El dia que Pepito el Coves pujà per última vegada per l'escala interior cap a la terrassa de sa casa les ones de la mar s'estavellaven amb fúria insòlita contra l'escullera del moll de Torrevella. Trenta-nou escalons i un replà a mitjan caragol el duien cap a un cel incert, absort en un garbuix de pensaments, ara ben endreçats al llarg de les moltes nits d'insomni que l'havien vingut a buscar.
A les acaballes de novembre, el sol del matí encara punxava suaument enmig de la gelor que s'intuïa cap a la poqueta nit. Ara feia una passa, ara en feia una altra. Ara un escaló, ara un altre. Deu, onze, dotze. Pepito tenia la memòria prodigiosa dels hòmens d'abans, dels que havien escoltat els iaios i els pares vora la llar narrar contalles antigues en què era tan difícil com delitós distingir les històries de veres de les falsies. Pepito el Coves, el Coves del bar Pepito, sabia enraonar sense disciplina i fou sempre fidel a si mateix, com tots els peixos de la mar.
Tretze, catorze, quinze. Com si fóra l'últim minut de sa vida, mentre pujava l'escala evocà quan aparegueren pel bar els americans que havien vingut a construir la Torre de Guardamar, la que emet senyals al llarg de tota la costa des del capdamunt del Moncaio. Recordà com se les empescava per fer contraban amb els americans, com s'enfilava d'amagat als vaixells de l'armada, com bescanviava botelles de vi per tabac ros, tabac ros americà. Fou així com començà a interessar-se per parlar anglés. Amb una mica d'anglés i amb el tabac ros americà era com ser el rei del mambo.
Arrere quedava, molt arrere, l'arribada del primers chanes (estrangers, en la parla local), els tripulants i treballadors noruecs, suecs, danesos, anglesos i de mig Europa que venien a Torrevella a carregar els vaixells de sal, un port de mar encara sense port, i que trobaven al bar Pepito una recompensa etílica als dies d'embarcament i suor salobre.
Rememorà el gust agredolç de la soledat buscada, quan a les nits, en tancar el bar, se n'anava cap al seus racons preferits. Els seus dominis eren tan vasts com un imperi que fitava pel nord amb la platja de la Mata i pel sud amb el cap Roig. Tenia preferències, per descomptat. Més enllà de l'Acequión, vora la platja Flamenca, la cala de la Mosca li oferia la pau de l'aïllament, el recolliment del penya-segat era com l'abric que escalfava els muscles castigats per la pesada càrrega d'haver jurat no tastar una gota d'alcohol mai més en sa vida. Punta Prima era com endinsar-se a la mar, allí, davant el blau amagat per la foscúria de la nit, les ones esmorteïen els sotracs de la quotidianitat i li retornaven els sons aperduats de la infantesa.
Pepito el Coves, exalcohòlic convençut, curat del tot i de tot («No, gràcies per la invitació, fa temps que no taste el mam i em va molt bé, però no proves tu o em deixaràs sense faena»), amo i senyor del bar més popular de Torrevella, tenia, però, una tirada especial cap a les cales de Llevant. Per això sentia una pau interior singular quan les nits de lluna plena deixava arrere l'olor de sardina i de sépia a la planxa, s'allunyava per unes hores de la barra del bar que senyorejava, passava la platja del Cura, travessava la revolta del Palangre i enfilava amb el cotxe cap a la platja dels Locos fins al cap Cervera.
Vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc. Feia una aturada a l'escala dels seus pensaments. Li agradaven les nits que escoltava Viatge a Ítaca en un casset que li regalà un cambrer jove i afamat de vida que arribà al bar buscant faena i hi trobà àncores incertes a l'escalf de l'amistat. Mentre escoltava la veu de Lluís Llach repassava els versos de la seua Ítaca.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
El Coves s'allunyava pels caminois a la vora de l'hotel del cap Cervera, encenia un cigarret més, feia quatre xamades de fumador compulsiu, i, sense baixar-se'n del cotxe, repassava les històries de la seua memòria. Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou. Aquella Reina de la sal, regina del paradís terrenal, que primer embogí de bellesa, i després, en sentir els efectes de ser matèria peridora, s'enfonsà davant la feblesa de la vida i esdevingué ànima en pena alimentada per la pròpia fantasia.
Realitats furtives i llegendes ancestrals poblaven els seus pensaments. Trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre. Quan era jove, molt jove, passava la nit de Sant Joan amb la colla d'amics a les cales de Llevant, la cala del Mojón, la cala de la Zorra o la cala Cornuda; feien una foguera amb andròmines velles i es recreaven amb la llegenda de la tia Roqueta, la seua contalla preferida. Deien els més grans que això era i no era un matrimoni que s'estimava com la mar i el cel en l'horitzó, una parella que es mirava als ulls i s'esbandien tots els mals mundans i mai més tornaven a passar por. La tia Roqueta i el seu marit anaven sovint a les cales a pescar. Al recer d'una cova feien tres o quatre jornades de vida domesticada, cosien les xàrcies, endreçaven la corda de cànem del palangre i revisaven el hams i els esquers amb què enviscarien els peixos; escalfaven infusions d'herba-sana en un fogueril o torraven una llesca de pa assaonat que amorosien amb un raig d'oli i que acompanyaven amb una lleganya de bacallà. La tia Roqueta duia sempre un cresol que encenia a poqueta nit, quan la llum natural abandonava el dia i ella i l'home s'ajupien al voltant de la foguera a endreçar les tres capes de la xàrcia de tremall.
La tia Roqueta cantava com un àngel. Des de ben lluny se'n sentia la veu, alta, neta i melodiosa, que entonava belles cançons. Hi ha qui diu que eren havaneres i altres que eren cançons de batre que havia aprés de menudeta; el cas és que el fil de veu potent i harmoniós ressonava per tota la contrada com si fóra el cant d'una sirena. Diuen que un dia l'home isqué amb la barqueta de rems i que una mala mar se l'endugué per sempre més. Desesperada, trista i abatuda, la tia Roqueta deixà de cantar, es reclogué en un dol profund i es perdé per a la vida. De tant en tant, als capvespres, se n'anava a la cala de la seua perdició a mirar la mar, a mirar les ones com arrapaven les roques, a reclamar a les ones que es van engolir el marit que li'l retornaren. I plorava desconsoladament. Fins que un dia no en tornà. Tothom pensà que havia volgut morir en la mar, abraçada al seu marit estimat. Diuen que un pescador es trobà el cresol de la tia Roqueta i un farcell de roba vella a la boca de la cova. A hores d'ara, si passeu per la cala de la tia Roqueta els dies de llevant sonor, encara se sent un refilet de veu com si fóra el cant d'una sirena.
Trenta-set, trenta-vuit, trenta-nou. El dia que Pepito el Coves pujà per última vegada l'escala interior cap a la terrassa de sa casa, arribà al darrer escaló i no en baixà mai més. La seua memòria s'envolà amb una ràfega de vent salobre, el mateix que apagà el cresol de la tia Roqueta, alhora que una mar blava, cada vegada més eriçada, es tornava a poc a poc bromera blanquinosa i efervescent. Qui sap si la seua ànima conversa a hores d'ara amb la tia Roqueta a les cales de Llevant.
