Carrer de l'Església
Arribem al Fondó dels Frares. Estacionem el cotxe a l'entrada del poble. L'atzar vol que el primer carrer que passegem siga el carrer de l'Església, que ofereix diferents noms oficials segons el tram de què es tracte: carrer Pare Claret, carrer Joan Carles I, carrer de la Mare de Déu de la Salut, carrer Sant Antoni, avinguda de Castella... És, aquest carrer de l'Església, l'artèria neuràlgica de la localitat: l'eix on s'ubiquen -a banda i banda- els edificis de l'Ajuntament (l'Ajuntament Vell i l'Ajuntament Nou), la farmàcia, l'estanc i la majoria de bars, cafeteries i pubs; a més de l'església, naturalment.
Multiculturalitat
La primera cosa que ens sorprén, del Fondó dels Frares, és l'evidentíssima procedència estrangera dels clients que ocupen les taules i les cadires a les terrasses del carrer. La roba, el color de la pell, els gestos i la fesomia n'evidencien l'origen britànic.
-Som, nascuts al poble, poc més de quatre-cents -ens explica Trino, president de l'Associació de la Tercera Edat-. Però en els últims anys han vingut molts estrangers, que s'han fet xalets i casetes per tot el terme. Jo diria que ja ens han passat davant, i que en són més ells que mosatros.
Les dades estadístiques ratifiquen amb precisió la percepció de Trino: l'any 2000 només hi havia al Fondó 12 residents nascuts a l'estranger. L'any 2003 ja n'eren 134; 472, l'any 2005; i 650, el 2007. En el padró de 2019, els fondoners nascuts en territori valencià són 465; 90 són nascuts en municipis espanyols no valencians; i la resta, 629 dels 1.198 censats en total, són nascuts a l'estranger. Més encara: d'aquests 629 residents nouvinguts, la immensa majoria, 426, procedeixen del Regne Unit.
Certament, no cal viatjar fins a Nova York per a constatar que això de la multiculturalitat és un fenomen global: hi ha prou a seure en una tauleta al Bar Ginés o a l'Irish Pub El Valle, enfront mateix de l'església del Fondó dels Frares.
Últim Dijous
Hem vingut al Fondó dels Frares atrets per una curiositat: l'Últim Dijous. Es tracta d'una festivitat que, l'últim dijous previ al Dimecres de Cendra -l'últim dijous anterior a la Quaresma: el pròxim dijous, per tant-, celebren els pobles del Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus i Asp. Per parlar-ne, i per poder jugar el joc de l'enyor i de la memòria, Fina Fernández, presidenta de l'Associació d'Ames de Casa, ens ha facilitat l'oportunitat de reunir-nos: amb ella mateixa i amb les amigues Paqui Sáez i María Dolores Amorós. Totes tres ens esperen al Centre Polivalent amb exquisida afabilitat i generositat.
-Anar a la serra -explica María Dolores, pronunciant serre, amb una marcadíssima, genuïníssima i bellíssima harmonia vocàlica-. L'Últim Dijous era un dia per a anar a la serra, en colla. De menudes anàvem a la cova del Sastre. I a les Solanes. Bé: a les Solanes anàvem més per Pasqua.
Mentre l'escoltem, ens n'enamora la fonètica, amb harmonia vocàlica també en paraules com colla (que pronuncia collo) o cova (pronunciada covo). Tant ens captiva que hem de fer un esforç per no desatendre el sentit de la conversa:
-Per tant, la celebració de l'Últim Dijous venia a ser, una mica, com la d'un dia de Pasqua?
-Exacte. Però sense mona!
-I què recorden, vostés, dels anys en què eren fadrines, i tenien 15 o 16 anys, i eixien a la serra l'Últim Dijous -preguntem.
-Ai, fill! Que la joventut era molt bona!
