Carla Antonelli, primera senadora trans: "S'ha obert una veda indecent contra la vida de les persones trans"

La primera senadora trans a Espanya, Carla Delgado Gómez (Güímar, Tenerife, 1959), més coneguda com a Carla Antonelli, estarà aquest dijous, 26 de setembre, a les 19.30 hores, en la llibreria Sa Cultural de Vila per a presentar el seu llibre de memòries, ‘La mujer volcán’ (Plaza & Janés), escrit a quatre mans amb el politòleg Marcos Dosantos (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1991).

A la també diputada de Más Madrid en el parlament autonòmic madrileny, a més d'activista i actriu, l'acompanyaran en l'esdeveniment la directora de la Biblioteca Municipal d'Eivissa i de l'Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, Fanny Tur, i Juanjo Ferrer, el senador per les Pitiüses, que és company d'Antonelli en el grup parlamentari d'Esquerra Confederal.

Quan va ser l'última vegada que va trepitjar l'illa?

Jo juraria que va ser en els anys 80 per al rodatge de la pel·lícula alemanya ‘Hembras salvajes en Ibiza’.

D'aquell viatge parla en les seues memòries. Com recorda l'Eivissa d'aquella època?

Meravellosa. Tinc el record de tot bonic i molt happy. Allò era una explosió de llum i de llibertat.

Centrant-nos ja en ‘La mujer volcán’, fer aquest llibre li ha resultat més terapèutic que dolorós?

Sempre és terapèutic. No hi ha res com alliberar-se. És veritat que t'obri velles clivelles, però soc resilient, de base i per naturalesa. Al meu entendre, tot suma i crec que això es plasma bé en la meua trajectòria vital, perquè a totes les experiències, per molt terribles que pogueren semblar en un moment donat, els he tret un guany.

Al llarg de la seua vida ha patit la incomprensió de gran part de la seua família, l'assetjament i el rebuig de molta gent del seu poble natal, Güímar, ha viscut la misèria, la prostitució, la violència masclista... Quina d'eixes ferides és més profunda i ha sigut més difícil de sanar, si això ha sigut possible?

Va ser més difícil de sanar, i està sanada completament, t'ho puc garantir, la familiar, òbviament. Tu naixes i creixes en un entorn familiar i, de sobte, tot això ho has de deixar arrere i trencar llaços per sempre. Això significa reajustar la teua vida per a poder entendre i comprendre i al final arribar a la conclusió que no has perdut res, al contrari, has guanyat molt. Eixes persones amb les quals mai de la vida em vaig tornar a parlar en l'orde natural no serien amigues meues. De totes maneres, al final les noves generacions salten a les anteriors. Fills de germans amb els quals em vaig deixar de parlar han entrat en la meua vida.

Aquest llibre no només és un recorregut per les seues vivències sinó també un ràpid repàs a la història d'Espanya des de la dècada dels 60. Molta joventut ignorarà, per exemple, que encara a la fi dels anys 70, quan ja havia mort Franco, continuava vigent la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que criminalitzava, entre altres, a homosexuals i transsexuals...

Aquella llei, aprovada en 1970 en substitució de la de Vagues i Dolents, era el dret del feixisme al fet que les persones LGTB no existírem. I no només abastava aquest col·lectiu, també a captaires, per exemple. En aquells temps et podien penar fins amb sis anys de presó i enviar-te a camps de concentració agrícoles, un d'ells va ser el de Tefía a Tenerife (en actiu de 1953 a 1966). Encara que en 1979 es va fer una reforma eliminant l'homosexualitat de les categories de perillosos socials, fins a 1988 es va continuar castigant i penant al col·lectiu amb la Llei d'Escàndol Públic, que es va derogar després del suïcidi d'un xic al qual un mes abans havia detingut la Guàrdia Civil, aplicant-li aquesta figura, per besar-se amb una xica en un pub de Càceres.

Ha jugat un paper fonamental en l'aprovació de normes com la Llei d'Identitat de Gènere, el matrimoni igualitari o la Llei Trans de 2023. De quina se sent més orgullosa?

De la Llei d'Identitat de Gènere de 2007, perquè va marcar un abans i un després. De la nit al dia ser home o dona anava més enllà d'uns genitals. Imagina't que eixa fora la norma que tinguérem en l'actualitat, s'haguera armat més escàndol del que tenim ara perquè aquella llei va llevar el requisit d'una cirurgia genital. Ara el que s'ha fet és despatologitzar, deixar d'exigir requisits d'un diagnòstic de disfòria de gènere o de tractaments mèdics. Ho vaig donar tot per la causa, em vaig tirar al buit anunciant fins i tot una vaga de fam en 2006. Això va suposar que em tallaren el cap, vaig deixar d'aparéixer en la web del PSOE com a coordinadora de l'Àrea Transsexual. Pensava que no tornaria mai a la política. Em va salvar entrar a treballar en la sèrie de televisió ‘El síndrome de Ulises’, gràcies a Pilar Bardem. Després va aparéixer Tomás Gómez i precisament per haver sigut contestataria em va rescatar i vaig tornar a la política. Amb la Llei Integral Trans de l'any 2022 vaig tornar a entregar-ho tot. Sent diputada socialista en l'Assemblea de Madrid, vaig utilitzar el meu escó per a enfrontar-me públicament a la dona més poderosa d'Espanya llavors, Carmen Calvo, i vaig fer costat a Irene Montero fins a la mort. No em va importar fer-ho, però mai he sigut de Podem. El que tenia clar és que defendria la Llei Trans fins al final, tant, que l'endemà de veure que, ja dins del Congrés, cauria de nou quan Patxi López va dir que s'havia d'arribar a consensos, em vaig donar de baixa del PSOE.

