Suscríbete desde 3,99€/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Travessies

I tanmateix és un autor molt llegit...

I tanmateix és un autor molt llegit...

I tanmateix és un autor molt llegit...

En general, és molt difícil trobar una obra de qualitat que, a més a mes, tinga gran èxit de públic. No obstant això, de tant en tant, aquest fenomen es produeix. Un dels casos és Manuel Baixauli, (Sueca, 1963), un escriptor i pintor amb dues novel·les L'home manuscrit (2007) i La cinquena planta (2014) amb un bon grapat d'edicions. Les seues obres no serien, del tot, novel·les experimentals -si fora pintura parlaríem encara de figuració i no d'art abstracte- però tenen ingredients simbòlics i al·legòrics que acaren el lector amb una realitat enigmàtica.

Ara, Baixauli acaba de publicar Ignot, una novel·la que segueix el curs de les anteriors. L'obra escenifica el món de la creació a través de tres personatges centrals: Mateu, Crisòstom i Edmund Bosch. L'un és un autor que escriu d'esquena als gustos majoritaris. Un altre és el pintor que il·lustra els articles del primer. El tercer és un hereu acabalat i culte que elabora un Diccionari universal de genis desconeguts.

Amb aquest material, l'obra del de Sueca és un mapa d'idees: la imaginació, el paper de l'autor, el reconeixement social, el plagi i l'originalitat, la representació i la vida... De fet, la creació suposa (o aspira a) la ruptura de les fronteres entre la realitat i la irrealitat, entre allò percebut i allò imaginat; fins i tot, entre el món dels vius i el dels morts... Una promiscuïtat de gestos, d'idees, de persones travessen tota mena de duanes i revelen una altra mirada sobre les coses i la vida. S'hi llancen interrogants, obsessions, quimeres, descobriments, suposicions... L'obra avança com un caragol que tempteja el seu camí amb les banyes.

L'acció creativa és un potencial que es troba a l'interior de cadascú i que espera ser descobert i desenvolupat. Però per fer una obra sòlida, cal lluitar contra les convencions, els tòpics, la banalitat, les drogues -l'èxit excessiu-, la condescendència... Així, Edmund Bosch escriu el seu Diccionari universal de genis desconeguts convençut que cal preservar l'anonimat dels creadors, perquè no fer-ho suposa un «genicidi». El personatge s'explica: «L'èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer». Vet ací un credo que, paradoxalment, no forma part de la realitat del seu autor. Hauria de ser un escriptor de minories, un autors d'elits i tanmateix és força llegit.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats