Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

María teresa agulló. Profesora jubilada del ies carrús de elche

La casa del rector

La Casa del Rector o Torre de Jubalcoi, és un exemple ben conservat de torre de guaita del XVII amb casa senyorial posterior adossada, tipus arquitectònic amb un valor patrimonial assenyalat dins del vast i variat conjunt d’arquitectura rural il·licitana, que necessitem fer valdré.

El castell i el daurat de la façana ens trasllada en el temps, però és la gruixuda torre allò que provoca la impressió més gran. | MANUEL MOLINA

El Camí del Rector ens porta des de la carretera Elx-Alacant fins l’ermita de Santa Bàrbara, on podem trobar una altra torre de guaita, desmotxada i oculta en aquest cas. No podem saber amb seguretat si és el camí el que dona nom a la casa o al contrari. Temps enrere, era el camí de la casa, però l’accés va ser badat i ara hi transcorre paral·lel a pocs metros de l’entrada lateral. L’aspecte de castell i el color daurat de la seua façana de seguida ens trasllada en el temps, però és la gruixuda torre allò que provoca la impressió més gran en els que la veuen.

L’Ajuntament prepara el nou catàleg de BICs. La Casa del Rector es troba inexplicablement sense aquesta protecció

decoration

Es tracta d’una torre amb merlets que deu la seua singularitat als garitons de ferro que coronen el seu cim, dels quals a hores d’ara només se’n conserven dos. La torre té tres cossos, sobre un plint i la casona de dos pisos hi va ser adossada després. Pel que fa a la casa, cal destacar la gran porta d’accés, les amples parets, les lloses de paviment originari, el gran arc al vestíbul que el divideix en dues crugies i l’escala d’accés a la primera planta. En general, la morfologia de torre amb casa adossada recorda altres torres com ara la de Reixes a Alacant, o La Canyada en el nostre terme municipal.La part posterior presenta un gran pati, el parador, que separa la vivienda de les dependències agrícoles: quadres, corrals, marraneres, cellers i magatzems. A l’exterior, tocant a la tanca, trobem la presència d’un majestuós pi, arbre protegit en l’actualitat, i al jardí tenim dues monumentals alzines, també protegides actualment com a arbres singulars.

El jardí és un paisatge encisador i tranquil que contrasta amb la propera presència del polígon Elx Parc Empresarial

decoration

Tanmateix, la Casa del Rector, com tots els béns arquitectònics patrimonials, no és sols un edifici sinó que és una mostra viva d’una època, dels habitants que la van concebre i aprofitar. No conserva sols una funció estètica i un ús funcional sinó que també té una funció simbòlica, plena de significats i valors de tots tipus, com evidencien Cases i Bey als seus estudis. Uns significats que ens fan sentir hereus de la vida que va representar, des d’un possible origen romà, els seus inicis defensius i un passat senyorial a convertir-se en casa de llaurança i després en seu d’un negoci de vivers en el segle XX.

Pau Piñol Bru i Ángeles Agulló, en els anys seixanta. |

La construcció de la torre data dels inicis del XVII, en el context de construcció de torres de guaita que, des del litoral, pogueren, amb un sistema de senyals de fum, alertar la població en cas d’incursions barbaresques. Les torres eren finançades per la corona juntament amb l’ajuntament, a través del seu senyor Cárdenas i altres nobles locals. La casa es va construir després, en el segle XVIII.Encara que no tenim evidències arqueològiques, es possible que hi haguera una alqueria romana amb torre construïda després.

En el segle XIX, la finca pertanyia al Marqués de Colomina, títol de nova creació amb Ferran VII, segons ha investigat Àngel Agulló Piñol, descendent dels antics propietaris, fent recerca sobre el seu arbre genealògic. El marqués ha estat conegut per la seua magnífica col·lecció de ventalls de la primera part del segle, però mai no habità la casa. Valencià com era, volia emular en ella les Torres dels Serrans i altres edificis amb torres simètriques de la ciutat, per això realitza plànols i fonaments per construir una segona torre a l’altre extrem de la façana, amb la qual cosa l’edifici tindria una simetria perfecta.

La casa del rector | FOTOS DE MANUEL MOLINA

Aquest noble invertiren diners en la guerra de Cuba, pensant que esdevindria un bon negoci. Ara bé, el resultat desastrós l’abocà a la venda d’algunes possessions, entre altres aquesta casa i la finca, que van ser adquirides per Pau Piñol Navarro, que aleshores n’era l’administrador i arrendatari. Diuen que Piñol també era traginer, es dedicava a portar a Catalunya taronges, civada, i altres productes. A Andalusia anaven a portar oli i tornaven amb ametles i taronges. Anaven protegits per homes a cavall, amb pistoles, per por als bandolers. Potser la fortuna acumulada servira per a comprar la finca.

