Les relacions entre Alacant i Algèria han sigut molt intenses des del començament del segle XIX. El Mediterrani mai va constituir una frontera infranquejable. Els menys de 300 km entre Alacant i Orà no eren una distància més gran que la que representava el trajecte ter-restre cap a la capital d’Espanya, i en temps real de trajecte, fins a l’aparició dels moderns sistemes de transport (automòbil, tren, avió), era menor que el desplaçament a la ciutat de València. Algèria era, fins i tot, el límit jurídic de grans propietats agrícoles del nostre litoral, que en les escriptures de propietat reproduïen allò de «linda al sur con Argelia, mar Mediter- ráneo por medio». Hi ha en aquesta proximitat una raó geogràfica i una causa climàtica.

La similitud geogràfica del nord d’Algèria, en particular de l’Oranés, amb un clima semblant, fins i tot més plujós, i amb un medi de gran potencialitat agrícola per a desenvolupar els cultius propis del món mediterrani, especialment la vinya, el convertia en un territori d’acollida favorable per als emigrants que des d’Alacant s’atrevien a saltar a l’altra riba del Mediterrani. La causa climàtica s’ha de buscar en les fortes sequeres que es van abatre sobre aquesta part de la península Ibèrica des dels anys trenta del segle XIX, amb episodis de penúria de pluges que van originar abundants pèrdues econòmiques en el camp i la ruïna de moltes famílies, que solament podien trobar una eixida emigrant a les ciutats (Alacant, Alcoi, Elx, Oriola) o a terres llunyanes on es pogueren guanyar la vida amb la pràctica agrícola.

L’emigració a Algèria es produeix en onades, coincidint amb intenses sequeres a les comarques subàrides del sud valencià. D’aquestes onades destaquen les originades per la gran sequera dels anys quaranta del segle XIX, que va empényer a l’emigració 20 000 persones, i la que va tindre lloc entre 1909 i 1914, que causaria l’eixida de 68 000 valencians cap al nord d’Algèria, especialment a l’Oranés.

Després de la independència algeriana, el 1962, es registraria un important retorn de ciutadans europeus (francesos i espanyols, principalment) als respectius països d’origen. Es calcula que entre 20 000 i 30 000 ciutadans que havien viscut al nord de l’Àfrica colonial, principalment a Algèria, degueren tornar a Alacant i instal·lar-se a les comarques pròximes, encara que no n’hi ha un registre oficial. El contingent incloïa tant ciutadans d’origen inicialment espanyol com francés. Són els denominats pieds-noirs (expressió utilitzada per la població autòctona algeriana, que al·ludia al color de les botes que portaven els militars i colons francesos instal·lats allí).