-Anàvem tota la quadrilla, xiques i xics. Les xiques portàvem el menjar als xics: truites, conill fregit, ou dur, llonganissa seca... I ells devien portar el vi, no ho sé. O les mans a les butxaques!
-Sí... I a mitjan vespradeta tornàvem al poble, cantant cançons: «Ja mos hem menjat la mona, / ja mos hem begut el vi. / I a la cova del costat / han fet bacallà bullit. / Ai, conill, conill! / Quantes puces tens!» -riu María Dolores, mentre fila records.
-I una volta al poble, a la Plaça, allí on està l'Ajuntament Nou, jugàvem a la comba, al mocadoret, a la gallineta cega, a la corretgeta, a amaga cordeta, a prendes...
-Ara, en canvi, l'Últim Dijous s'ha perdut. És una festa que s'ha perdut: serveix per a ajuntar-nos els amics que sem. «Xica, que hui és l'Últim Dijous!» Hi ha qui li agrada anar a Benidorm. I pugem als cotxes, i anem a dinar a un restaurant. Però ja està. A Asp: a Asp sí que ho celebren moltíssim, encara. «La Jira», diuen. I la gent canta, i fa música, i es disfressa, i va a la plaça Major, i s'ajunta per a menjar arròs amb conill i beure mistela.
El túnel dels suïssos
-Veus? Jo, una cosa que recorde molt d'aquell temps de fadrina va ser quan van vindre els suïssos, a fer el túnel. Va ser una revolució de poble! Baixàvem totes a la carretera del Cementeri. «Que arriben els suïssos! Que arriben els suïssos!» I va passar una avioneta, baixeta. I tirava clavells!
-Com, com, com? „preguntem-. Quins suïssos? Com és això que tiraven clavells des d'una avioneta?
La veu més autoritzada per a explicar la història dels suïssos és la de Paqui Sáez. Ella mateixa va arribar al Fondó dels Frares, amb la seua família, l'any 1963, perquè son pare treballava en l'empresa d'aigües subterrànies que va vindre a fer el túnel: una perforació de l'aqüífer de la serra de Crevillent que va permetre aforar uns 750 litres d'aigua per segon, per a l'horta de les pedanies d'Oriola, Albatera i Crevillent.
-Van vindre moltíssimes famílies. I se'n van quedar prou: Pepita, Carmeleta, Maria, Ana, Lolina van vindre ací, també, quan tot allò dels suïssos. Eren filles de miners.
-Era una obra de molta envergadura. Es contava que la família de Franco, i tot, havia invertit en el projecte. Però clar: molts no volien... I els suïssos havien de convéncer els llauradors perquè els firmaren la cessió de l'explotació de l'aigua que hi havia davall de les seues terres.
-Sí... Jo he sentit dir que van ser els suïssos els qui, per caure en gràcia, van pagar i van regalar al poble la corona de la Mare de Déu de la Salut.
-Eren homes de món. Els agradava beure. I els bars del poble no donaven l'abast. La posada es va omplir. I llogaven habitacions a les cases particulars.
-Però, al final, sabeu què va passar? Que ací hi havia dos fonts i es van assecar. I el riu Xícamo, també. Quan van punxar l'aqüífer i van començar a xuplar, l'aigua en superfície es va acabar.
-Encara sort que ara, des del 2013, hem pogut fer arribar al Fondó dels Frares l'aigua del Taibilla, perquè l'aigua d'ací tenia un 75% de calç: teníem una classe d'aigua amb tanta calç que podíem anar tots escaiolats!
-Ja se sap -concloem-: «L'aigua emborratxa més que el vi!»
Casa oberta
Ens acomiadem amb una mica de pressa de Fina, Paqui i María Dolores, perquè hem quedat amb J. P. Trino és qui ens ho ha suggerit: «Heu de parlar amb J. P. Té molt de gust, i coneix millor que ningú les coses i la història del poble.»
-Passeu, passeu, passeu! Passeu, per favor -convida J. P. quan arribem a sa casa.
