Sí a #medicinaUA

Després d'un mes d'agost intens amb comentaris de tota índole, a favor o en contra del desenvolupament del grau de Medicina en la Universitat d'Alacant, tant en la premsa com en les xarxes socials, podem observar un element en comú que ningú nega: la necessitat en la nostra societat de nou estudiantat diplomat que complete la nostra atenció sanitària. Hem llegit records que alguns vivim en primera línia amb la creació de la Universitat Miguel Hernández (UMH) amb la segregació de la Facultat de Medicina l'any 1996. Unes ferides que van quedar mal curades perquè, d'acord amb el que ha esdevingut, amb la retirada del Consell de la GV en l'inici d'agost de la demanda contenciosa administrativa interposada per la Universitat Miguel Hernández (UMH) per la decisió d'aquesta d'autoritzar la impartició del grau en Medicina en la UA, les velles picabaralles han aflorat. Partim d'una realitat inqüestionable: les dues universitats veïnes van nàixer per a entendre's. Compartim un mateix territori i un alumnat similar que necessita de les dues institucions un punt de formació i de progrés, més enllà de l'herència rebuda per decisions institucionals d'índole autonòmica que han impedit aquesta coordinació real dels graus que s'imparteixen, encara que hi haja duplicacions en alguns casos.

La politització de l'assumpte és òbvia. Si un Govern progressista va donar finalment el vistiplau a la impartició del nou grau, un Govern conservador, amb el pretext d'una «potencial neutralitat», s'allunya del punt de mira. Cert és que l'advocacia de la GV, amb un informe que supera les 40 pàgines, recomana la retirada jurídica en la demanda a partir de presumptes irregularitats en la tramitació de l'autorització. Però lluny de resoldre la polèmica, el manteniment de la demanda per part de la UMH, siga el que siga la sentència que esperem per a finals de setembre, mantindrà la incertesa d'un estudiantat que haurà cursat en la UA el primer o el segon curs del grau en qüestió. Els recursos posteriors que la UMH o la UA plantegen allargaran, sens dubte, aquesta situació. Per part seua, la nova proposta de la creació d'un campus interuniversitari de la salut –l'anomenada tercera via–, sense cap concreció en la data actual, no acaba d'aclarir la situació. La victimització que uns apunten –amb dosi d'alacantinisme inclosa, extrapolant la competència entre les dues principals ciutats de la província– o la rotunditat amb què uns altres afirmen les diferents irregularitats del procés d'aprovació del nou grau no serveixen per a superar el conflicte i trobar una solució definitiva. Tampoc aporta massa la recurrència a vincular les novetats jurídiques d'aquest estiu amb un possible desig extern d'influir en les pròximes eleccions al Rectorat de la UA que es plantegen per a la pròxima tardor. La coincidència amb la resolució de la sentència és un fet conegut des de fa molt temps. Tot això perquè qualsevol candidat o candidata a governar la UA defendrà, sens dubte, la permanència i el desenvolupament del grau de Medicina al campus de Sant Vicent del Raspeig.

La UA necessita aquest grau, que es troba en els pilars de la seua creació com a universitat des de la seua creació l'any 1979. L'existència del grau d'Infermeria, com altres vinculats a les ciències de la salut, és un exemple de la serietat, el rigor i la qualitat dels seus estudis en la matèria. La medicina en les universitats europees no només s'ensenya com una disciplina aïllada, sinó que s'integra amb altres àrees com la biologia, la química, la tecnologia i les ciències socials. Els estudis en medicina no només responen a necessitats crítiques de salut pública i benestar, sinó que també impulsen la investigació, la innovació i el desenvolupament econòmic, al mateix temps que preserven un llegat històric i ètic fonamental. El filòsof Jürgen Habermas explicava en El futur de la naturalesa humana (2002) la interrelació dels estudis de la salut amb el compromís ètic d'aquestes. Que la UA mantinga aquest grau no és només una qüestió de principis, sinó d'enriquiment del conjunt de titulacions que s'imparteixen. Hem de mantindre un paper de referència en la societat que ens envolta on, sense medicina, difícilment podrem assumir.

Per aquest motiu, per responsabilitat en l'arrancada d'aquest grau, caldria haver previst un desenvolupament adequat de la docència i de les necessitats futures requerides, com uns laboratoris pràctics, unes infraestructures de qualitat –tant per al professorat com per a l'estudiantat en les diverses matèries que reben la seua formació– i, sobretot, una plantilla de docents que assegure la qualitat de la impartició del grau. És de sobres coneguda la dificultat d'atraure un professorat estable per les exigències actuals en matèria d'acreditació d'aquest; els professionals de la salut desenvolupen en grau més alt la seua activitat en l'atenció sanitària. Amb una alta experiència clínica, la falta de publicacions vinculades a la investigació en mitjans d'impacte pot llastrar la seua carrera com a docent universitari. Al mateix temps, la remuneració i les condicions laborals en les universitats no són tan competitives com en l'àmbit clínic. Això descoratja a molts professionals qualificats d'optar per una carrera acadèmica a temps complet. 

L'aprovació del grau en qüestió per l'anterior Govern de la GV va obviar alguns aspectes que, sense ser clarament necessaris, eren fonamentals per al desenvolupament d'aquest, com era un projecte de finançament clar que no asfixiara els recursos propis de la UA. Les universitats valencianes continuen esperant amb el nou Govern un pla de finançament plurianual que permeta realitzar previsions a un mitjà o llarg termini. En cas contrari, el manteniment i desenvolupament del nou grau pot llastrar les necessitats d'altres graus ja existents. Sense anar més lluny, segons comenten alguns docents del nostre Campus de l'àrea de Ciències de l'Esport, segueixen sense executar-se alguns laboratoris que permeten una docència de major qualitat en les seues matèries. Aquest és només un exemple que podria aplicar-se a altres disciplines. Partim, des de fa més de deu anys, d'una situació econòmica complicada on els responsables d'aquesta matèria tenen pocs marges per a nous projectes o per a consolidar alguns existents. La immensa majoria del pressupost anual que aporta la GV serveix per a sustentar les nòmines del personal i poc més.

Despolititzem, doncs, la situació. Apostem pel diàleg i per la planificació per a intentar trobar una situació que trenque dècades de falta de coordinació entre les dues universitats veïnes. Defensem la possible existència, encara que les distàncies siguen mínimes, de dos centres d'educació superior on la formació i la investigació en medicina es convertisquen en punt de desenvolupament de la nostra societat. 

Tot això sense detriment dels graus existents després d'una planificació suficient i un acord seriós i rigorós amb les autoritats autonòmiques en matèria econòmica i d'infraestructures.