Ideal Room

No llig teatre ni déu

Butacas del Gran Teatro

Butacas del Gran Teatro / Matias Segarra

Manolo Gil

Segons el portal Statista, el teatre ocupa l’última posició (0’6%) entre els gèneres literaris preferits pels lectors, només per damunt dels «no saben» (0’5%) i «no contesten» (0’4%). Vist el panorama, la musa Talia sembla la Manon Lescaut cantant «Sola, perduta, abbandonata» del IV acte de l’òpera homònima de Puccini. L’aria continua amb els versos «in landa desolata! Orror!/ Intorno a me s’oscura il ciel». La pobra té un panorama lector més negre que un quadre de Soulages.

No penseu que als centres docents la cosa millora. Es llig poc teatre i només si és obligatori: Historia de una escalera, de Buero Vallejo; Luces de Bohemia, de Valle Inclán; i amb un poc de sort -depèn de la implicació del professorat-, La casa de Bernarda Alba, de Garcia Lorca, i Abu Magrib, de Manolo Molins. El verí del teatre, de Rodolf Sirera, té més fortuna perquè és lectura obligatòria en 2n de Batxillerat als centres valencians. Als instituts, Talia també continua «sola, perduta, abbandonata in landa desolata». Em dol qualificar de «landa desolata» el nostre sistema educatiu, però és el que tenim.

Vist el panorama, resulta una paradoxa -una paradoxa heroica, si les paradoxes poden ser Antígona o la Mare Coratge-, que continuen proliferant premis de teatre per tot arreu i que algunes editorials alcen la persiana, malgrat el setge de Leningrad que pateixen. Cal destacar l’heroïcitat de segells com La uÑa RoTa, Ñaque, Fundamentos, Acto Primero o Antígona, on podem llegir dramaturgs contemporanis com Juan Mayorga, Miguel del Arco, Paco Bezerra, Alberto Conejero, Angélica Liddell, Lucía Carballal o Alfredo Sanzol.

El teatre català també viu la paradoxa amb les col·leccions de Comanegra/Institut del Teatre, la dels clàssics del Grup 62 o la de Lleonard Muntaner, els premis de teatre Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or, el Josep Maria de Sagarra o el de Sabadell, i gaudir d’autors de referència, entre ells Jordi Galceran, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Joan Yago i els nostres Rodolf Sirera i Manolo Molins.

A l’ecosistema teatral valencià la cosa tampoc no millora. Tenim premis com el Ciutat d’Alcoi Pep Cortés, l’Eduard Escalante o l’Octubre de Teatre. Tenim el Laboratori de Dramatúrgia Insula Dramataria Josep Lluís Sirera. Tenim la col·lecció de teatre de Bromera i una bona nòmina de dramaturgs actuals on, a més de Molins i Sirera ja citats, destaquen Carles Alberola, Chema Cardeña, Pasqual Alapont, Paco Zarzoso, Roberto García, Mafalda Bellido, Xavi Puchades, Guadalupe Sáez, Xavo Jiménez, Paula Llorens, Gabi Ochoa, Begoña Tena, Jerónimo Cornelles, Jaime Pujol, Diego Braguinsky, Juli Disla, Gemma Miralles, Núria Vizcarro i molts altres que porten anys picant pedra. Però ací continuem «in landa desolata», el que vol dir que no llig teatre ni Nelo Bacora, amb permís de Peris Celda, que és com dir que no llig teatre ni Déu.

Coda. L’assistència a les sales tampoc no està per a llançar coets. Segons l’anuari SGAE 2022, el sector cultural va perdre un 60% de públic i recaptació respecte al 2019. La supervivència del teatre està en les nostres mans, símil de les nostres actituds «in landa desolata». Queda dit.