Algèria, (al-Jazair), anomenat «el país del milió i mig de màrtirs», és abans que res un país magribí i nord-africà. Oficialment és una República Democràtica i Popular, i amb els més de dos milions de quilòmetres quadrats que té és el país més extens de tot l’àmbit africà i àrab i el desé al món.
Políticament és membre fundador de la Unió del Magrib Àrab, de la Lliga Àrab, de la Unió Africana, de l’Organització de les Nacions Unides des de la seua independència i de l’OPEP, entre altres organismes.
Algèria és alhora un país berber (la població tradicional des de la prehistòria), àrab (a partir de la conquesta en el segle VII dC), musulmà (la conquesta àrab va aportar la seua religió, l’islam), africà i, no cal dir-ho, mediterrani. La major part de la població parla algerià, una varietat coneguda comunament com a àrab dialectal algerià. Així mateix, una part considerable dels algerians parlen diferents llengües berbers. El francés continua tenint una presència molt destacada, encara que perd terreny en favor de l’àrab, l’idioma nacional en l’ensenyament i l’administració pública.
El francés, doncs, es troba únicament a l’abast d’una elit sociocultural. Des de la independència, obtinguda el 5 de juliol de 1962, després d’una cruenta guerra contra el colonitzador francés que va durar més de set anys, Algèria continua buscant una identitat basada en el plurilingüisme i la multiculturalitat. A través dels articles que componen aquest llibre col·lectiu pretenem introduir algunes facetes desconegudes del país més proper a Espanya i, concretament, al País Valencià. Malgrat la seua proximitat, Algèria continua sent una gran desconeguda per al lector espanyol.
