Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

TRIBUNA

Lo espardenyer

La finca Lo Espardenyer està situada al sud dels Bassars del Camp d’Elx.

La finca Lo Espardenyer està situada al sud dels Bassars del Camp d’Elx.

El Camp d’Elx, amb la seua esplendorosa diversitat, ens ofereix tot un ample catàleg de habitatges rurals del passat: unes cases de camp de gran bellesa i, a més, unes cases no menys espectaculars que compaginen l’ús agrícola amb el de recreació, les alqueries o faenetes on la burgesia estiuejava, i encara viu o estiueja hui en dia, per no parlar de les magnífiques cases senyorials que trobem per tot el terme municipal. Una bona mostra ens l’ofereix l’estudi de Pérez Sánchez i altres La vivienda rural del Campo de Elche on s’estudien un total de 18 cases de diferents estils i èpoques.

Lo Espardenyer és una finca situada al sud dels Bassars, entre aquest nucli i la carretera Alacant-Cartagena, a l’altura del centre comercial Gran Alacant i la casa que hi ha al centre pren el mateix nom. Com és sabut, arreu del Camp d’Elx s’estenen moltes finques el nom de les quals va encapçalat per l’article Lo -allò de- al davant. Només prop de la meua zona, Torrellano o Lo Imore -allò dels moros-, podem trobar noms de finques com Lo Reus, Lo En Xotxim, Lo i -allò de- Galan o Lo Brison. L’espardenyer que dóna nom a aquesta finca no he sabut qui era, no és estrany que fóra ocupada o construïda per un dels molts espardenyers que van poblant el municipi des de finals segle XVII.

La casa de Lo Espardenyer va ser comprada i arreglada per la família Anton-Casanova, besavis materns de ma mare. Al camp, com a la ciutat, els diferents estils arquitectònics se succeeixen d’acord amb les necessitats i el gust de l’època, per tant, ens trobem davant d’una vivenda típica d’una època del Camp d’Elx, això és, una casa amb coberta a dues aigües sense porxada. Per establir-ne una datació, tenint en compte que els meus avis nasqueren als inicis del segle XX, podem fer un càlcul aproximat que situa la venda i posterior conversió en vivenda a la mitjania del segle XIX, mentre que la construcció primera podríem fixar-la a mitjans o finals del XVIII. Les terres al voltant de la casa, en ser llaurades, mostraven nombrosos fragments de vidre que feien pensar la preexistència a l’indret d’una fàbrica de vidre.

Es tracta d’una casa de dues altures amb balconet, teulada a dues aigües amb teula plana d’encaix o alacantina, murs gruixuts de pedra sense treballar i fang i façana enlluïda amb algeps. La primera reconstrucció que coneixem va transformar el gran celler que hi havia a la dreta de la porta principal en dues sales: un dormitori per als criats i una cotxera, primerament per als carros i, començat el segle XX, per al cotxe. El celler va ser traslladat al nucli dels Bassars on vivia altra rama de la família. A continuació del celler se situava un gran corral, anomenat el parador, que tenia eixida per davant i també per darrere de la casa, amb l’objecte que les cabres no passaren per l’era davant de la casa, embrutant-ho tot. Hi havia també galliner, pallissa i garrofera, dependències necessàries per a una explotació agrícola comuna de l’època.

A l’entrada de la casa tenim el porxo, que inicialment servia per a guardar-hi els carros, funció que va ser abandonada al segle XX. No obstant continuà la forma arquitectònica de cases amb una gran entrada polivalent, que servia de menjador, de sala d’estar i de cuina, tot acomplint el paper de distribuïdor al voltant del qual es desenvolupava la vida familiar. Des d’aquest s’accedia, a través d’una escala interior, al pis, l’ús del qual als meus records ja no era de cambra, sinó, més aviat, d’unes golfes, paradís de jocs infantils. A la dreta, l’habitació dels pares, gran, i a l’esquerra una de més petita seguida d’un racó on se situava la cuina. Una segona reforma, ja després de la guerra civil, convertí el racó de la cuina en una tercera habitació i la cuina passà cap enrere ocupant el lloc de l’antic pati posterior.

Al carrer, uns grans pins i un muret de ciment separaven l’espai de la casa dels bancals, per protegir-la de l’aigua de la pluja. Els arbres fruiters estaven prop de la casa per a facilitar-ne la recol·lecta: peretes de Sant Joan, nespres, peres, maçaneres de mata, tarongers i un aranger. Entre la casa i el camí dos pous i vàries palmeres, dues de les quals tenien cinc enormes braços i algun eucaliptus, calistro en la parla local.

Considere una gran sort, en aquesta època de canvis

, poder trobar en peu un dels escenaris dels més grats moments de la meua infantesa. Allí es reunia la família el dia de Nadal, les quatre germanes amb els seus huit fills i començaven a fer les tarongetes de bon matí en els forats de la cuina econòmica de l’àvia, mentre els cunyats no paraven de xarrar. En acabar de dinar ja s’havia fet fosc i l’àvia encenia caputxines i quinqués, la llum elèctrica sembla que va tardar a arribar als Bassars més que a altres llocs. I, mentrestant, per a nosaltres tot era jugar i jugar. Sí, Lo Espardenyer és el lloc dels meus records del Nadal i resulta fàcil pensar en la gran quantitat d’il·licitans que tenen també els seus millors records en aquestes cases de camp: festes, celebracions familiars, el dinar dels diumenges a cals iaios... Records, però també part del present de gran quantitat de famílies, que valorem encara més aquestos moments.

Felicitem-nos, doncs, pel fet de tenir un gran nombre de construccions rurals que continuen dempeus: torres, cases, alqueries o faenetes, pous, camins de l’aigua i molt més. El Camp d’Elx és ben ric per moltes més raons, pel palmerar, per l’extensió, per la seua important aportació econòmica i, no menys important, per la seua imbricació a la ciutat. Els il·licitans sempre han mirat al camp, a defora, paraula que només s’usa a Elx, sempre present. La conservació n’és un repte i, alhora, una obligació. Són testimoni d’una època i, a més, ens posen davant la responsabilitat de conservar el nostre patrimoni, no solament l’arquitectònic, sinó de tots els testimonis del passat que ens envolten i que ens fan ser com som: natura, llengua, costums, béns materials, la Festa. Perquè, tal com va dir el nostre gran poeta V. A. Estellés: Qui perd els orígens perd la identitat. Ni més, ni menys.

Vull dedicar aquestes paraules a Juan Navarro, l’actual propietari de Lo Espardenyer, a qui no conec, però a qui dec l’enorme plaer d’haver continuat contemplant aquesta casa tal com la recordava, des de fa seixanta anys.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats