Suscríbete desde 3,99€/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Els engreixeros i els morussos de Camp d'Elx

Els engreixeros i els morussos de Camp d'Elx

Els engreixeros i els morussos de Camp d'Elx il·lustració de PAU URIOS

Ja sabeu que la por ha sigut un motiu recurrent perquè les persones facen rogle i parlen en veu baixa, a cau d'orella, no siga cosa que desperten els instints d'algun maligne amagat entre les boires inabastables de les converses. Qui no sap aquell succés d'una veïna que se n'anà sola, de banda de nit, sense fer cas dels pares, i no en tornà mai més? Qui no ha sentit parlar d'aquell borinot, a qui devia faltar mitja petxinada, que un dia entrà en una casa misteriosa del rodal i l'endemà se'l trobaren estés, mort de bocaterrosa, sense signes aparents de violència? O qui no recorda quan desapareixien els xiquets de la porta de l'escola? Qui se'ls havia endut, el regalissier potser? O per ventura l'home del sac?

Temps era temps, la por i el mal anaven de la mà. El mal que aguaita en una revolta del camí, a la cantonada d'un carrer fosc, en un portal negre com la gola d'un llop o enmig d'un bancal, preferiblement a punt de fer-se de nit, ha sigut una constant en els advertiments que els pares i els iaios han dit als més menuts: «Xiquetes, no aneu soles pel pa». «Xiquets, no torneu tard; que no se vos faça de nit pel camí». «Torneu directament cap a casa; no vos pareu a parlar amb cap desconegut».

No fa tant de temps, els bancals del Camp d'Elx estaven a tibó d'arbres fruiters. Miraves cap a la serra del Molar i veies una estesa de magraners fins al cormull de magranes mollars, de figueres verdals ací i allà, d'oliveres carregades d'olives, d'ametlers d'ametla marcona per a la tortada del dia de la Mare de Déu. En aquell temps, us ho puc ben assegurar, les paraules de les persones grans eren ensenyaments per a la vida que acompanyaven més enllà de la mort i que esdevenien paraules de llei. Eren dies en què els xiquets feien la migdiada perquè sabien que si no s'adormien vindrien els engreixeros i se'ls endurien. Els engreixeros, mare meua! Quina por!

Sabeu què feien les quadrelles de llauradors preparades per a plantar creïlles, arreplegar cotó o collir nyores? Hauríeu d'haver vist una gernació tan ben organitzada com una empresa on cada persona tenia una funció que coneixia a la perfecció, un engranatge humà de precisió absoluta. Dones i hòmens del veïnat que barataven faena per faena, ara els teus bancals ara els meus, i alguns bracers llogats formaven la colla reclutada per a plantar les carxoferes, les encarnelleres del Camp d'Elx. Començaven ben enjorn, a trenc d'alba, però paraven a fumar, encara que no fumaren, perquè era el descans. Per a dinar, una olla a vessar de creïlles bullides, un panet de forn casolà i omplidura abundant, l'embotit nostrat, de la matança comunal del porc. Els descansos eren per als xafardejos, per a bescanviar les novetats de darrera hora, per a les contalles d'ara i sempre. «Heu vist com s'han fet de fadrines les filles de Sumpcioneta la Menora?». «Coneixeu l'obra nova que ha encetat el Bolet amb Vicent el Pèsol allà per les Portes Encarnades?».

Sempre hi havia qui tenia traça per a les històries, s'asseia damunt d'un marge i tots els altres es posaven al seu voltant. «Recordeu quan les vostres iaies vos advertien: "Perles del meu cor, mengeu-vos tot el dinar o vindrà el morusso i se vos emportarà"». El morusso i l'home del sac: dues cares d'una mateixa maldat. «Sabeu la cançoneta de l'home del sac? "Canta, canta, sarronet". I el sarronet cantava.»

