Sabina i el seu comiat: entre la devoció i l'odi

Hi ha dues matèries de les quals, cada vegada que escric sobre elles i dispose l'article en les xarxes, generen un immediat degoteig d'improperis: el reguetón i Joaquín Sabina. Respecte al gènere musical llatí, ja sabem per on van els tirs: música percebuda com a pàrvula, banal, masclista. Però, i Sabina? Per què, res més esmentar-lo, hi ha tants proves ciutadans que necessiten fer-me saber que l'autor de '19 Días y 500 noches' és el pitjor que li ha passat a la humanitat?

Se li retrauen moltes coses, començant per cert postureig progre-bohemi que no es correspon amb el seu estatus de celebritat de vida acomodada. Una crítica que, aplicada al peu de la lletra, representaria la cancel·lació de la majoria de les estreles del rock, començant pel nostre volgut Bruce Springsteen. Oh, sí, Sabina va dir no sentir-se “tan d'esquerres” com quan era jove. Una confessió, cal dir, que no guarda un contrast molt pronunciat amb l'evolució ideològica d'una bona part del comú dels mortals. A Catalunya, sumem l'aversió suscitada des de l'independentisme: aquell flirteig amb Ciutadans.

Sabina és diana dels discursos antitaurins i se l'acusa de donar un tractament idealitzat, romàntic i condescendent de la prostitució. D'acord, a mi també em dona un poc de feredat la cita a aqueix “corazón tan cinco estrellas” de la protagonista de ‘La Magdalena’. Però els temps canvien i ja sabem que bona part de la literatura universal no resistiria uns certs escrutinis actuals. S'insisteix que ja no té veu. Bé, si fos així, no em sembla greu: en la cançó popular, i en la d'autor, pesa més el caràcter interpretatiu que aconseguir una certa gamma de tons. Paco Ibáñez em continua semblant emocionant, encara que no tinga aquella manxa de 1969.

Després està la seua qualitat poètica, els famosos ripios. N'hi ha, però també sondes de profunditat a compte del desemparament emocional, la soledat i, últimament, l'envelliment. No em mou cap afany reparador (que Sabina no necessita) i en el passat fins i tot m'he identificat amb algunes de les crítiques. El gust és la nostra última parcel·la radical de llibertat i per descomptat que no té per què caure't bé tothom. Però el cas de Sabina, tant d'extrems, de devoció i d'odi, ens confirma l'ingenu de tractar de separar, en l'imaginari popular, a l'autor de la seua obra, al creador del personatge. Pretendre-ho és perdre el temps. I Sabina tornarà a omplir el Palau Sant Jordi, una o més vegades, en eixa gira de comiat que prepara per a 2025.