Stoner-una novel·la de John Williams recentment traduïda al català- és la història d'un professor de literatura amb aqueix cognom. L'autor ens relata com el protagonista, fill de grangers, va haver de fer esforços per estudiar. El descobriment de la literatura serà una experiència clau en la seua vida, (havia entrat a la Universitat decidit a fer estudis d'agricultura). Aqueix descobriment l'impulsarà a ser, després, professor de la universitat. I al llarg de la vida, la literatura serà el seu refugi i els seu consol, a banda del seu ofici.

En un moment donat s'enamora i es casa, però el matrimoni serà una cadena de suplicis per part de l'esposa, una dona poc realitzada i destructiva.

També la faena entra en situació conflictiva, atés la seua fermesa i el fet de no voler doblegar-se al xantatge. Així, la vida d'Stoner, tret d'alguna pausa amorosa, siga primer amb la filla, després amb la relació amb una alumna, serà un continuat calvari.

I què té d'interés aquesta crònica d'una vida tortuosa? Doncs, la manera minuciosa de descriure aquest personatge que coneixem com si fos el veí d'enfront, a través del comportament i del seu interior escrutat pel narrador, com si fos el seu psicoanalista.

Les escenes de la novel·la donen la mida d'un catàleg d'assetjament personal estrafolari i efectiu. I d'una realitat psicològica cosida amb fils subtils. Ben bé podríem dir que és un paral·lel de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Tret que ací no és una dona, la que sofreix aquest atac constant, aquesta manipulació esfereïdora de la gent de l'entorn, sinó un home. Un home que en algun moment pot semblar pusil·lànime, en d'altres aposta per no perdre-ho tot i, sempre, és un ésser entranyable que suscita adhesió sentimental.

Acostumats com estem, en literatura, a veure herois, aquest personatge és més aïna un antiheroi; un ésser que, decididament, opta per la mediocritat i, en certa mida, la il·lustra. Conscientment? Inconscientment? Tot fa pensar que Stoner no és altre que el ciutadà mitjà, un arquetipus estadístic del conjunt de ciutadans. Allò que la crítica marxista, amb termes de George Lukács, definia com a personatge típic.