Això era una vegada un home que anava demanant almoina per defora. Anava de casa en casa i demanava quemenjar, un rosegó de pa, un grapat de faves seques o unes quantes xalefes per dur-se a la boca en temps de fam. Recorria des de la vereda de les Cendres, pel camí dels Mires, fins a ca la pentinadora, i més enllà del canal i tot. Aquell home d'aspecte abandonat, més aïna brut, calçava unes espardenyes desfetes, vestia uns pantalons esparracats, una camisa descolorida i gastava un vencill en comptes de corretja. Duia un sarronet al muscle, on la gent pensava que portava les seues coses, el recapte que arreplegava de mans de les bones persones que es compadien del seu estat tan llastimós.

Quan arribava a una casa, l'home començava el cerimonial: tocava a la porta i quan li obrien feia uns colpets al saquet i deia: «Canta, canta, sarronet». I el sarronet cantava. No em digueu com sí ni com no, però el cas és que el sarronet cantava. Una veu fina com la de l'àngel del Misteri eixia dolçament de l'atifell que duia al muscle. I això era com una benedicció per als seus propòsits, perquè com més cantara i millor ho fera més gran era l'almoina que li donaven.

Diuen que un dia arribà a una casa i que, després de fer la seua faena, deixà el sarronet refermat a una paret mentre se n'anà a l'estanc de la Foia a comprar tabac. Advertí els habitants de la casa que per res del món tocaren el sac, que no l'obriren o trencarien l'encanteri i el sarronet deixaria de cantar. Mentrestant, estava la dona de la casa fent el forn, acabava d'arrimar les brases cap a un costat i d'escombrar les cendres cap a fora. Amb veu amorosa digué a les seues filles.

Voleu que vos faça unes pastetes?

I una de les fadrines respongué: «Mare, jo vull una coqueta». L'altra també: «Jo vull un rotllet». I l'altra: «Jo vull una carreta». I aleshores el sarronet cantà: «Mare, jo vull un carretet».

Xiquetes, el sarronet ha cantat! Torneu-ho ha dir!

Mare, jo vull una coqueta.

Jo vull un rotllet.

Jo vull una carreta.

Mare, jo vull un carretet digué finalment el sarronet.

Ai, Senyor meu, que dintre del sarronet hi ha algú amagat!

En un tres i no res obriren el sac i veren que hi havia un xiquet que no devia tindre més de cinc anys, de galtes pigades i bonic com un jesuset. Tragueren el xiquet d'aquella presó, ompliren el fardell amb bona cosa de palla perquè tinguera un embalum considerable i el carregaren amb pedres. Quan tornà l'home de comprar tabac, la mare li donà el sarró i l'home se n'anà sense sospitar res. La família crià el xiquet com si fóra seu. L'home, quan s'adonà del canvi, fugí sense tornar-se'n cap arrere perquè no volia que el denunciaren. Tothom sap que qui la fa la paga. Ara qui tenia por era l'home del sarró. Aquesta història acaba bé, però ja sabeu que n'hi ha d'altres que tenen un final molt més macabre.

En això que un altre de la quadrella enfilà l'agulla i contà que diuen que els engreixeros eren forasters, que eren morussos, que els adjudicaven com si foren l'home del sac. Els engreixeros tenien una tirada cap a les partides del sud del Camp d'Elx. Recorrien els camins de Daimés, d'Atzavares, del Derramador, de la Baia i de la Foia a la recerca de jovenets que jugaren per les eres a indis i vaquers amb rifles fets amb cascabots de palmera i arcs de verducs de magraner.

Els engreixeros no tenen horari, perquè el mal, com el dimoni, se les sap totes, però el moment preferit per a actuar és en acabant de dinar, a l'hora de la migdiada, en ser que els xiquets han de fer la becadeta. I diuen que voltaven tant per la torre del Gall com per la bassa Sinoga, que s'amagaven entre els bancals de panís, que agafaven els xiquets, en venien la sang i els òrgans a la gent rica que podia pagar.

Aneu alerta. Ja sabeu què diu el nostre poeta Gaspar Jaén i Urban:

«Ungles llargues, pèls bruts. Són com els engreixeros

que, amagats en bancals de cànyem, de darrere

de soses, per la nit eixien als camins

i furtaven xiquets i els sacaven la sang»

I si us ix algun desconegut malcarat mentre passegeu pels caminals de defora, travesseu corrents i crideu ben fort: «Que vénen, que vénen els engreixeros!»

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats