De la carnisseria a la discoteca: el valencià més quotidià d’Alacant

Sense odi, por, ni vergonya. Vladimir, un rus de mitjana edat que mostra amb orgull la seua foto de militar soviètic, conta per què li va posar Chen que bo al seu bar del barri de Sant Blai. «La meua dona és xinesa i es diu Chen, vam conèixer la frase de ‘xe, què bo’ i vam pensar que era un bon joc de paraules», explica amb no poques bromes. Aquest és el millor exemple de l’exempció d’estigmes lingüístics amb què arriben els estrangers a Alacant. Com el Chen que bo, desenes de comerços de la ciutat conviuen amb el seu nom i la seua retolació en valencià, posicionant-se de manera original entre la multitud de negocis d’una Alacant que de tant en tant oblida les seues arrels.

«Ella i jo ens vam conèixer a Xàbia i ens vam adaptar a la llengua d’ací i ja parlem un poc de valencià», continua Vladimir. Des de fa vint anys la parella té bars pel barri i aquest ja és el huité aniversari del Chen que bo, un racó ubicat al carrer de vianants Màlaga, perpendicular a la plaça del Pare Fontova, que barreja tapes clàssiques espanyoles i menjar xinés per encàrrec. A cinc metres, al mateix carrer, hi llueix el Passatge, un altre negoci que guarda també una història d’estima al valencià.

De la carnisseria als bars: el valencià més quotidià d’Alacant

Ver galería

Cristian Benítez, el seu propietari, va passar els millors anys de la seua joventut a un bar a Argentina que es deia Passage. En arribar a Alacant, hi va sentir un amor a primera vista amb aquest carrer i va decidir obrir un bar amb el mateix nom, però modificat. «L’ambient el va transportar a aquella època i va retocar el nom en homenatge a la llengua d’ací», confessa Ruth Domínguez, encarregada de l’establiment, que diu ser «alacantina i samblasina». El Passatge és un dels bars més sòlids del teixit empresarial del barri, on porta amb una clientela fixa des del desembre del 2017.

Sense eixir de Sant Blai, al carrer del pintor Gisbert, destaca el rètol de la carnisseria i xarcuteria El Pinoser, íntegrament en valencià. «És un plaer despatxar en la nostra llengua, és més proper per a nosaltres», explica Carlos Garcia, propietari del comerç amb Beatriz Blanco, la seua dona. Ell és del Pinós; ella, de Sant Blai. Ambdós canvien al valencià quan se n’assabenten del reportatge. «Molts dels clients d’ací el parlen», coincideixen. Dins de l’establiment hi cohabiten cartells en valencià i castellà, alguns d’una decoració de Fogueres que ja s’ha quedat instal·lada per sempre: «Bacores, embotits...». El Pinoser és una de les carnisseries de més qualitat de la ciutat, amb productes casolans i una xarcuteria de nivell. El local va acollir fa temps un dels punts de trobada més emblemàtics del barri, la Peña Pacorro. Hui està completament reformat.

No són els únics comerços d’alimentació on es llueix sense complexos el valencià a la capital alacantina. Les fruiteries L’Alqueria i L’Horta, a l’Albufereta i Vistahermosa respectivament, mantenen la llengua dels seus avantpassats. Són dos exemples de bon funcionament de negocis a dues de les zones amb major renda per càpita de la ciutat. «Som de Mutxamel i lluïm amb orgull el valencià», conta per telèfon un dels treballadors de L’Horta. 

Prop de l’antic pas a nivell es troba el restaurant La Maçana, al carrer Ausó i Monzó, i al centre de la ciutat, al carrer Alemanya, triomfa des de temps pretèrits la cerveseria El Cantó, bar amb solera des de 1984. Al barri de La Florida també funciona amb èxit el forn de pa La Bamberia, al carrer Vicente Chávarri, front el centre de salut, que al seu rètol no amaga el valencià, sinó tot el contrari: «Pa i dolços». Al PAU 1 el negoci per excel·lència de menjars preparats també és una empresa familiar que va triar un nom en valencià: La cuina d’Anita. No se'n escapa tampoc Sant Gabriel, on una de les seues arrosseries es diu K la iaia.

Al carrer Colón, a esquenes de la plaça de la Montañeta, atén des de fa huit anys la tenda de moda No té nom, tot i que és un negoci veterà, amb dos dècades de ferma trajectòria a diversos punts d’Alacant. «Vam començar comprant col·leccions abans de tindre el local i sempre ens preguntaven que com es deia la tenda. Com que no en teníem encara, sempre contestàvem ‘no té nom’ i finalment així es va quedar», explica el propietari, Roberto Travel. De tant en tant algú pregunta què significa i gustosament ho detallen els propietaris. El que no va ser un camí tan amable fou la lluita perquè ningú els copiara el nom. Per tal de conservar la seua independència van haver de registrar el nom del comerç (paradoxalment No té nom) a l’EUIPO, l’oficina de propietat intelectual de la Unió Europea. «Ens el van intentar copiar», expliquen, encara que a Barcelona sí que hi ha una altra tenda amb el mateix nom. «Van ser després de nosaltres, però no passa res», aclareixen. No té nom és un comerç punter de la ciutat, des del 2000 és un referent en primeres marques de diferentes dissenyadors i també tenen col·leccions pròpies.