Què ha de dir a totes les feministes que estan en contra de la Llei Trans aprovada en 2023?

Que és un conte xinés això que s'ha venut al món que aquesta llei esborra a les dones, tot és una gran mentida sustentada per interessos creats. És a dir, ací no hi ha una qüestió de convenciment, mai n'hi va haver. L'any 2017 nosaltres com a Partit Socialista portem al Congrés dels Diputats la reforma de la Llei 3/2007, molt més avançada que l'actual: el canvi de nom i sexe registral de menors era des dels sis anys, es contemplaven les persones no binàries... Tu has vist des de 2017 a 2020 a Carmen Calvo o a Alicia Miyares o a Amelia Valcárcel protestant contra això? Només ho van fer l'endemà que Irene Montero passara a ser ministra d'Igualtat.

En els mitjans apareixen notícies d'homes que es canvien de sexe per a tractar d'eludir condemnes de violència de gènere, malgrat que la Llei Trans inclou en el seu article 46 la impossibilitat d'eludir el règim jurídic previ al canvi de sexe registral...

Sí, és veritat, però si derogàrem qualsevol llei existent en aquest país sobre la qual s'haja comés frau no hi hauria ni una llei en vigor. A totes les persones que cometen frau de llei, la llei se'ls ha de caure damunt i hi ha hagut persones que pública i notòriament han fet ostentació de frau de llei. En eixos casos qui ha d'actuar és la Fiscalia. Però si tu reiteradament poses exemples des del singularisme en un mateix sentit, estàs creant una imatge distorsionada i això pot fer que la societat tendisca a creure que eixe 0,1% de persones que comet frau de llei és el 99%. Això és el que fan el patriarcat i el masclisme, assenyalar els casos de frau de llei en el cas de la Llei de Violència de Gènere. La cosa aberrant és que persones que es diuen feministes estiguen utilitzant les mateixes ferramentes brutes i fastigoses que han utilitzat sobre nosaltres històricament per a destrossar-los la vida a les persones trans. Dic vides perquè s'han arribat a creure que som teoria, que no som éssers humans. S'ha obert una veda indecent contra la vida de les persones trans. És una cosa global. Els crims d'odi han augmentat a tot el món i a Espanya ocupem entre el primer i el segon lloc en agressions per odi. I en el cas de les persones LGTBIQ+ estem els primers.

Cap a on creu que han d'encaminar-se ara els esforços del moviment LGTBIQ+?

Cal centrar-se en la conscienciació, visibilització, educació i pedagogia, és a dir la quotidianitat de les vides des del respecte i desmuntar faules, fake news... És esgotador? Sí, però cal fer-ho perquè en 2008 amb la crisi econòmica es va crear el brou de cultiu perfecte perquè aparegueren falsos profetes i això ha anat in crescendo. Contra la desinformació, informació, i totes les mesures que siguen necessàries.

"No renuncie a res del que he viscut perquè tot m'ha servit per a ser qui soc hui"

I quin és el camí, segons vosté, que hauria de prendre el feminisme?

El feminisme sempre ha sigut un cresol de discussions. El feminisme, òbviament, ha d'arribar al màxim de consens. Que és un lloc de debat i discussió? Sí, segur, però tampoc ens deixem enganyar quan en la manifestació del 8M de Madrid s'utilitza interessada i mediàticament el titular que el feminisme marxa dividit. Com es pot dir això quan tens a mig milió de persones que representen el feminisme trans inclusiu en un costat arribant a la Plaça d'Espanya i en l'altre només a 5.000 caminant pel carrer Atocha? Això és distorsionar i falsejar la realitat. Els mitjans de comunicació també haurien d'entonar el mea culpa.

Quina postura té davant el tema de la prostitució?

S'ha d'arribar a tots els consensos possibles escoltant a totes les parts. No es pot deixar de costat a ningú, perquè, si ho fas, finalment no hi ha acord i això és el que va passar en el Congrés, que eixa proposició de llei (contra el proxenetisme) que es va presentar, va caure. Si no s'arriba a un acord perquè només es vol contemplar el pensament d'un grup, les úniques persones perjudicades són les que estan en una situació de prostitució forçada.

Què li diria al seu jo del passat, a eixa adolescent que va decidir fugir del seu poble per a aconseguir que l'anomenaren Carla?

Qui m'anava a dir llavors que des d'aquella cantonada, en aquell parc, estaria al Senat d'aquest país defenent i utilitzant el dret a la defensa pròpia? Ni de broma em podia imaginar que això poguera ser així. També li diria que tot, fins al més mínim detall, va valdre la pena. No renuncie a res del que he viscut perquè tot m'ha servit per a ser qui soc hui.