El seu fill, Pau Piñol Bru, el tio Pau, va voler impulsar la partida de Salades, dotant-la d’una botiga, la tenda, un casino i unes escoles, tot construït en un mateix indret, del qual en l’actualitat només queda la botiga en una casa de nova construcció realitzada al costat de l’antic grup, avui devorat pel polígon. I la finca es va anar ampliant comprant terres al Sud, inclosa la Casa dels Capellans, convent del segle XVIII, situada uns 700 metres més avall. A principis del segle XX la casa pertanyia a la partida de Jubalcoi i va ser el tio Pau, qui, per desavinences amb el promotor del Casino de Jubalcoi, va canviar el seu registre a Salades. Així, segons ens explica el seu net Àngel, sa mare deia que la casa unes vegades era Salades núm. 1, i altres el darrer número de Jubalcoi, no sabia l’home que la seua casa es seria coneguda com a Torre de Jubalcoi.

La funcionalitat de les torres és, junt a la seua conservació efectiva, la condició necessària per a la seua supervivència

decoration

L’administració de la finca, segons el seu net i hereu, AgustínPiñol, dividia els guanys de les collites de la següent manera: un quart per a les necessitats de la finca, un altre quart per a viure i la meitat per a guardar per si la següent collita es perdia. Si la següent collita era bona, eixa meitat es convertia en capital i es podia invertir en més terres.Però cap als cinquanta anys d’edat, el tio Pau deixà la finca en mans dels seus descendents, la Casa del Rector per a Ramon, l’únic fill, la dels capellans per a Teresa, una de les filles, i passà a viure a Elx, a la seua casa del carrer Bisbe Tormo, des d’on es preocupava pels assumptes de la partida davant l’ajuntament, es convertí en homenaje de cuitas. A Elx era propietari de diversos horts, entre altres l’Hort del Clergat, al centre mateix de la vila.

La casa del rector

A més de vetllar per la pedania de Salades, el tio Pau també tingué un paper fonamental en la creació de Riegos de Levante i exercí d’amfitrió davant Alfons XIII quan visità Elx el 31 de gener de 1923 per a la inauguració del canal. Segons la família, assajava una vegada i una altra el seu discurs davant un cossiol que hi havia a l’entrada posterior de la casa, fet que servia d’escarni a la seua dona: “què es pot esperar d’un home que confon al rei amb un cossiol!” Àngeles Agulló, la tia Angelica, fou una dona decidida, emprenedora, que encoratjava el seu marit perquè anara ampliant les seues possessions, comprant a préstec, “al vent”, segons les seues paraules. Cada any la parella enganxava el carro i enfilava cap a Madrid, per pagar-li a la marquesa, María Francisca de Asís Domínguez i Colomina, la part corresponent del deute de la finca, amb una càrrega de gallines, ous, conills, oli i distints productes de la finca. Tots diuen que el tio Pau arribà on arribà gràcies a ella.

La Casa del Rector tenia cedida una habitació a la Guàrdia Civil durant els anys de postguerra, per a poder dormir-hi, situada en una part afegida a la dreta de la façana principal i que tenia un accés separat a la resta de la casa. Segons deia el tio Pau, “si va a haver-hi guàrdies, és millor tenir-los ben a prop”. En l’època era freqüent veure la parella pels camins, amb els seus tricornis, capots i escopetes, i, si es presentava la parella de nit, se li havia d’obrir i donar lloc on dormir. A la Casa del Rector, les filles del tio Pau contaven que, de vegades, quan la tia Angelicas’enfadava li deia al seu home “Ala, ves-te’n amb els guàrdies”. I el tio Pau, obedient, agafava la botella de vi dolç i se n’anava a enraonar amb ells.

Passió per la casa

El darrer propietari visità la casa quan tenia vuit anys i va anar-hi acompanyat dels seus pares a la vetlla del difunt Ramon Piñol, fill del tio Pau, aleshores propietari. La majestuositat de la casa l’impressionà de tal manera que prengué la determinació que aquella casa algun dia seria seua. I així va ser, només vint anys després, a l’edat de vint-i-vuit anys, Ambrosio Agulló Serrano, enginyer agrícola, va comprar la casa i dedicà la finca a l’empresa Vivers Palmer, de la qual era accionistai la seu de la qual passà a estar en l’antiga cambra de la guàrdia civil. Temps després, a causa de la crisi i a circumstàncies personals, quedà fora de l’empresa i només conservà de la finca, d’uns 55.000 m², uns 10.000 al voltant de la casa. En l’actualitat, a la casa viu la seua família, però, malauradament, Ambrosio va morir l’any passat, essent una de les primeres víctimes de la pandèmia a Elx.

