Les obres de Sílvia Sempere (Alcoi, 1968) s’han caracteritzat per tindre una mirada crítica amb la societat que ens envolta i Sauvage. La reserva, no podia ser menys. Amb el títol de l’exposició, Sílvia Sempere confronta dos termes aparentment oposats, allò que és salvatge i el que al mateix temps es troba enclaustrat en una reserva per poder sobreviure. El terme salvatge implica viure en llibertat, transgredir les fronteres i tal vegada tornar a l’origen des d’on recapacitar per saber allò que èrem i allò que som. El que és salvatge no està dominat, no està domesticat, no té barreres i tampoc implica violència. El terme reserva es relaciona amb l’extinció, amb el crit desesperat per mantindre allò que pot desaparèixer i que a més, ens connecta amb els orígens perduts on ser salvatge suposava ser una premisa. Sílvia Sempere també ha fet referència a aquestos conceptes en diversos treballs com en Vedat privat de caça de l’any 1997 on l’explotació capitalista de la terra, la natura i els animals, era denunciada mitjançant una narrativa crítica que pretenia i pretén despertar i transformar. Amb Sauvage. La reserva, torna a denunciar l’abús que de la terra i dels animals, el capitalisme i el patriarcat han fet. Amb les seues obres ens introdueix en un univers impactant i violent, l’estètica de les quals, és acurada i cuidada. Amb el bon quefer de la seua pinzellada, entrem de la seua mà en un context atroç on apareixen animals desmembrats, mutilats i pressoners en tanques metàl·liques que condicionen el seu moviment.
Allò que veiem no ens deixa indiferent i és que una vegada més, Sílvia Sempere és crítica amb el seu entorn i amb l’explotació que la seua terra ha patit. Un nyu i una gasela decapitats s´enfronten en ple moviment, de la mateixa manera que ho fan un estruç i un cangur. Un hipopòtam, un impala, una zebra, una girafa i un elefant es troben sota una barrera, una valla metàl·lica que enclaustra i que els priva de llibertat. Se´ns avisa: prohibit donar-los de menjar perquè es troben en un espai de reserva. És a dir, en un espai protegit necessari per a la seua no extinció definitiva a conseqüència de l’emergència climàtica, la caça il·legal o la tala indiscrimada d’arbres.
I així és com la violència es fa present en les seus obres, desnaturalitzant el subjecte animal, convertint-lo amb objecte al qual explotar, domar i dominar i al qual mirar amb ulls colonitzadors, els mateixos que han fet del seu moviment un espectacle de pràctiques aberrants. La paraula Denatured, adjectiu anglés que significa desnaturalitzat, ens informa de com ens hem allunyat de la connexió amb igualtat amb la natura i els animals, atacant la biodiversitat del planeta i convertint els segons en trofeus per a ser caçats, dissecats després per la taxidermia i penjats a les parets com a records del safari gaudit.
Els animals dels quals es fa servir Sílvia Sempere són originaris de terres llunyanes, conquerides per a ser apropiades per les potències occidentals liderades per hòmens blancs i pel binomi patriarcat-colonialisme. Així ho ha sigut Àfrica, Oceania i Amèrica, on la terra i els seus recursos naturals, al igual que les seues dones, han sigut explotades i abusades de manera devastadora. I també ho ha sigut la nostra costa, rebentada sota manaments urbanístics irrespectuosos i destructius que ja Sílvia Sempere denuncià en la videoinstal·lació Sordium Continuum l’any 2005, obra recentment adquirida per la Generalitat Valenciana per a la seua col·lecció d’art contemporani.
Sílvia Sempere ens alerta amb Savage. La reserva, sobre com hem habitat la terra. No ho hem fet bé i una de les conseqüències per a preservar els ecosistemes del planeta arreu del món, ha sigut la creació de reserves per sobreviure. La mostra també fa referència a la necessària transformació del model de relació que tenim amb la terra i els animals. Les seues obres exposen la fragilitat dels animals i com aquestos s’han ressentit. La natura necessita d’un respir que equilibre els ecosistemes, que els cure i els acarone. L’accelerat calentament global i les conseqüències de l’emergència climàtica, el maltracte animal, el consumisme exacerbat i el patriarcat devastador i jeràrquic, ens «han obligat» a buscar un espai de resistència que establisca un nou ordre de funcionament per a les generacions futures. Sílvia Sempere ho apunta en els seus treballs: l’ecofeminisme com a moviment social i polític, just i igualitari amb les dones, amb el qual transformem la relació humana amb la resta d’éssers vius i d’ecosistemes.
