Ara fa nou anys que l’artista mutxameler Arcadi Blasco ens va deixar. Tancava així una trajectòria impressionant dedicada a l’escultura i a murals ceràmics que podem contemplar, a hores d’ara, en gran part de les nostres ciutats: Alacant, Elx, El Campello o Alcoi, entre altres. Fa uns anys, el personal tècnic de la Fundació General de la Universitat d’Alacant va catalogar la seua obra i va prendre imatges de nombroses peces escultòriques, a més de vitralls en esglésies o edificis públics, que va anar elaborant al llarg de la seua vida. Des de la catedral de Tànger, al Marroc, a diversos pobles de colonització construïts en l’Andalusia de la postguerra.
La vinculació d’Arcadi amb la nostra terra, a més del seu naixement, va ser continuada. Més encara d’ençà que s’instal·là en els últims anys a la seua casa-taller de Bonalba. La col·laboració amb el Museu de la Universitat d’Alacant va ser estreta i, com a mostra d’aquest vincle, va rebre el 2005 el premi Maisonnave que la Universitat atorga anualment a personalitats que han mostrat una activitat continuada en la defensa dels valors cívics o de la promoció de l’educació i la cultura en la ciutat d’Alacant. Un just reconeixement per un artista que, més enllà del seu procés creatiu, va col·laborar amb escoles i centres d’ensenyament a l’hora d’acostar el seu art a la formació dels més joves.
Potser per aquest lligam, el 2 d’abril de 2012 signaven un conveni regulador l’alcalde de Mutxamel, Sebastián Cañadas, el rector de la Universitat d’Alacant d’aleshores, Ignacio Jiménez Raneda, i el mateix Arcadi Blasco, pel qual aquest últim cedia en propietat al seu Ajuntament la seua col·lecció privada d’art ceràmic per a la constitució d’un futur museu que portara el seu nom. Tot això com a concreció d’un acord del Ple de l’Ajuntament del 2 de febrer de 2010 per a la construcció d’aquest centre en dos edificis històrics de la població, en la placeta de Russafa, i la constitució d’una fundació d’àmbit nacional que serviria per a conservar, difondre i estudiar la seua obra i el seu llegat. La Universitat assumia l’inventari, la catalogació i la valoració de les seues obres; d’igual manera, mentre es construïa aquest centre, tindria les obres cedides en custòdia fins al seu desplaçament final.
En previsió que alguna de les parts incomplira els acords, amb un termini màxim de deu anys, les obres passarien «de forma definitiva a la Universitat d’Alacant i al Museu d’Art Contemporani d’Alacant, distribuint-se els fons com disposara en aquell moment l’artista o els seus hereus». Aquesta va ser una de les últimes decisions d’un Arcadi que desconfiava de les bones intencions oferides però que n’era conscient que les seues vinculacions ideològiques podrien anar en contra d’una decisió legítima i lògica, atenent a l’interés de la seua obra.
El temps ha passat. El passat 2 d’abril es va acabar el temps acordat per a la construcció del Museu Arcadi Blasco. Hem conegut fa uns dies per la premsa l’actualització del conveni anterior que atorga una pròrroga de 3 anys a l’anterior. L’Ajuntament de Mutxamel va canviar el 2016 la destinació inicial acordada amb Arcadi l’any 2010 per la Casa de Cultura. La nostra Universitat i els hereus de l’artista han donat el seu vistiplau. No entre a valorar aquesta decisió. El nou conveni recull la idea inicial de l’artista d’activar iniciatives de difusió de la seua obra. Una idea que coincidia amb l’exposat pels membres de la Fundació constituïda entre artistes i amics seus –una Fundació que va arribar a tenir acta fundacional però cap constitució legal–, entre els quals es troben Pepe Azorín, Adrián Carrillo, Pere Torres, Pere Miquel Campos o Emili Soler. En l’última reunió d’aquesta que va tenir lloc el 2016 en el Museu de la Universitat d’Alacant, van manifestar el seu desgrat pel canvi de localització. Em consta que ho van transmetre als hereus i al govern municipal de Mutxamel. Així m’ho van explicar.
És hora d’accions concretes i d’acompliments d’acords entre institucions i persones físiques. La memòria i l’obra d’un dels nostres grans artistes perilla. Disculpeu-me el meu desencís: després de deu anys sense fer res per avançar en el projecte, haurem d’esperar tres anys més per tenir alguna novetat? Per què es va aturar un projecte de restauració d’uns edificis antics que s’haurien convertit en un punt de referència de la nostra comarca i que haguera posat Mutxamel en el mapa dels centres culturals contemporanis? Per sort –i, per sàvia decisió de l’artista– les obres han estat conservades en condicions en la nostra Universitat: s’ha creat una sala amb el nom de l’artista, a més de nombroses iniciatives de difusió i d’investigació de la seua obra. Si no s’haguera acordat una pròrroga, el patrimoni de la Universitat s’haguera enriquit, però sobretot tindríem la seguretat que la decisió d’Arcadi no haguera estat menystinguda. Siga com siga, estem davant d’un mal exemple sobre les transicions polítiques quan hi ha un canvi en les nostres institucions. Cal parlar, dialogar i analitzar els temes que es plantegen i resoldre’ls de la manera més beneficiosa per a totes les parts. Cal escoltar totes les parts, als qui van intervindre al llarg de tot el procés per tal de tenir totes les dades que puguen servir abans de prendre una decisió. En aquesta última que s’ha pres, em sembla que l’únic que ix perdent és la voluntat de l’artista. Com em deia un amic mutxameler l’altre dia, tan bon punt vam conéixer la notícia: si Arcadi alçara el cap! Paraula d’artista!
