El Palmerar d'Elx: Un problema actual

Amb aquest mateix títol publicava jo un article en la Revista Festa d'Elig a primers dels anys 80. Han passat més de 40 anys i el problema continua sent igual d'actual. No semblen passar els anys per ell. Però no hi ha dubte que han passat molts anys i esdeveniments que ens permeten dir que, encara que continue sent actual el problema, no per això deixa de ser una cosa diferent.

A primers dels anys huitanta, diversos fets van incidir en un debat que s'arrossegava de principis del segle XX i que feien que la qüestió del palmerar presentara unes característiques singulars i requerira mesures adequades. Per sintetitzar, tres són les principals característiques d'aquells moments que afecten el problema del palmerar: la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana, la posada en marxa de la depuradora d'Algorós i l'aprovació de la Llei 1/1986 per la qual es regulava el Palmerar d'Elx.

El Pla General de 1986 i després de 1998, a part de tindre altres conseqüències per a l'espai rural, en el cas dels horts urbans, va tractar d'eliminar la divisió dels mateixos amb majors o menors índexs d'aprofitament, intentant que s'integraren en les unitats d'actuació urbanística com a espais lliures. Això ha donat com a conseqüència que el patrimoni municipal compost per horts de palmeres s'haja anat incrementant, representant en l'actualitat més del 70% del total dels horts urbans. Certament, s'han obert altres problemes, ja que la propietat municipal per si sola no resol la situació, especialment la pressupostària, perquè no s'ha creat cap font d'ingressos que permeta fer front a les noves despeses de manteniment d'aqueix Patrimoni.

La segona qüestió que va modificar el sistema tradicional del reg dels horts de palmeres va ser el relatiu a la posada en marxa de la Depuradora d'Algorós en 1983. Si fins a aqueixes dates, les séquies tradicionals que travessaven el nucli urbà d'Elx eren utilitzades en part com a clavegueres, la connexió del clavegueram a col·lectors que centralitzaven les aigües residuals en la depuradora, van alterar aqueixa relació. Tant la Séquia Major com la de Marchena van accedir a les concessions d'aqueixes aigües que podien ser distribuïdes per gravetat a totes les zones que estaven per davall de les cotes on estava situada la depuradora d'Algorós. I això va donar lloc al fet que, les séquies situades en cotes superiors, no solament portaren les aigües procedents del riu Vinalopó en part a la depuradora, sinó que el reg amb aigua «del Pantà» (amb molt alta salinitat, no ho oblidem) als horts de palmeres fora desapareixent i substituint-se per les aigües del proveïment urbà.

La pèrdua de funcionalitat de les séquies situades per damunt de la cota de la depuradora d'Algorós, va contribuir a la seua progressiva deterioració, perdent d'aquesta manera el paper que, històricament havien tingut tant la Séquia Major com la de Marchena.

La nova Llei 6/2021, de 12 de novembre, de protecció i promoció del palmerar d'Elx, en voler millorar el tractament que se li donava a aquesta qüestió, no crec que haja encertat en tots els seus plantejaments, malgrat la seua bona voluntat

En 1984, l'INAP publicava un estudi de Michel Crozier que em va impactar i em va ajudar a entendre un poc millor les relacions entre les administracions públiques i les societats a les quals aquelles han de servir: «No es canvia la societat per decret». Si allò continue considerant-ho com un advertiment cert, també ho és que són precisos «decrets» i «lleis» per a canviar aquells aspectes que considerem que poden modificar-se amb aquestes. Amb aqueixa intenció es va fer la primera Llei del Palmerar d'Elx en 1986 (unes de les primeres que va aprovar la recentment constituïda Comunitat Valenciana). L'aplicació d'aquesta Llei fins a 2021, va voler enfrontar-se a un problema que desbordava els limitats mitjans amb els quals se li va dotar. I, a més, va haver d'encaixar nous criteris de la Llei del Patrimoni Valencià en 1998, així com la declaració del Palmerar d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat l'any 2000. Massa càrrega per a un patrimoni tan sensible i tan desconegut malgrat la seua antiguitat.

La nova Llei 6/2021, de 12 de novembre, de protecció i promoció del palmerar d'Elx, en voler millorar el tractament que se li donava a aquesta qüestió, no crec que haja encertat en tots els seus plantejaments, malgrat la seua bona voluntat, per això no considere que calga veure amb temor, en un principi, els canvis que es puguen escometre sobre aquesta. Sempre que es respecten els aspectes bàsics d'una protecció que es va iniciar fa més de 100 anys, els canvis no haurien d'atemorir-nos. Hem de continuar confiant en l'actuació de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana i en la racionalitat dels seus informes, ja siguen sobre l'Hort de la Filadora, el Canal del desviament del Pantà o la rehabilitació de les Séquies que creuen els nostres Horts de Palmeres. 

Però és evident que, si aqueixes propostes de canvis, corren parelles amb la posada en marxa de les motoserres «trosseja palmeres» i amb informes botànics de dubtosa seguretat científica, els ciutadans tenim el dret a sospitar que el Palmerar d'Elx s'enfronta a un perill encara major. Aqueix és el problema actual.