Marita Pomares, una alacantina a l’horror nazi

Entre l’horror, les provatures sanguinàries dels nazis i la fam, algunes de les dones que sobreviuen a la inhumanitat del camp de concentració de Ravensbrück, a 90 quilòmetres de Berlín, comparteixen confidències. Sobretot s’hi parla de menjars, cadascuna dels de la seua zona, assumint inconscientment que la cuina és casa i que casa és la família que totes volen reprendre. En un d’eixos rogles vehementment intervé Marita Van Aal, a qui el cognom del seu home li amaga el seu origen. No ho fa la recepta de què parla, l’arròs amb crosta.

Marita va ser una de les gairebé 200 dones espanyoles empresonades a Ravensbrück, totes per motius polítics, tot i que el camp també hi comptava amb dones jueves, russes, franceses i holandeses. Durant moltes dècades solament es va tindre coneixement que només una valenciana, la suecana Virtudes Cuevas, va patir en primera persona aquella tragèdia, però no va ser l’única.

Ho va descobrir l’historiador alacantí Aquil·les Rubio després de seguir la pista del testimoni d’una supervivent del nazisme, Mercè Núñez, una catalana membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya que el 1980 va escriure un llibre, El carretó dels gossos, on contava la seua experiència. Una frase d’aquella publicació canviaria el vincle d’Alacant amb la Segona Guerra Mundial. «Marita contava amb fruïció la recepta de l'arròs amb crosta no sé a quantes dones del camp».

Era alacantina

Rubio es posà a investigar el 2018 i prompte en va tindre notícies, aquella dona era alacantina. «Vaig confrontar diversos arxius i no n’hi havia dubte, Marita Van Aal era en realitat María del Carmen Pomares, una alacantina que va ser apresada l’agost del 1944 per la Gestapo quan vivia a França», explica Aquil·les, professor del col·legi Aire Libre, que des d’aleshores ha aprofundit en la vida de Marita, l’única alacantina als camps de concentració nazi.

Marita va nàixer el 1907 a Alacant, on vivia a l’històric carrer de Vilavella. Era la seua una família benestant perquè son pare era comerciant tèxtil i alguns dels seus germans van poder estudiar a la universitat. Un d’ells, Manuel Pomares, esdevingué una figura rellevant al panorama polític de la ciutat, d’on seria regidor pel Partit Republicà Radical. Després exerciria com a governador civil de Terol, Osca, Huelva i Albacete. En acabar la Guerra Civil s’exilià a Mèxic, país on acabaria treballant a l’ensenyament universitari.

Casada amb un enginyer belga

Quant a Marita, es casaria al començament dels 30 amb un enginyer belga, Henri Van Aal, que tenia negocis a Alacant. Ambdós vivirien a la Plaça d’Espanya i tindrien dos fills (Henri-François i Jan), però l’esclatada de la Guerra els obligà a marxar a França, on finalment serien acollits per un amic, Jean Landy, significat políticament. Aquella implicació seria el desencadenant del drama dels Van Aal perquè la Gestapo detindria l’amic, un membre de la resistència francesa contra l’ocupació nazi.

Una vegada empresonat Landy, tant Marita com el seu home serien capaços d’amagar uns papers que implicaven molts militants, un èxit efímer perquè la presència d’un infiltrat als budells de la lluitra contra el nazisme els delataria. Marita i Henri Van Aal van ser detinguts el 24 de maig del 1944 i cadascun seria enviat a un camp de concentració pocs mesos després: ella, al de Ravensbrück i ell, a Buchenwald. «Sense una significació política notable, Marita es va veure immersa en la Guerra Civil, l’exili, l’ocupació nazi de França i la deportació a diversos camps de concentració», conta Aquil·les Rubio. Sobreviuria miraculosament a tot.

El 21 d’agost de 1944 Marita arribà a Ravensbrück, un camp exclusivament per a dones, i un mes més tard l’enviarien al subcamp de Buchenwald que la companyia Hasag tenia a la ciutat de Leipzig per a fabricar munició i armament. Allà treballaria en jornades extenuants, de 6:00 a 18:00 hores. «L’exigència era màxima, si no eren capaces d’ensamblar més de 10 peces en la seua jornada els tocava calabós fosc i inundat d’aigua fins a la cintura», explica Rubio.

D’aquesta manera, submergida en un dia a dia de penúries i alleujada únicament per la germanor entre les dones, Marita passaria huit mesos, fins que el 13 d’abril del 1945 els nazis evacuaren el camp d’Hasag-Leipzig. El dia 16 aconseguiria escapolir-se, juntament amb Constanza Martínez, Carme Buatell i una deportada francesa, d’una mena d’últim càstig que consistia a una marxa a peu sine die. Era la fi d’un camí duríssim que havia començat una dècada enrere.

