Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Antoni Miró: L’artista incansable

Ho reconec, he envejat Isabel-Clara Simó i Antoni Miró. Pel seu treball infatigable i de qualitat, per la seua força moral, per la seua amistat sincera.

El pintor y escultor alcoyano Antoni Miró, con una de sus obras en su estudio del Mas del Sopalmo, en Ibi, donde también reside JUANI RUZ

Vaig conéixer Antoni Miró i Sofia Bofill l’any 1997 de la mà de l’escriptora Isabel-Clara Simó i el seu marit Xavier Dalfó. Tot plegat amb la mediació de l’historiador de l’art Josep Lluís Peris i el seu marit José Montalvo. Els cursos d’estiu de la Universitat d’Alacant començaven el seu recorregut i tots dos, l’artista i l’escriptora, col·laborarien en la iniciativa que engegàvem a la Seu Universitària de Cocentaina. No, no ens coneixíem, però aquella trobada seria la base d’una interrelació que vaig tenir la sort de trobar-me en la meua vida, primer a nivell professional, després personal. De tots dos he aprés moltíssim. En primer lloc, a estimar de veritat la meua cultura, a entendre com de polièdrica és i que, tot i les dificultats que tenim per difondre-la, no hem de defallir. Cal treballar per una de les accions més lloables que podem dur endavant: fer Cultura en majúscules. Aquesta és l’essència de la creació –que em disculpe Toni Miró, que ja sé que aquesta paraula no li agrada: utilitzar un llenguatge per a crear bellesa però també pensament i enriquiment per qui ho contempla.

Pocs mesos abans de morir la Isabel-Clara, recordava una cita de Sòcrates que, com a professora de filosofia que era, coneixia bé: «Va arribar un missatger i li va dir: Sòcrates, és temps de tirans. T’han condemnat a mort. Ell es va girar i va respondre: i a ells els ha condemnat la natura». Una sentència colpidora si atenem a l’experiència que vivia l’escriptora aleshores, a causa de la seua malaltia, i que ens va oferir un dels missatges més clars de la seua obra: no cal defallir davant dels entrebancs. De Sòcrates vaig escoltar-li també dues cites formidables, «no hem de deixar que al camí de l’amistat cresca l’herba» i «l’enveja constitueix una úlcera per a l’ànima» que, de manera contraposada, he aprés de tots dos, Isabel-Clara i Toni.

Ho reconec, he envejat Isabel-Clara Simó i Antoni Miró. Pel seu treball infatigable i de qualitat, per la seua força moral, per la seua amistat sincera. I d’aquest sentiment, he aprés a entendre que per desitjar no s’aconsegueix res, sinó que cal perseverar en la teua dedicació per a aprendre. La primera, ens ha deixat; el segon, el tenim al nostre costat. Un dia vaig oir que jo era molt amic dels meus amics i això em va fer sentir molt bé: em vaig riure. Perquè ja fa molts anys vaig decidir estimar un artista generós, que per damunt de tot, sempre té una mà per ajudar qui ho necessita. Hi ha qui perd el temps fent cabòries sobre el seu compromís polític: nacionalista, independentista, socialista? Toni Miró és Toni Miró: un lluitador contra les injustícies socials que treballa activament des de la cultura, com a pintor, com a gestor. Sí, Toni Miró està a tot arreu. Sabíeu que ha impulsat 546 exposicions d’altres artistes, tant joves com altres consolidats? Sabíeu que més de 220 autors, crítics, escriptors, músics, entre altres, han escrit sobre ell? Sabíeu que la seua obra ha estat present en més de 3.000 exposicions individuals o col·lectives des del 1966? I que és l’autor de quasi 6.000 obres –pintura sobretot, a més d’escultura, dibuix i gravats?

Un perfil artístic així em fa sentir, com us deia, enveja. Sí, una percepció que no podré mai superar si no és amb la consciència de reconéixer la importància de la seua figura artística i humana. Sabeu una cosa? Cada dia més reclamem en la nostra societat líders i guies que ens donen models de superació i de vegades no ens adonem que els tenim. Toni Miró és el lligam intel·lectual i artístic de les generacions anteriors i de la seua amb nosaltres: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Arcadi Blasco i tants altres. Amb el pas del temps, anem perdent referents i la seua veu, expressada a través de la pintura, ha de servir-nos per aprendre del passat i reflexionar sobre el present. No cal entendre d’art per a saber que la seua obra, el seu treball, és impressionant i lúcid; no cal ser un expert en la matèria per a emocionar-se davant dels quadres de Miró com els de la sèrie «Amèrica Negra», «Pinteu Pintura» o les irònicament titulades «Sense Títol» o «Sense Sèrie». Per això, el reconeixement de l’Ajuntament d’Alcoi a la seua trajectòria, amb la concessió de la Medalla d’Or i el títol de Fill Predilecte, es converteix en un punt lògic del seu reconeixement. No cal envejar-lo, no, perquè tot el que té, a través de la seua obra, ens ho retorna. En una amistat com la seua, si recordem les paraules de Sòcrates, mai creix l’herba. Sempre trobarem la seua mà per donar-los la benvinguda a sa casa. Si no l’agafem, no podrem descobrir la força de la seua mirada i de la seua obra.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats