Després de segellar-se les portes amb pulcritud automàtica, l'autobús va amollar dolçament. Tothom ocupava els seus seients, en direcció a l'aeròdrom, en una atmosfera de calidesa humana contagiosa, quasi de despreocupació i folgança. Quatre japonesos, armats de càmera i somriures a discreció, havien pujat davant de mi. Vaig trobar una plaça disponible a mitjan autobús, al costat d'un home de barba blanca i cara de patriarca, el qual vaig saludar mesuradament amb un gest de la mà. Dempeus, descansant un genoll sobre la pelfa del butacó, la responsable-guia observava la seua clientela. Sota el braç portava uns folis blancs. La ciutat anava perdent-se a l'esquena, alhora que una intensa aroma de resina i romaní penetrava per algun cristall entreobert. El blau de la mar s'escampava allà lluny. Les converses, en to moderat, sobrevolaven els caps de persones contentes, algunes devanides, enfonsades en les seues butaques. De sobte:
-Que no es moga ningú!
-I la boca, tancada!
-Hòstia!, va, ja!, m'heu sentit?
Uns jovenots, un a la part davantera brandint un bat de beisbol, un altre per darrere amb pistola, i un tercer més al centre de l'autobús, proveït de gorra de visera llarga, es van apoderar de l'ambient.
-Aqueix rellotge, vinga!
-Tu, l'anell!, treu-te el puto anell, he dit!
-Aparta!
-Hòstia!
El silenci més absolut es va assentar entre els passatgers, per damunt del qual els crits esgarrats dels nous reis volaven. L'autobús seguia la seua cursa, després de les indicacions comminatòries d'un dels esbirros cap al conductor. Jo els observava indiferent, procurava mantindre'm sencer. Els seus rostres no em transmetien cap sentiment:
-La cadena, cony!, et sobra -una manassa sobre el meu coll em va infondre un mal d'espant; m'estirava sense parar, fins que la cadena es va desprendre.
Tractant de minvar el meu dolor i la meua sorpresa, vaig fer intent d'alçar-me.
-Que t'assegues, cabró! -em va colpejar fortament sobre el muscle.
Jo porfidiejava i insistia:
-La cadena, no. És record de família. No. És record de família!
-Que calles o t'estripe del tot, fill de la gran puta! I afluixa la cartera!, vinga!
El malparit aquell va enfonsar la boca de la pistola sobre el meu abdomen amb tanta fúria que em va fer arrupir contra el seient. Com vaig poder, li vaig lliurar la meua cartera.
-I vosté, què? -apuntant amb la pistola al meu veí de barba blanca.
-Jo?
-Sí, vosté, collons, vosté!
-Jo sóc major, sóc vell...
-Una merda és el que és! Va!
Es va abalançar, el macarró, contra l'home d'edat, tot sacsejant-lo per extraure-li la cartera de l'interior de la seua jaqueta, cosa que em va revoltar com per instint. Encara que mig apagat, o més aviat modestament, vaig espetegar:
-Per favor, escolte, un respecte...
-La mare que t'ha cagat! -colpejant-me la cara amb el puny i la culata-. Et va la marxa?, en vols més? -va deturar el puny en alt-... Mira, mira, ací darrere un moro esputós -l'assaltant es va dirigir cap a la fila de darrere-. Tu!, fora aqueixos pantalons, ¡bájate los pantalones, moro de mierda!
El musulmà, al costat de la seua dona, mirava amb ulls desorbitats, mentre el seu ganyot tremolava al contacte gelat del pistolot. No sabia què fer. Es va dur, amb prou faenes, les mans a la corretja, que anava descordant nerviosament.
-I que es traga el mocador del cap aqueixa dona! ¡Dile que se quite el pañuelo de la cabeza!
El front del musulmà regallava de suor. Em vaig tornar a alçar, sobresaltat pel que estava veient, al mateix temps que el paio m'estampava de bell nou el puny en la cara, escridassant a tot arreu:
-Que et follen ben follat els teus morts, llepó!
Alguns gemecs i crits, sobretot femenins, s'estenien al llarg de l'autobús. La temperatura s'acreixia.
-Vaig a parar! atenció! vaig a parar -el conductor ens alertava, de viva veu-, la policia ens obliga per una inspecció de rutina. Atenció, vaig a deturar l'autobús.
-Tu! la policia! Fotre, és veritat!
Els xoriços es van reagrupar.
-Tira els rellotges..., les carteres...
-Corre!
-Els diners no, me'ls quede.
A uns cinquanta metres dels agents es va aturar finalment l'autobús. Els manguis, després de llançar les carteres sobre els meus nassos i contra el meu veí d'edat, van córrer cap a la porta, franca amb pulcritud automàtica, a través de la qual van desaparèixer entre els matolls, penyes i pins, que procuraven densa ombra sota aquell sol mediterrani. Vaig bufar des de la profunditat de la meua ànima:
-Quin malson! -se'm va escapar de la boca, i, tot seguit, vaig atendre, sol·lícit, al meu veí major del costat-. Es troba bé?
L'home major assentia amb el cap. No gosava parlar. Immediatament em vaig dedicar, ple d'ànsia, a revisar la cartera, que m'havien retornat. La vaig obrir, passava entre els dits els documents: la mare que va!, no pot ser! La vaig tancar de colp. Era la meua? El cuir de color beix, sí, una mica envellit, una mica gastat. La vaig tornar a obrir..., vaig quedar estàtic... Davant els meus ulls apareixia un carnet roig i negre -em sorprenia-, un nom, un emblema amb la creu gammada, la imatge del fuhrer... Vaig apartar el front i la mirada.
-Prenga la seua... -el veí d'edat del costat em reclamava la cartera; vaig dirigir-hi la vista, al lateral- Em fa l'efecte que aqueixa cartera que té vosté en mans és la meua..., prenga la seua...
En un llamp me la va llevar de les mans, la cartera, per a dipositar-me'n una altra, aquesta sí, la meua. Jo, sense pensaments al cap, observava els guàrdies civils accionar i parlamentar amb el conductor i la guia.
-Gacias, siñor, gacias..., muchas gacias... -l'home de la fila de darrere em colpejava el muscle una i una altra vegada, esbossant un somriure contingut; vaig encaixar la mà del senyor de darrere per descarregar-lo d'aquella obligació seua, força sentida cap a mi, gacias, gacias, convidant-lo a seure, sí, usté es bueno, li assenyalava el butacó, gacias, jo somreia, muchas gacias, el cavaller de barba blanca i mirada fixa seguia al costat, em vaig alçar, vaig anar situant-me cap a la part darrera de l'autobús, impacient per arribar i abandonar aquell autobús, gacias, muchas gacias...
