Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Oriola

A les muntanyes vivia un ogre terrible que feia la zona molt perillosa

Oriola

Fa molts, moltíssims anys, tants que en aquell temps les pedres canviaven de color com els camaleons, i les aigües dels rius cantaven cançons de pluja i tempesta, vivia a les muntanyes del que hui coneixem per Oriola un ogre terrible.

Aquest ésser, cruel i pestilent, tenia, entre altres, la facultat d'olorar l'or, metall que atresorava al fons de la cova que li servia de cau. Aquella zona muntanyenca i despoblada on vivia l'ogre era molt perillosa a causa de la presència d'aquest, i com que era zona de pas, les caravanes que s'aventuraven a travessar aquells paratges, si no portaven or, ho feien de nit, furtivament i amb les peülles de les cavalleries folrades amb teles per no fer soroll i despertar l'ogre; i si en portaven, en pagaven una bona part per tal de creuar sense dany aquell territori.

Era tan potent el seu olfacte que els dies que bufava vent de llevant podia, fins i tot, oldre els vaixells que transportaven or i amb un cavall gegantí d'una raça ja extingida, es desplaçava a tot galop cap a la costa i feia naufragar els vaixells llançant-los roques pesades des del cap Roig; després s'apoderava de tot l'or que portaren.

En un d'aquells vaixells provinent de les costes d'Àfrica, a més de l'or abundós que transportava a les bodegues, s'apoderà d'una important càrrega de dàtils dolcíssims.

Durant una setmana no menjà una altra cosa que aquells dàtils, que per a l'ogre eren una llepolia, un caprici. I com que no era molt net que diguem i els seus dominis estaven més aïna deserts, va anar fent, com era el seu costum, les necessitats del seu cos en qualsevol lloc, per la qual cosa deixà els pinyols dels dàtils ben adobats i repartits per una extensa zona.

Passaren cent anys en els quals l'ogre seguí atresorant or al crit de: «Olc a or! Or i olor!». Aquells pinyols de dàtil tan ben adobats s'havien convertit en un extens palmerar que endolciren el clima i, sobretot, començaren a proporcionar aliment i recer a un gran nombre d'aus.

Amb el temps, el rei de les aus, un pardal tot d'or amb les plomes, el bec i fins i tot les urpes d'or, anà a visitar els seus súbdits d'aquell lloc tan agradós del qual tant havia sentit parlar, per tal de passar una temporada de descans.

Tan bon punt va arribar el rei de les aus, l'ogre es va despertar per la cridadissa embogida dels pardals i, sobretot, per l'olor a or tan penetrant que li havia arribat de sobte. «Què devia ser allò?», es preguntà ansiós i encuriosit.

Amb sigil de serp i passes de rabosa, es desplaçà d'amagat cap al lloc d'on provenia tan apreciat perfum i es quedà bocabadat i absolutament meravellat quan va contemplar aquell preciós ocell completament daurat.

Ha de ser meu es va dir. Pensà que la manera més fàcil de capturar-lo seria amb una xarxa, com havia vist que feien els homes de les caravanes. I a la nit deixà parada una trampa amb una poma que en mossegar-la faria caure una xarxa sobre l'ocell d'or. I anà a dormir.

Al dematí anà per la seua presa, però va trobar la xarxa destrossada: les àguiles reials l'havien tallada amb els seus becs forts i havien alliberat el seu rei.

El dia següent emmetzinà uns quants dàtils amb un fort narcòtic amb la idea d'adormir-lo i fer-lo presoner amb facilitat, però malgrat que va menjar aquells fruits emmetzinats les fidels àguiles reials, en veure que trontollava, se l'emportaren a una roca elevada i inaccessible fins que recuperà el sentit.

Maleïdes àguiles! bramà l'ogre. Havia d'idear alguna cosa definitiva. Observà d'amagatotis el lloc on solia anar a beure el rei dels ocells i preparà una altra trampa. Aquesta vegada demanaria ajut a les seues subordinades: les rates.

En la fosca nit, quan tots dormien en aquell temps encara no hi havia aus nocturnes, cavà un fossat al camí del riu on bevia cada dia l'ocell d'or. El va dissimular amb fulles de palmera i terra. No es notava gens que era una trampa. Per assegurar-se que les àguiles no li espatlarien el negoci contractà unes rates repugnants per tal que lligaren amb argolles de ferro el pardal tan prompte caiguera al forat. I així va ser: aquesta vegada les àguiles no pogueren rescatar el seu sobirà, que caigué en mans d'aquell ogre cobdiciós.

