Fa una setmana que estic immers en la lectura d'una obra captivadora (o potser hauria de dir d'una vida?). Es tracta de les Memòries d' Irvin D. Yalom, un psiquiatra jueu nord-americà, de quasi noranta anys, amb una llarga trajectòria en el camp de la psicoteràpia i de la literatura. Una literatura que naix dels casos clínics tractats en la seua consulta. I que és deutora de les tribulacions vitals, de la conflictivitat no resolta, amb paraules que fan olor de tristesa, de por, de culpa o de ràbia i s'encamina a la superació.
Una segona línia de l'obra de Yalom consisteix a portar al divan escriptors coneguts: E l dia que Nietzsche va plorar, El problema de Spinoza i La cura de Schopenhauer. Són incursions „amb uns resultats diversos„ que mostren com la vida i el pensament es fecunden mútuament.
Si anem a les Memòries, l'escriptor comença el recorregut vital amb una anècdota infantil que li va fer descobrir la necessitat d'empatia i que el duria, d'alguna manera, al camp de la psicoteràpia. Hi ha la descripció de l'ambient familiar al si d'una parella de jueus recents emigrats als USA, la lluita per l'estudi i, després, l'exercici apassionat de la professió. A l'edat en què l'escriu l'autor, l'obra assoleix un aire de testament. Yalom, comença a dir adéu a tot i a tots i ho fa amb humilitat i una certa sensació de plenitud. I amb una revelació diàfana: la por a la mort.