Segons tots els que el conegueren, Ambrosio estava enamorat de la seua casa. A ella va dedicar el seu temps, esforços i també diners. Acostumat a viatjar arreu del món per motius del seu viver de plantes, aprofitava a buscar antiguitats que pogueren realçar-ne el valor. Un exemple el podem veure en la porta de ferro exterior, que comprà, procedent de l’Índia, en una fira a Padova. El treball d’ebenisteria va aconseguir, després de dos anys de tasca ininterrompuda, recuperar portes del segle XVIII, mantingudes gràcies a la presència d’unes vuit capes successives de pintura que van ser llevades i ens les mostren en perfecte estat. La restauració de l’interior es va anar fent de la manera més acurada possible, conservant part del terra original, així com la major part de l’estructura interna. En aquest procés va poder comprovar una cosa que sempre li havia paregut llegenda: l’existència d’una gran llosa a l’entrada de la casa. Es conta que en als inicis del segle passat era temuda la fama de Jaume el de la Serra, bandoler que robava als rics per a donar-ho als pobres, entrant a les cases excavant davall la porta principal, on no hi havia obstacles. Per tal motiu, s’estengué en la zona el costum de posar a l’entrada de les cases una gran llosa soterrada. Segons la seua viuda, Ambrosio va poder comprovar l’existència i l’extensió de la llosa que hi ha davall la porta principal quan van fer obres per condicionar l’aljub que hi ha a la dreta.

També els envoltants de la casa foren molt cuidats pel propietari. Al jardí podem trobar, a prop de les alzines esmentades, a més d’un estany, un magraner centenari i diverses espècies exòtiques adquirides per Ambrosio en els seus viatges. Una piscina amb grades, ara abandonada, que tenia estanys plens de nenúfars als costats, completa el jardí. Tot plegat compon un paratge encisador de natura aïllada i tranquil·la, quasi romàntica, i sobta especialment el contrast en distingir des de dalt de la torre, a molt poca distància, la zona urbanitzada del polígon Elx Parc Empresarial.

Un futur incert

Hem patit en els darrers temps la pèrdua d’algunes torres defensives, com ara la del Carabassí o, molt recentment, la Torre Estanya, que hem vist com es degradava sense remei per problemes administratius amb els propietaris. Malgrat la protecció com a BIC, la torre d’Aznar, també a Jubalcoi, ha estat destrossada per fora, pintada amb colors cridaners. Si mirem enrere en el temps trobem les lamentacions de Pere Ibarra sobre la nostra pèrdua de patrimoni o, més recentment, les de l’incansable, en la denúncia i en la investigació, Gaspar Jaen. Ara ens trobem davant d’una propietat el futur de la quales presenta incerta causa de la mort del propietari, autèntic enamorat i valedor d’aquesta. Encara que els seus fills s’han criat allí, adoren la casa i sempre han vist la passió que el seu pare ha tingut per restaurar-la i que ha sabut transmetre’ls, hem de tenir en comptes l’enorme despesa que mantenir casa i torre d’eixes proporcions suposa per a una família quan, a més, no té altra utilitat afegida, només la residencial. A més, la casa conserva un bon estat general, però no així la seua façana, necessitada d’una intervenció; els merlets de la torre estan molt degradats i s’han perdut dos dels quatre garitons que la singularitzen.

El futur de moltes d’aquestes cases està a convertir-se en una empresa d’esdeveniments, com ara la veïna Maria-Ana o la citada Torre de Reixes a Alacant, en centre d’una ruta agroturística, o en hotelet rural, com la també veïna finca Santa Bàrbara. Evidentment, seria un magnífic parador nacional, però no crec que l’empresa estatal estiga per a grans inversions. Una granja per a activitats agrícoles amb xiquets, des de recreatives a acadèmiques, aprofitant-ne tota la part posterior, d’ús agrícola, amb cellers i estables seria de grans possibilitats. A més del recés de pau que el jardí ofereix. Però totes aquestes possibilitats exigeixen una certa inversió.

El panorama de conservació i valoració de les torres de l’horta d’Alacant és ben distint, tant per actuacions municipals com per la d’estudiosos i emprenedors que han publicat obres, catalogat edificis, establert guies per a turisme i per a l’educació. Només cal veure la pàgina de turisme d’Alacant, amb les torres de l’horta o la de Sant Joan, on s’ha creat molt recentment un Centre d’Interpretació de l’Horta d’Alacant en la Torre Ansaldo. I hem de citar la quantitat d’articles, llibres o tesis doctorals sobre el tema i la important obra d’Antonio Campos Pardillos, professor entusiasta divulgador del patrimoni rural. Entre nosaltres, de moment, no tenim un corpus documentat sobre patrimoni rural, encara que hem de citar el notable bloc que realitza Gaspar Agulló, que arreplega i difon aquestes joies perdudes del nostre patrimoni perquè no queden en l’oblit.

Per acabar hem d’evidenciar la necessitat de què, de cara a la conservació, aquestes cases patrimonials esdevinguen utilitàries, que tinguen una funcionalitat del tipus que siga: vivenda, seu de negoci, d’explotació agrària o turística, o d’escola mediambiental. És, juntament amb una protecció efectiva, ben tutelada per l’administració, la condició necessària per a la seua supervivència.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats