Gràcies a la vida

Dimecres passat vaig tindre l'honor de rebre el premi com a persona referent a la Comunitat Valenciana per part del grup social ONCE. El fet d'haver rebut tan alta distinció em va permetre realitzar un viatge en retrospectiva des que la lluita per l'accessibilitat i la igualtat d'oportunitats dels mal anomenats minusvàlids o discapacitats, com es deia llavors, va arribar a la meua vida.

Tot va començar el dia que la meua «cadira elèctrica», tranquils no es tracta del seient en el qual col·loquen als condemnats a mort, sinó d'una cadira de motor, va arribar a la meua vida just en complir la majoria d'edat. Recorde eixos moments amb molta emoció, pudor i un cert esglai davant la responsabilitat que se cenyia sobre mi per haver de controlar jo aquest aparell del qual era l'única responsable i que em permetria anar d'un lloc a un altre amb total autonomia. En aquells dies, estic parlant de quan els dinosaures dominaven la terra, només podia utilitzar aquesta meravellosa ferramenta quan anava a la universitat. Perquè la ciutat, per increïble que semble, no reunia condicions per a circular per ella i era una autèntica selva plena de barreres i dificultats pertot arreu. En aquells dies la nostra única referència estatal era Barcelona que, arran dels Jocs Olímpics, va haver de posar-se les piles en aquest àmbit i ho va aconseguir, vaja si ho va aconseguir. La ciutat comtal em va mostrar i em va demostrar al llarg dels anys que l'accessibilitat era una qüestió de ciutadania i respecte. Gràcies a eixe nivell de conscienciació que em va mostrar la capital catalana vaig poder conscienciar-me i contribuir amb el meu xicotet granet d'arena al fet que aquesta, la nostra ciutat, pensara una miqueta més en totes les persones. Ací estan les petjades del meu pas, com a regidora a l'Ajuntament d'Alacant pel PSPV. Ara, si hi havia un paradís en aquells anys a la província d'Alacant era el campus de la nostra universitat, allí es podia respirar la llibertat en cada racó.

Per això, quan anys després vaig poder retornar-li a la meua universitat, gràcies al meu treball allí, només un poc de l'infinit que aquesta institució m'ha aportat a mi, em vaig sentir molt reconfortada.

 Després, la política autonòmica va tornar a trucar a la meua porta gràcies al president Ximo Puig i vaig deixar la que considere la meua casa per a treballar a la casa de tot el poble valencià.

En eixe camí han passat moltes vivències, persones, reptes i fins a grans dificultats, moltes vegades discriminatòries, que estan a l'orde del dia en cada cantonada.

 No obstant això, l'impuls per sempre seguir avant en pro dels drets de totes les persones més vulnerables que no han tingut la sort que té una servidora està sent indestructible. A això se suma que cada pas ha tingut un perquè i un per a què en el camí de la meua lluita per la inclusió de les persones amb discapacitat. El «rodatge», mai més ben dit, no ha sigut en va.

No obstant això, aquest camí mai l'he fet sola, sempre ha sigut present una amiga incondicional, que, si bé ha anat canviant al llarg del temps, com canviem tots, la seua essència sempre ha sigut la mateixa: acompanyar-me donant-me llibertat i autonomia per a lluitar pel que crec.

Sé que molts de vosaltres estareu pensant en la meua mare i és cert que ella és la pedra angular que m'ha permés estar escrivint aquesta columna hui dia i ser l'espill en el qual em mire, malgrat que ja no estiga entre nosaltres.

D'ací prové el títol d'aquesta columna d'INFORMACIÓ, perquè en el fons tots som espill d'altres persones.

No obstant això, l'amiga incondicional a la qual em referia en aquest article és la meua cadira de rodes que, en totes les seues formes, colors i nacionalitats, m'ha acompanyat fins al dia de hui i m'ha permés ser qui soc. Milions de gràcies a la Fundació Social Once per eixa carícia a l'ànima i per recordar-me que cal continuar lluitant per la utopia, com ells ho fan cada dia. Gràcies a la vida que m'ha donat tant amb el regal de la meua discapacitat.