L'ogre atrapà l'ocell d'or, se l'emportà a la cova i el tancà en una gàbia d'or. Tots els intents dels altres ocells per alliberar el seu rei van ser infructuosos. Aquell era el tresor més preat de l'ogre i no se'l deixaria arrabassar per ningú. Molts ocells moriren en l'intent. I durant molts anys, per això, no es va sentir el cant dels ocells en aquell palmerar.

La vida del rei dels ocells, abans alegre, embolcallada pel cant dels seus súbdits, ara transcorria lenta i avorrida, trista i fosca en la fredor de la cova. Cada dia, l'ogre en alçar-se li ordenava:

Canta, rei dels ocells!

I el rei dels ocells, aclaparat per l'estretor de la gàbia, i amo de la seua voluntat, callava. Quan ja s'havien complit cent anys des que l'ogre el tenia presoner, un terratrèmol espantós assolà aquell territori. L'ogre dormia en començar a tremolar la terra i en despertar-se sobresaltat per aquell terrabastall i eixir de la cova, una enorme roca va caure de la muntanya i l'esclafà. La dissort volgué que al mateix temps la roca tancara la boca de la cova.

Passaren altres cent anys, i en haver desaparegut la terrible amenaça de l'ogre la gent començà a assentar-se per aquelles terres tan bledanes i fèrtils, malgrat l'estranyesa que els causava no haver sentit mai cantar els ocells per aquells indrets. Un dia, un jove herbolari d'aquell poble que encara no tenia nom triscava per les muntanyes replegant herbes i arrels, quan una tremenda tempesta es va desfermar i el sorprengué en ple despoblat. Buscà refugi i el va trobar en una petita obertura que hi havia davall d'una roca gegantina. Era prim com un fus i es va introduir per allà lliscant com una anguila. De seguida es trobà en una cova espaiosa. Feu foc amb l'esca que sempre portava damunt i obrí una boca com un rap en descobrir les meravelles que amagava aquella cova: un enorme tresor s'amuntegava allà de qualsevol manera. Hi havia tant d'or que el reflex de la torxa l'enlluernava i havia de cobrir-se els ulls amb la mà. El que més li va cridar l'atenció, però, fou un pardal daurat que hi havia al centre de la cova tancat en una gàbia d'or. Era tan perfecte que semblava com si estiguera viu. Però això era impossible. Obrí la gàbia amb les claus que penjaven a l'entrada de la cova i, mirant els ulls d'aquell ocell que li semblava obra de la natura i no artifici humà digué:

Pardal d'or, vola!

Al rei dels ocells li brillaren els ulls, animats per la vida. Agità les ales i isqué volant de la gàbia. Agafà una espasa d'or del tresor de l'ogre i partí en dos la roca que cobria l'entrada. I des d'allà li va dir al seu salvador:

Has alliberat al rei dels ocells. Per això, en agraïment, els pardals tornaran a fer niu i a cantar en aquestes terres. El tresor és teu, ja que tu l'has trobat. I perquè no penses que açò ho has somiat pots quedar-te amb mi.

Així que va pronunciar aquestes paraules l'ocell d'or es desdoblà en dos. I una estàtua d'or exactament igual a ell quedà a l'entrada de la cova. El rei dels ocells aleshores es mascarà les ales amb la sutja de les parets renegrides de la cova, perquè mai no se li oblidara aquell temps de captiveri, i alçà el vol a través de la pluja.

Aquell jove herbolari baixà a males penes amb aquella pesada estàtua i a la plaça del poble contà als meravellats veïns el que li havia succeït. Amb aquell tresor construïren ponts, places, jardins, rics palaus, biblioteques... Fins i tot una universitat. I aquell poble cresqué fins a convertir-se en una ciutat, de la qual el pardal coronat, amb una espasa a les mans, en fou adoptat com a símbol. L'herbolari hi va ser nomenat príncep i aquella història va córrer de boca en boca, de poble en poble, i de país en país com la pólvora. La gent la coneixia com la història del «Pardal d'or, vola!» Amb el temps, els narradors d'històries van creure que Orvola era un lloc on vivia un ocell daurat. Més tard Orvola es convertí en Orivola i per fi en Oriola.

I aquesta és la veritable història de com aquella ciutat que no tenia nom passà a anomenar-se Oriola, i Orihuela, com encara ara és coneguda.

Bé, potser aquesta no siga una història vertadera, però té la seua gràcia, no?

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats