Peu de foto

La Glorieta: encerts, errades, amputacions (segona part)

Imatge de la glorieta abans que s’instal·lara el Mercat de Nadal.

Imatge de la glorieta abans que s’instal·lara el Mercat de Nadal. / Áxel Álvarez

Gaspar Jaén i Urban

Gaspar Jaén i Urban

I així les coses, el 1987 arribà a l’Alcaldia el professor Manuel Rodríguez que, amb una idea clara del que era Elx, la ciutat i la gent, pensà que s’hi devia actuar de bell nou en la Glorieta en un sentit reparador i el 1990 m’encomanà la tasca, com arquitecte municipal i persona de la seua confiança, de fer-ne un projecte de «Glorieta per al segle XXI». Vam estudiar la qüestió, vam fer un projecte, vam fer una exposició amb documents històrics, vam editar un llibre, plantejàrem una divertida «votació popular» i, finalment, el 1996 s’acabaren les obres d’una Glorieta de nova planta que pretenia evocar d’una forma geomètrica, material i vegetal (de cap manera reproduir) la Glorieta que havia estat arrasada pel franquisme. Fou tot un èxit popular. Recorde amb emoció el dia que s’inaugurà, quan la gent tornà a passejar-s’hi massivament, pletòrica i exultant. Tanmateix, mentrestant havia arribat a l’Alcaldia Diego Macià, un dèspota, i començà l’amputació de la Glorieta que havíem projectat: el nou alcalde decidí que no s’havia de fer el templet de la música i el templet no es féu: al seu lloc, en el centre, durant molts anys, hi hagué un gran buit que era el millor símbol d’aquella amputació i de la política urbana privatista, pèrfida i capritxosa d’aquell alcalde d’infausta memòria que, finalment, decidí instal·lar-hi una font amb un angelot al damunt, reproducció de la que ja hi havia a la plaça de Marià Antón: una pròtesi inculta i miseriosa mancada de tota originalitat. Després arribaren dos alcaldes i una alcaldessa que, prudentment, no hi van tocar res. Però vet aquí que el govern de dreta extrema que ara ocupa la Casa Consitorial, banal i beato, però sense complexos ni escrúpols davant la seua estultícia, ha decidit seguir amputant la Glorieta: aprofiten la caiguda accidental d’una palmera fa uns mesos per anar tallant totes les palmeres que encerclaven els parterres geomètrics de l’interior i substituir-les per arbrets, cosa que diuen que volen seguir fent arreu la ciutat. Diuen que estan malaltes, però ningú s’ho pot creure quan es veu com son d’esponeroses i ufanes les palmeres que tallen: són ells els malalts quan se senten capaços de dur endavant una política tant i tant irresponsable, burda i nècia, la de tallar palmeres, una cosa inconcebible i nefasta, i més encara a Elx que deu la seua anomenada precisament a les palmeres plantades pels nostres avantpassats i on des de fa setanta anys els consistoris de tots els colors polítics n’han plantat encertadament en molts espais públics. Aquesta nova amputació fa malbé la ciutat, ens fa malbé als seus habitants i ens fa retrocedir en el temps un segle, quan a Elx es tallaven impunement, amb odi i abjecció, horts i més horts per a construir fàbriques i barris de cases. ¿Qui pot imaginar que una ciutat com Alacant - siga el que siga el partit polític que mane- es plantege tallar les palmeres de l’Explanada (el joiell turístic de la ciutat) i substituir-les per arbres? Aquesta és la diferència entre una ciutat com cal i un poble dissortat com el nostre (l’expressió és de Pere Ibarra), on els que haurien de donar exemple destrueixen allò que ens caracteritza, allò que ens fa una ciutat estimable i diferent de totes les altres poblacions de l’Estat. Deixeu-me concloure amb un fragment de les contundents paraules d’Alessandro Manzoni davant els criminals fets replegats en la seua Storia della Colonna Infame (1840): «És un consol pensar que, si no sabien el que feien, era perquè no ho volien saber, era per aquella ignorància que els homes assumeixen i perden a la seua conveniència, i que no és una excusa sino una culpa».

La Glorieta: encerts, errades, amputacions (segona part)

La Glorieta d'Elx / Áxel Álvarez

Tracking Pixel Contents