El tresor de Penella

El castell de Penella queda davant per davant de la Venta Nadal. I és del tot impossible evitar-ne la temptació: estacionem un moment el cotxe al costat de l'establiment i entrem a comprar una mica d'embotit. És obert. Però acaben de fregar el terra i no gosem entrar. Dins no hi ha ningú. Fora, en canvi, hi ha una tauleta envoltada per quatre homes que fumen, conversen i juguen —enconadament— a cotos, que és un joc de cartes molt conegut i practicat a Alcoi. En un racó de l'establiment, al costat de la barra, el propietari parla pel mòbil. Ens veu i amb la mà ens indica que, per favor, esperem un moment.

Passats tres o quatre minuts, sense haver acabat ell encara la conversa, sempre amb gestos, ens invita a passar. Una volta dins ens embadalim admirant les formes fantasmagòriques dels rastres que pengen de les bigues del sostre amb centenars de bajoques assecant-se per a fer pericana... Però amb un nou gest l'home ens fa baixar de les altures i ens indica que, a l'altre costat de la finestreta del fons, una dona jove ens està esperant, disposada a atendre'ns si volem comprar embotit.

—Hola! —ens saluda.

—Hola... Volíem comprar una mica d'embotit —gosem demanar, després d'haver-nos apropat de puntetes, mirant de no xafar les parts encara banyades del terra.

—Sí? —s'ofereix ella, sol·lícita.

—Eh... Botifarra de ceba, sequeta i tendra. I també, si en teniu, algunes de picantetes, de les del filet roig. Ah! I sobrassada. I poltrota. I una mica de xoriç...

—«Botifagra de ceba, tendgreta; botifagra sequeta; sobagrassada; poltgrota...», va repetint ella, en vernacle, mentre talla les peces, arrossegant les consonants amb un marcat accent estranger.

El cel del colesterol

La Venta Nadal és un establiment llegendari, que ha servit per a ambientar obres literàries d'intriga com Investigaràs fins al final, de Francesc Gisbert. És també el centre d'històries remotes que parlen de roders, bandolers, assalts, celebracions, partides de cartes, travesses clandestines i apostes impossibles: de vides extremes i secretes, viscudes al marge de les autoritats i les constriccions urbanes; amb la discreció, la complicitat i la llibertat de l'entorn solitari i muntanyenc.

Per al nostre paladar, ensinistrat des de menut en les delícies gastronòmiques de l'Alcoià i el Comtat, l'embotit de la Venta Nadal és el millor del país. S'hi ha operat, en les nostres pituïtàries, un reflex vicari, primari, conductista, que remet als sabors i els records de la infantesa. Ve a ser com la magdalena de Proust: però amb botifarra! Tant és així que, entre alguns amics, hi ha la sospita que, en arribar al cel, la felicitat no es manifestarà en forma de coquetes amb mel, sinó d'esmorzar complet (llonganisses, botifarres, salmorra, ou fregit, xulles a la brasa i pericana) de la Venta Nadal: una felicitat —homenatge al colesterol— no precisament apta per a vegans.

Silenci

Però aquesta volta no hem vingut a la Venta Nadal. Hi hem fet només parada. En realitat, venim a visitar el castell de Penella. Recorrem, per això, un centenar de metres més, cap avall, per la CV-70. I en una corba, a mà esquerra, accedim a un caminet que, vorejant un gran mas, ens porta fins al peu del castell. Quan eixim del cotxe, al costat d'una altra casa, de seguida ens colpeix el silenci. El silenci, sí: un silenci ensordidor. Perquè enmig de la constant saturació de sorolls quotidians, el silenci —ací ho comprenem— és un bé escàs i estrany, que sobta quan es manifesta. Entremig del cotó d'aquest silenci que tot ho amorteix —i amoroseix—, se senten els tocs distants de les campanes de Benilloba; també, esporàdicament, les notes soltes d'una cadernera que refila mentre vola; o potser el lladruc d'un gos llunyà... Cada cert temps, això sí, el motor d'un cotxe trenca l'encanteri d'aquest silenci. Però quan el vehicle desapareix entre les corbes del Rebolcat, un mantell invisible de serenitat i mudesa torna a cobrir-ho tot.

La frontera del seté cel

Tenim al nostre davant, esvelt i imponent, el castell de Penella. Però abans d'accedir-hi ens crida l'atenció un gran arbre situat al final del mur del pati o corral contigu a la casa. «Això és un arbre!», pensem. Però quin arbre és? Tot són ara arbres, sense distinció... I en la mesura que pins, xops, carrasques, roures, salzes, eucaliptus i oms són designats igualment arbres, genèricament, en perdem la capacitat de distinció, d'identificació, de coneixement i d'estima. Per això decidim fer el gest de tantes altres ocasions:

—Savi Joan... Sabeu dir-me quin arbre és? —preguntem per WhatsApp a l'erudit biòleg Joan Piera, després d'enviar-li'n una foto amb les fulles (aspres i amb marges finament dentats), i els fruits (petits i esfèrics com pèsols; durs, llisos, de color groguenc).

—Llidoner. Celtis australis —contesta ell, en la pantalla, instantàniament, sense que hagen passat més de deu o dotze segons.

—No hi ha res com saber a quin sant encomanar-se! —li reconeixem. I li donem les gràcies amb les sabudes emoticones de mans, besos i cors.

Des del llidoner, la visió del castell de Penella és perfecta. I ens evoca les paraules d'un altre savi Joan, Joan Pellicer, que en el seu Costumari botànic recordava que el llidoner «és l'arbre que delimita la frontera del seté cel». Potser per això ens decidim a invocar-lo, aquest seté cel. I decidim pujar dalt de la torre: per provar si, des d'allí, potser el podrem arribar a tocar amb la punteta dels dits.

