El Carrús de Tere Remiro

Avui fa un any que ens deixà Teresa Remiro Brotons i em pregunte com de malament ho hauria passat Tere sense poder abraçar la gent, perquè quan recorde Tere la veig així, amb eixe somriure tan ample, sense dosificació, els ulls brillants, els braços oberts, la ma que t’agafava pel coll i et deia «vine cap ací!».

Vaig anar a l’IES Carrús per primera vegada el 15 d’octubre del 78 per a portar un document de la comissió d’aturats del Col·legi Oficial de Llicenciat on demanàvem el suport del professorat per a la nostra lluita sobre la pluriocupació del professorat i altres reivindicacions. En aquells primers anys de la democràcia el col·legi ens va servir de plataforma als aturats per tal d’aconseguir l’establiment de les primeres bosses de treball per a l’ensenyament públic amb un barem de criteris pactats, cosa que des d’aleshores ha continuat funcionant a càrrec de l’administració.

Quan vam preguntar per la cap d’estudis ens van dir que anàrem a la cantina, on vam trobar Tere Remiro, la cap, destapant una botella de sidra molt contenta enmig d’una colla de companys als quals convidava per motiu del seu sant. L’ambient era cordial i ens unirem a la celebració. Vaig pensar que m’agradaria treballar a aquest institut, com així vaig aconseguir pocs anys després.

I és que Tere era així, alegre, expansiva, generosa: una personalitat enrotlladora. Tere era l’entusiasme, la simpatia, la joia, amb una somriure tan ample i lluminós que no podia menys que contagiar-te i aleshores alçava el braç i t’agafava del coll per abraçar-te al mateix temps que et feia besades. I més que això. Recorde que parlava dels seus germans i deia que un era el llest, altre el guapo i a l’altre li va tocar ser el graciós, i entre les xiques una cosa semblant i jo li vaig preguntar qui era ella a la qual cosa va contestar, sorpresa: la que mana, és clar!. I, sí, allò de manar se li donava la mar de bé, entre moltes altres coses.

Com a docent era una persona entregada, sempre disposta a ajudar l’alumnat que més ho necessitava, vivia amb passió el dia a dia de les classes, la llengua castellana i la literatura. Sabia combinar a la perfecció la rectitud i l’estima que traslladava a la gent. Com a cap d’estudis o directora demostrà una capacitat d’organització extraordinària i, alhora, el tracte proper amb el professorat. Els antics sabem que quan començava el curs i Tere es dedicava a fer la memòria no estava per a res. Però passat un mes es relaxava i tots gaudíem de les seues iniciatives i del seu poder de convocatòria. I sí, ha estat sempre molt estimada, rebé part del que donava.

Les generacions d’alumnat que passaren pel Carrús en els 80 segur que recorden aquells carnavals, organitzats principalment per Tere que eren una gran festa, on ella sempre brillava amb els seus fantàstics dissenys. Recorde especialment un any on formà parella amb Bernardino, un estimat conserge enorme, calb i amb bigoti, vestits amb unes precioses camises de dormir realitzades per Filo, la professora de llar, amb l’orinal i l’espelma a la ma. Aquells dos iaios amb camisons enormes, plens de puntes, bastes i llaçades resultaren una delícia per a tots els carrussers.

Però va ser amb la creació d’un nou institut on Tere va demostrar eficàcia i caràcter. Una autèntica batalla davant de l’administració per tal d’aconseguir posar en marxa un nou institut a partir d’unes aules habilitades a l’antiga fàbrica de Jayton que en principi depenien de l’IES Carrús. Una batalla extenuant que va aconseguir posar en funcionament l’IES Cayetano Sempere en quinze dies. Mèrit seu.

La seua vida laboral va continuar al nou institut Cayetano Sempere, nom que ella va proposar com homenatge a una persona dedicada a fomentar la música coral a la ciutat i a qui coneixia per haver estat director del cor del Carrús, una iniciativa més de les que en aquells anys es realitzaren. El nou institut centrà els seus esforços i es deslligà de nosaltres, jo crec que perquè en el fons ens enyorava. Ara la biblioteca d’aquest centre porta el seu nom i, segurament, en el futur, quan el nou alumnat pregunte qui era Tere Remiro algú contestarà: va ser una directora del centre, gran professora i gran persona.

Et recordarem, Tere, allà on estigues. El Carrús que jo he viscut va tindre en tu la millor cara.

Suscríbete para seguir leyendo