Neu a La Creueta

Els il·licitans hem contemplat estos dies amb enveja les imatges de la gran nevada en la televisió, perquè la neu és bonica, però també amb alleujament, perquè ens hem lliurat dels efectes contraproduents que provoca. Segons els diaris, a la ciutat es conten amb els dits de la mà les nevades produïdes en tot el segle XX, recopilades pel meteoròleg local Francisco Agulló i després pel seu fill Pepe Agulló. La més important a la ciutat va ser la de 1954, on una capa d’un pam de neu va cobrir-ho tot, i que tots podem recordar gràcies a les precioses fotos de Monferval. Al camp d’Elx, en canvi, i més concretament a la zona nord, la major nevada va tenir lloc el gener de 1960. Aquesta última és l’única que he conegut i per això la recorde amb intensitat com un dia extraordinàriament feliç, màgic. Resulta curiós, perquè recorde poques coses dels meus primers anys de vida, però aquell dia apareix davant meu carregat de detalls, diria que en tecnicolor, i és que la neu té un gran poder d’atracció per als nens i també per als grans.

Vaig nàixer a La Creueta, una finca de més de mil tafulles que actualment ha passat a formar part del polígon industrial de Salades-Torrellano. El propietari era Joaquín Cruz i Bru, fill de Luis Cruz y Pascual de Bonanza, el major contribuent de rústica de la província d’Alacant, propietari també de les finques on se situen les Torres d’Ibarra i de Ferrández. Va ser arrendada al meu besavi Vicente Agulló a les darreries del segle XIX i conreada per la família fins els anys 70 del passat segle. Era una explotació agrícola de regadiu, amb garrofers, ametlers i terreny de cultiu.

A La Creueta existien dues cases: la de dalt i la de baix. La primera era més antiga i era la que conservava el nom, mentre que l’altra era considerada La Creueta de baix o , en les cartes, La Creueta 2. És en aquesta primera on el meu avi visqué –a la segona vivia el seu germà Vicente- on nasqué el meu pare i, més endavant, jo vaig nàixer i viure. La finca era gran i donava per a viure a la família arrendatària. El meu avi va ampliar l’antiga casa, amb porxada i cambra, la típica estructura de casa del camp d’Elx, segons Seijo i els estudiosos de la nostra arquitectura rural. Es va eixamplar la casa i es va construir al damunt una segona cambra, anomenada la cambra llarga, a la qual s’accedia des de la primera travessant un terrat. Allí es guardaven les ametles i restes d’altres collites, les llavors, els melons penjats del sostre, diverses eines per al cultiu, sacs, cabassos, les teles –grans llenços de lona per a replegar les ametles- i les canyes i garrots per a espolsar-les.

El dia 12 de gener amanegué fred però no va començar a nevar fins migdia i ho va fer amb tanta intensitat que en poques hores se n’havia acumulat més de dos pams. Més al nord del terme, a Santa Anna o el Ferriol la neu va arribar a metro i mig. En no poder treballar al camp la gent de la quadrilla, ací diem quadrella, estigué tot eixe dia i els següents enforcant baines de faves. A la Creueta hi havia unes poques persones que treballaven durant tot l’any i moltes altres que eren contractades per a les collites de pèsols, faves, ametles o garrofes. Per aquell temps molta gent de Torrellano o Salades havia treballat temporalment a la Creueta.

El meu record més intens és pujar les escales i travessar una vegada i altra el terrat veient el talló de neu amuntegada amb la llegona als costats de l’estret corredor per on passava, amb mig metre de neu a cada costat. No em detenia molt, perquè les paraules de ma mare -nenaa, que et refredaràs- ressonaven al meu cap, però entrava a la cambra i servia de distracció general, perquè tenia quatre anys i era molt xarradora, mentre Trini, la meua germana petita anava de braç en braç. Jo gaudia molt de la companyia de Pepito el tractorista i Ceferina, que eren nuvis, de Anita, que venia de Santa Anna, de Pepita, que sempre em feia cabassets amb llapasses. I de moltes altres persones amb l’estima de les quals he crescut i que han marcat la meua infantesa.

Recorde també un fet que, als ulls d’ara, resultarà esgarrifós. Al darrere de la casa hi havia una gran pinada, un inusual indret verd al camp d’Elx, que, amb les seues fileres d’alts arbres donava aixopluc a gran quantitat de pardalets. Sorpresos per la nevada, van refugiar-se als galliners, a les marraneres, però especialment a la quadra. Les llargues parets irregulars de pedra i calç se n’ompliren de centenars. Com que no podien anar-se’n a casa per la nevada, la quadrella es quedà tota la nit a la cambra. Algú va veure els pardelets i comprovà que, gelats com estaven, es deixaren agafar amb facilitat, i decidiren menjar-se’ls fregits per a sopar.

Afortunadament, els temps han canviat: hui he vist unes instruccions a la Internet sobre com actuar amb els pardalets que han patit fam i set per causa del temporal de neu, una sensibilitat ben diferent a la de fa seixanta anys.