Un castell de fantasies

Per un caminet accedim al petri tossalet del castell, fins a la mateixa porta de la torre. Ja a l'interior una escala metàl·lica de caragol ens facilita l'accés al cim de la construcció. I de seguida comprovem que sí: que des d'allí dalt és ben fàcil tocar la plenitud del cel. Del cel de la meravella, si més no. Perquè el castell de Penella ve a ser, per a l'imaginari popular valencià, una mica com el Hogwarts de l'univers Harry Potter. O no. Potser no. Potser, ben mirat, l'afirmació —atenent els principis d'antiguitat i autenticitat— hauria de ser formulada precisament de manera inversa: és en l'univers de ficció de J. K. Rowling, que Hogwarts potser s'hauria d'entendre com una mena de castell de Penella.

En qualsevol cas, la bona qüestió és que hi ha paratges que ben mereixen un castell, una història, una màgia, una llegenda. I el castell de Penella, en canvi, n'ha merescut moltes, d'històries, de màgies, de llegendes. Hi suren en l'aire. I s'hi poden sentir, físicament. Fet i fet, des del cim del castell de Penella dominem amb la vista tot un regne de fantasies: el Regne de Benillup. Perquè, segons la geografia meravellosa de les Rondalles valencianes d'Enric Valor, aquest «petit reialme» de Benillup s'estenia «entre les serres d'Aitana, Serrella, Benicadell i Mariola», i disposava de «molts castells i castellets, com els de Penàguila, Alcoleja, Penella, Cocentaina, Beniarrés...» «El castell de Penella, al capdamunt d'un penyalós pujol, s'alça bravament desafiant les inclemències dels homes i de la natura», descrivia el genial escriptor de Castalla.

A nosaltres, ara, des del punt culminant d'aquest castell, l'atenció se'ns envola primer cap a l'allargassada i imponent Mariola, al nord-oest, com un centre gravitacional màgic: «tota floretes, sí»; però també tota històries i contarelles. A l'extrem septentrional de la Mariola, inconfusible, hi ha el castell de Cocentaina, amb la vila comtal als peus. A continuació, com un escenari imaginat —irreal i perfecte—, el port d'Albaida i el Benicadell; la serra d'Almudaina, la Serrella i la serra d'Alfaro. Benilloba i Benasau. Penàguila, com un niu arrecerat i acollidor, a l'ombria esponerosa de l'Aitana. I Benifallim, fins i tot, també es veu, encara més al sud... Mentre en repassem mentalment els noms, no deixem de preguntar-nos: «Com d'important i d'expressiva és la toponímia per a conéixer i estimar l'entorn on vivim?»

Vol de la imaginació lliure

Ah! I el verd. El verd. Pertot arreu, el verd. Verd lluminós de pins, verd platejat d'oliveres; verd fatigat dels ametlers. Verd de mates i matolls, d'argelagues, carrasques, romers i margallons. Verd del llidoner. Verd de les herbes que encatifen els camps planells. Verd solemne i hospitalari dels xiprers de la casa contigua... A última hora de la vesprada, l'ombra del castell —amb nosaltres al vèrtex del capdamunt de la torre de l'homenatge— es projecta sobre el pla d'un extens bancal d'oliveres. L'efecte fantasmagòric de l'ombra del castell allargant-se sobre la planúria sembla fer joc amb les formes misterioses dels pins, inversemblantment alts i antics, a la vora de la gran casa de migjorn.

Com no havia d'inspirar màgies i fantasies, un espai així? Com haurien pogut evitar, els antics habitants del castell, que la imaginació els volara lluny, enllà dels merlets de la torre, com si fóra un teuladí, o un tord, o un falcó? Com frenar el vol de la imaginació lliure sobre els turons, els barrancs, les penyes, els bosquets, els masos i els pobles que des d'aquesta torre es divisen? Quan les persones encara conservaven un cert instint animista o naturalista (de respecte i culte a la terra, i als béns de la natura), molt abans que el culte als diners (als paquets financers, als actius bancaris, als patrimonis immobiliaris, als lobbys de poder) s'imposara com a nova religió ecumènica, qui hauria gosat qüestionar que aquest castell, el castell de Penella, no era un lloc místic —ascètic, tel·lúric, sagrat?

Esperit viu

Mentre sospesem aquestes idees, comença a moure's un airet petit, refrescant, agradabilíssim. Sospirem involuntàriament. I ens sorprén el so relativament escandalós —enmig del silenci— de la pròpia respiració. Com si dins del nostre esperit —que vol dir aire, etimològicament— volgueren tornar a la vida les històries fantàstiques de Brunilda, Carles de Mataplana, Armengol i Ricard, que Enric Valor, en la rondalla «Els guants de la felicitat», va voler ambientar precisament en aquest castell de Penella. Com si hi volgueren irrompre, també, els personatges de llegenda que Ivan Carbonell ha estudiat i ha recreat literàriament: la misteriosa encantada del castell, que ofereix una pinta als viatgers; Vicent el de l'Or, que obsessivament busca el tresor amagat de Penella; i, fins i tot, el jueu alquimista que hi va aconseguir trobar la cobejada pedra que converteix el ferro en or.

Quan comença a fosquejar i tornem cap al cotxe —ulls plens, esperit viu, imaginació lliberta— no podem evitar tornar un moment davall del llidoner que ens ha donat la benvinguda, per fer una última ullada al vell, misteriós i suggeridor castell. En respirem la pau, del lloc. També la història. I la meravella. Fins que, amb un calfred a l'esquena, hi descobrim un dels més bells tresors de l'encantada Penella: i és que a recer d'aquest arbre, just a la frontera del seté cel, seria potser un bon lloc per a passar tota la vida. O tota la mort.