Ens espera amb una taula plena de llibres, opuscles i revistes; amb una bibliografia essencial sobre el Fondó dels Frares. I ens ofereix seure. La calidesa amb què ens acullen ell i la dona, J. B., és senzillament emocionant. Som, per a ells, uns perfectes desconeguts. Però l'interés pel poble els ha menat a obrir-nos casa. És un gest tan d'agrair que, per un moment, recuperem la confiança en la bondat de la condició humana.
-Ens han contat, les xiques de l'Associació d'Ames de Casa, que el dia de l'Últim Dijous la gent ja no va a la serra, i se'n va a dinar als restaurants, amb cotxe -proposem, per encetar la conversa.
-És que, quan érem joves, anàvem a peu a la serre, precisament, perquè no teníem cotxes! -raona J. P., entre rialles.
La sima de Jaume el Barbut
-I de Jaume el Barbut? Es conserva ací la memòria de Jaume el Barbut? -ens interessem.
-Clar que sí! -contesta amb convicció J. P.-. Tenim una ruta que porta el nom de Jaume el Barbut. I una cosa que crec que no té cap altre poble: un carrer que porta el seu nom i tot!
-Un lloc on també anàvem molt en l'Últim Dijous era a la sima de Jaume el Barbut -apunta J. B.-. Diuen que està plena de galeries que comuniquen un poble amb l'altre.
Els germans Moxica
-Jaume el Barbut encara tenia fama de robar als rics per ajudar els pobres. En canvi, els qui sí que tenien fama de criminals sanguinaris eren els germans Moxica, que també van viure a cavall entre els segles XVIII i XIX.
-Sí... -confirmem, mentre fullegem el llibre Hondón de los Frailes. Recorrido histórico de un municipio-. Es veu que eren de la pell del dimoni: ací en el llibre de Raúl Lozano es diu que podien esquarterar un home com si fora una vaca, que li podien arrancar la freixura i menjar-se-la, que li podien traure els budells, i enrotllar-los pels braços, i posar-se'ls de corretja.
-Quina por! De xavo perles...
La Casa dels Morts
-Parlant de por. També heu sentit parlar de la Casa dels Morts?
-Sí. Clar... -assenteix J. P.
-Diuen que allí van matar tots els membres d'una família. Que el nóvio d'una xica va tornar de Cuba, o de Filipines. I es va trobar que la xicota, com que ell no tornava, s'havia casat amb un altre home, i havia tingut fills i tot. I els va matar a tots! De menudes contaven que a les parets de la Casa dels Morts encara quedaven els rastres de la sang. I hi entràvem, mig mortes de por, per comprovar si era veritat. La Casa dels Set Morts, em sembla haver sentit, també...
L'Home del Greix
-Eren històries que es contaven per a fer por, com allò de l'Home del Greix, que deien que s'emportava els xiquets. «Si no et portes bé se t'emportarà l'Home del Greix!» O la història aquella d'un xiquet que pasturava unes cabretes, i va vindre un home i el va matar, i es va emportar les cabretes. «Si vas soles a la serra et passarà com al pastoret aquell, que el van matar i li van furtar les cabretes!»
La Senda dels Moros
-I, continuant en clau llegendària, també ens han dit que hi ha, ací al Fondó dels Frares, la Senda dels Moros, no?
-Ah, sí! -confirma J. B.-. Sempre s'ha dit que allí passen coses. Hi havia un xaletet, i el van haver d'abandonar. Se sentien roïdos. I s'apareixien llums... Però tot això són fantasies. Allí, en realitat, hi ha un jaciment arqueològic romà. S'han trobat monedes i tot.
