Els alacantins canvien la hipoteca pel lloguer

Per voluntat pròpia o perquè no els queda més remei, però cada vegada hi ha menys alacantins hipotecats, al mateix temps que creix la xifra de llars que viuen de lloguer. Una tendència que va arrancar amb l’esclat de la bambolla immobiliària, encara que ha sigut en els últims anys quan s’ha accelerat, davant de la impossibilitat de molts jóvens i immigrants d’accedir al finançament bancari.

Així ho revelen les últimes dades de l’Enquesta de condicions de vida que elabora anualment l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que dedica un dels seus capítols a analitzar l’evolució del règim de tinença dels immobles en els quals residixen les famílies.

I la primera conclusió és que la província, la Comunitat Valenciana i, en general, Espanya continua sent un país majoritàriament de propietaris, encara que un poc menys. D’esta manera, en el cas concret de l’autonomia, fins a un 73,9 % de les famílies viu en un pis o una casa de la qual són amos. Una xifra molt elevada, però que suposa una caiguda de quasi deu punts respecte a les xifres de l’any 2010, quan representaven el 83,2 %.

Ara bé, amb una diferència notable. El volum de llars que tenen una casa completament pagada es manté més o menys estable en el 49,6 % del total de la població, fins i tot una mica superior a la xifra de fa 15 anys, quan eren el 48,3 %.

El que realment s’ha reduït és el percentatge de famílies que viu en una casa hipotecada, és a dir, que encara l’estan pagant. Si, en 2010, este grup representava un 34,9 % de totes les llars d’Alacant, Castelló i València, actualment la xifra ha descendit fins al 24,3 %.

Inquilins forçosos

En principi, seria una dada positiva, ja que, al cap i a la fi, significa que les famílies actuals estan menys endeutades. No obstant això, la perspectiva canvia si es té en compte que quasi tot eixe percentatge de llars que abans pagaven una quota mensual al banc, ara ho continuen fent, però al seu amo.

En altres paraules, que ha augmentat el volum de famílies que viu de lloguer, que durant este període ha passat del 8,3 % al 17,4 % del total. I el pitjor és que este transvasament de la propietat a l’arrendament no té l’aire de ser una cosa voluntària, que s’haja produït per voluntat dels interessats.

En realitat, no és que les llars que tenien hipoteca se n’hagen anat a pisos de lloguer —que també ha succeït amb moltes de les persones que van acabar desnonades durant la crisi—, el principal motiu d’este canvi són les noves llars que han creat els jóvens i les famílies immigrants en els últims anys, que, en bona part, no han tingut una altra opció.

“Després de l’esclat de la bambolla immobiliària, el flux de finançament a les famílies no s’ha recuperat. Encara que en els últims anys haja crescut el nombre d’hipoteques que es concedixen, a penes són un terç de les que es donaven abans”, apunta la catedràtica d’Anàlisi Econòmica Aplicada de la UA i experta en el sector immobiliari Paloma Taltavull.

Sense caixes d’estalvis

Per a Taltavull, una de les claus va ser la desaparició de les caixes d’estalvis, la qual cosa va deixar en mans dels bancs tot el sistema financer. I, mentres que les primeres se centraven en el negoci de les famílies, estos últims diversifiquen els seus riscos entre altres sectors.

Així, les condicions que imposen als seus clients són molt més restrictives, per la qual cosa deixen fora del sistema un nombre més alt de famílies. No és una cosa exclusiva d’Espanya, es tracta d’un fenomen que s’ha registrat a tot Europa. “És palés que hi ha molta menys liquiditat”, insistix l’experta, que assenyala que està tendència està “reconvertint molts països en societats d’inquilins”, amb tot el que això comporta.

“La majoria vol comprar, però es troben amb un mur insalvable, com el de l’entrada, que exigix tindre molt d’estalvi previ que als jóvens no els dona temps a generar”, insistix Taltavull.

De fet, la forta pujada del preu del lloguer s’ha convertit en un “incentiu” que hauria d’estar revertint esta tendència —en termes generals, les quotes hipotecàries són més baixes que les rendes a pagar els inquilins—; això no obstant, la xifra de llars que opten per arrendar no deixa de créixer davant de la falta d’una alternativa real.

Suscríbete para seguir leyendo