Com si la història formara part del guió d’una pel·lícula, a la cabina telefònica de l’hotel Lutècia de París, punt de trobada dels deportats, Marita coincidirà amb el seu marit, que havia tingut certa sort a Buchenwald pel seu domini de cinc llengües, gràcies a les quals s’hi va poder col·locar com a encarregat de comptar i enregistrar els morts del camp de concentració. «Un treball no pas lleuger, suposava un xoc molt dur saber quants companys hi faltaven a diari, va ser salvador però també destructiu», recorda Rubio.

Aquella alliberació, de la qual es compleixen ara 80 anys, suposà una segona bola de partit que aprofitaria la família Van Aal, refeta rere el retrobament dels dos fills i ja establida per sempre a França. Tot i que el nucli familiar quedà al país veí, sovint visitarien Alacant de vacances. Un dels fills, Henri Van Aal, tindria una carrera reeixida com a periodista, arribaria a ser ministre de Bèlgica i els últims anys de la seua vida els passaria com a professor de la Universitat d’Alacant. 

Marita i Henri serien reconeguts com a membres de la resistència i en tindrien diversos homenatges a França, mentre que a Espanya senzillament els deportats van ser durant dècades una mena de persones tabú. Una vegada recuperada la democràcia, la figura de Virtudes Cuevas aconseguiria a Sueca un rang que mai va tindre Marita a Alacant. «A la seua ciutat no existeix cap rastre seu i només queda alguna neboda neta», detalla Rubio, que en l’actualitat ultima un estudi sobre tots els deportats de la comarca de l’Alacantí. «En són 24 més un home de Tabarca, alguns van ser populars durant la dècada dels huitanta, com José Jornet, d’altres han estat amagats, com és el cas de Marita», assenyala Rubio.

La vida d’aquella alacantina que va sobreviure als camps de concentració nazis repuntà arran d’un testimoni aparentment innocent, el d’altra deportada espanyola, Mercè Núñez, sobre aquella recepta que ha estat imprescindible per a recuperar un trosset de la memòria històrica d’Alacant. «Marita patia bastant la fam i les incomoditats, però s'aguantava. Li gastàvem brometes per la seua mania de parlar amb fruïció, com assaborint-lo, de l'arròs amb crosta. Jo no sé a quantes dones del camp, de totes les nacionalitats, degué donar la Marita la seua fabulosa recepta».

Encara que Marita faltara a França, demanà que la soterraren a Alacant i així es va fer el 1998. Hui, 27 anys després de la seua marxa, a la làpida a penes s’endevina el seu nom, rosegat per la climatologia i l’abandonament. Del país veí rebria la Legió d’Honor, la més important de les distincions, i a Alacant l’acaba de ressuscitar, almenys la seua història, el professor Aquil·les Rubio, les pretensions del qual són elementals: «Tota aquesta faena de recerca i investigació valdrà la pena si un dia un estudiant s’hi interessa per la història dels deportats a Alacant i troba la informació de Marita». 

Ravensbrück, el camp on s’experimentava amb sulfamida

El camp de concentració de Ravensbrück, a 90 quilòmetres de Berlín, va estar destinat exclusivament per a dones entre i va estar en funcionament des del 1939 al 1945. Algunes de les deportades van ser utilitzades pels metges de les SS com a conillets d’Índies entre juliol del 1942 i setembre del 1943. Amb elles investigaren l’efectivitat de la sulfamida, un agent sintètic antimicrobià que provaven infectant les dones amb bactèries i agreujant-les quan introduïen borumballes de fusta i vidre a les ferides. Per totes aquelles salvatgeries declararien l’any 1946 els nazis als Judicis de Nuremberg.

L’any 2024 la historiadora espanyola Fermina Cañaveras va publicar la novel·la El barracón de las mujeres, on descriu un altra atrocitat comesa també al camp de Ravensbrück, la de l’obligació a prostituir-se de les dones deportades. «Les violaven unes 20 vegades al dia, davant de molts soldats i moltes d’elles s’hi quedaven embarassades. Amb aquestes també experimentaven, les obrien el ventre i les deixaven morir per veure quant aguantaven els fetus», va detallar Cañaveras en una entrevista al diari El País.

Els últims dies de març de 1945 les SS van ordenar a les dones que encara eren físicament capaces de caminar que abandonaren el camp, començant d’aquesta manera una marxa de més de 20.000 presoneres fins al nord de Mecklenburg, fugint de les tropes soviètiques. Poc abans de l’evacuació les SS lliurarien a centenars de les dones, especialment franceses, a oficials de la Creu Roja sueca i danesa.

Al voltant de 3.500 dones i uns 300 homes desnodrits i malalts encara eren a Ravensbrück quan va ser alliberat per l’Exèrcit Roig el 30 d’abril del 1945. Els supervivents d’aquella marxa de la mort van ser alliberats per una unitat soviètica poques hores més tard.

Suscríbete para seguir leyendo