Quan posem punt i final a la conversa i hem de tornar al cotxe, J. P. s'ofereix a acompanyar-nos. És nit fosca. Han tancat ja totes les terrasses del carrer de l'Església. Cinc o sis anglesos, visiblement carregats de cerveses, tornen a casa amb les galtes enrojolades, els pas vacil·lant i un equilibri dubtós. Ixen del poble en direcció a la Senda dels Moros. «És fàcil que senten sorolls estranys, i que hi vegen llums», pensem.
Per fi, en el moment d'acomiadar-nos i d'encaixar les mans, amb el nostre més íntim i sincer agraïment, no sabem com regraciar tanta amabilitat, tanta confiança i tant d'afecte a J. P. i J. B. Per això, oferim:
-Xe! Moltíssimes gràcies. Si mai necessiteu res...
-Un favor sí que voldria demanar-vos! -ens diu J. P.
-Fet!
-No poseu el meu nom ni el de la dona, per favor. Tinc tot el gust del món d'ajudar-vos, però no vull que se sàpiga.
-No patiu: posarem només les inicials.
En la foscor de la nit admirem les formes suaus i ondulants de la serra Rabosera, contigua al poble. Recordem la fotografia que J. P. ens ha ensenyat a sa casa, de l'ombra amb forma de cor que es dibuixa en un dels plecs de la serra. «És un cor. Gran. Té cor, la serra. I el poble.» I és la memòria del cor qui ens interroga: «Per què deu ser, que la bondat, la generositat, la humilitat i la discreció són sempre indestriables?».
Sant Antoni i els versadors
Al costat de la Mare de Déu de la Salut, sant Antoni és el patró del Fondó dels Frares. Té una ermiteta on li fan festa pels voltants del 17 de gener, que és el dia del sant.
-Heu de posar que, per Sant Antoni, era costum anar a l'ermita i versar, és a dir, recitar versos amb humor i crítica social. Un dels versadors més coneguts va ser Eulogio Abad. Té un carrer. Era, com si diguérem, el poeta del poble. I va ser, també, corresponsal d'El Tio Cuc -ens explica J. B.
El cos se'ns queda de pasta de moniato. Trobem fascinant que encara quede al Fondó dels Frares, com a Alacant, o com a la Marina, memòria viva d'El Tio Cuc: el famós setmanari satíric que es va començar a publicar fa més de cent anys, el 1914, i que va desaparéixer -com tants, projectes, tantes il·lusions i tantes esperances- amb la Guerra Civil, l'any 1936.
-Mireu... -intervé J. P.-. Ací en el llibre de Raúl Lozano venen uns versets seus, publicats en El Tio Cuc l'any 1927: «L'amor és lo més gran / que en el món jo he conegut: / per amor es perd la vida / l'honradesa i la salut.»
-Xe, quina gràcia! -celebrem.
-Jo encara recorde els últims anys que va anar a Sant Antoni -evoca J. P.-. Conten que va dir: «L'any que ve em portareu amb carro, i a l'altre em dureu a enterrar.» I, en efecte, l'any següent el van haver de portar amb un carret, perquè no podia caminar. I a l'altre el van enterrar: perquè va morir, justetament, el dia de Sant Antoni (el 17 de gener de 1952).
La senyora
J. B. ens conta que, segons la tradició oral del Fondó dels Frares, una volta es va perdre una xiqueta de Barba-roja per la serra de l'Agudo. Aquella pobra criatura diu que va estar tres dies perduda. Però al final la van poder trobar, sana i estàlvia.
Quan els familiars li van preguntar com havia pogut sobreviure, la xiqueta va contestar: «Venia la senyora i em portava menjar.» Però no sabia aclarir qui era aquella misteriosa senyora que l'havia protegida. Fins que un dia la van portar a l'església del Fondó dels Frares i la xiqueta, assenyalant la Mare de Déu de la Salut, va exclamar: «Mira, mama: la senyora! Aquella és la senyora!»
Val a dir que aquest motiu és recurrent, i que també el podem documentar „per exemple„ a Biar, amb idèntics detalls, referit a la Mare de Déu de Gràcia.