Un altre negoci de capçalera per a la moda d’home és Filant, al carrer Bailén. El nom el van decidir per diferenciar-se d’altres tendes de roba. «Volíem expressar que açò era sastreria i teixits de qualitat», diu Vicente Armengol, propietari i alhora president de Corazón de Alicante, associació de comerciants i afins. Filant va sorgir el 2001, primerament al carrer Velázquez, i en un origen eren dos negocis en un; es deien Filant la tardor perquè també hi havia una floristeria. 

Des de fa un temps únicament és Filant i Armengol, originari de Busot, fa gala de la seua llengua. «A la gent que parla valencià li encanta vindre i sentir la llengua, diuen que se senten a casa, és tot un orgull perquè tirem de la nostra llengua», apunta. 

Armengol reconeix que fa un parell de dècades la Generalitat va oferir una sèrie de subvencions a comerços que posaven els seus noms en valencià per a promoure la llengua. «Nosaltres no hi ens vam acollir», afegeix. Aleshores van eixir locals que se’n van aprofitar d’aquella mesura; un d’ells va ser el pub Carabassa, a la plaça Sant Cristòfol, al barri antic. Hui continua com un dels locals més concorreguts de la nit alacantina. El seu propietari actual és Rodi Hagi, que va obrir al costat del Carabassa el pub La Poma, també en valencià. «Em va agradar el nom, volíem un concepte més de xiques i va quedar molt bé», puntualitza.

Hui, amb la polèmica consulta lingüística als centres educatius promoguda pel PP a la Generalitat, molts comerços d’Alacant presumeixen sense ambages del seu nom en valencià, orgullosos dels seus orígens o, en altres casos, de la terra que els va acollir. «Una manera d'homenatjar com ens han tractat de bé», recorda Vladimir, del Chen que bo de Sant Blai, amb el seu castellà amb innegable accent rus i mentre cola paraules i expressions en valencià. Aliè a la consulta i, sobretot, a l’odi que alguns tracten d’imposar a una llengua que és part indissoluble d’una ciutat la platja de la qual és el Postiguet, el menjar típic de les seues festes és la coca amb tonyina i alguns del seus barris més tradicionals són el Pla del Bon Repòs o el Raval Roig.

El Forat: l’epicentre de la festa alacantina era un pub en valencià

Un dels llocs més emblemàtics de la «moguda alacantina» va ser el pub El Forat, conegut també com El Forat de la Quica, ubicat al carrer Cisneros del barri antic. Una de les icones de la festa dels anys setanta i huitanta lluia en valencià i el seu propietari, Toni Brotons, va ser un dels hostalers més coneguts de l’època. 

La història del nom té gràcia. Toni, nascut a Alacant però criat a Alemanya, va tornar de jove a Benidorm, on una tia seua tenia una boutique. Allà va descobrir el món de la moda i va decidir obrir una tenda a Alacant de roba americana, on vendria pantalons de campana, fulars, etcètera. «Vaig visitar un local al barri que em va encantar, era com una cova però vaig notar que era molt humit i la roba s’hi faria malbé», recorda Toni, que ara viu a Eivissa. Enamorat del local, va quedar-se’l, però va canviar el sentit del negoci i decidí obrir un pub. «Em va costar, no em donaven la llicència perquè pensaven que seria una casa de cites i ja hi havia moltes», explica. Era l’any 1974. Va fer obra al local i un dia van traspassar una paret. Una veïna va començar a cridar:«M’heu fet un forat!». I d’aquesta manera a l’eternitat. «A mi m’agradava El Niu, però en aquell moment vaig saber que havia de ser El Forat», confessa Toni.

El negoci es convertiria en un espai lliure i referent de l'avantguarda i l’espectre underground els anys 70 i 80, on van actuar artistes de tot el territori nacional. «Fru-frú de Alaska, Lolita Westinghouse, Paloma de El Cairo o Norma Anormal es van pujar a l’escenari més canalla de la ciutat», detalla l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant.

Toni Brotons va ser un dels agents més actius de la societat alacantina per la defensa dels drets LGTBIQ+. Ell i el seu local van fer visible la repressió que va patir el col·lectiu amb moltes manifestacions públiques, tant al carrer com als mitjans de comunicació.