Teresa Perales iguala a Phelps amb 28 medalles i fa història a París

No va poder ser a Tòquio quan semblava que ho tenia a la seua mà, però en els Jocs Paralímpics de París, Teresa Perales va tornar a superar tots els obstacles haguts i per haver i va escriure el seu nom en lletres majúscules en la història de l'esport.

Va ser bronze, però bé fa gust d'or una medalla que la iguala en nombre de metalls en uns Jocs Paralímpics ni més ni menys que amb Michael Phelps, l'atleta amb més medalles en olimpíades.

28 amb l'últim bronze aconseguit en La Défense en els 50 metres esquena categoria S2, nova per a ella després d'haver perdut la mobilitat del braç esquerre a l'abril de l'any passat. Set ors, deu plates i onze bronzes que eleven la seua figura encara més en l'olimp de la natació.

No va ser fàcil, però el seu gen guanyador va tornar a eixir a relluir quan semblava que a París seria quasi impossible tornar a pujar-se al podi. Partia amb un dels pitjors temps de la classificatòria del matí i després d'una eixida molt igualada, va anar de menys a més per a acabar tocant la paret en tercer lloc davant l'alegria dels milers d'espanyols que es feien sentir com mai en les graderies de la majestuosa piscina francesa.

Princesa d'Astúries

No estranya, per tant, que a Teresa Perales concediren en 2021 el Premi Princesa d'Astúries dels Esports com a reconeixement a tota la seua trajectòria, per “convertir-se en un exemple de superació per a milions de persones amb discapacitat a tot el món i en una icona de l'esport paralímpic internacional”.

L'aragonesa va perdre la mobilitat des de la cintura fins als peus als 19 anys a causa d'una neuropatia. Abans practicava karate i va voler seguir lligada a l'esport, però ho va fer en la piscina. Bàsicament perquè la natació era un esport barat de practicar i li agradava la sensació de llibertat que tenia en l'aigua. Va començar la seua carrera amb la natació adaptada en 1997 i en aquest any que entra complirà un quart de segle de competició en competició.

Perales, que també ha sigut política en les Corts d'Aragó i ha escrit un parell de llibres i ha participat en un tercer, és tota una institució en el seu món. No en va, al setembre de 2008 va ser triada membre del Consell d'Esportistes del Comité Paralímpic Internacional i va estar en el càrrec fins a 2016.

Pel mig, en els Jocs de Londres 2012, va ser la banderera de la delegació espanyola en la cerimònia d'inauguració. Un any en què, a més, va rebre la Gran Creu de la Reial Orde del Mèrit Esportiu; la màxima distinció per a un esportista espanyol i, a més, amb l'honor de ser la primera paralímpica a obtindre'l.