-Vinga! Ja podeu anar arreplegant el material -els diu la mestra-. Recordeu que divendres vinent és l'últim dia per entregar el conte!
-Però, el tema pot ser lliure? -vol saber Hanane.
-Sí, clar. L'únic que vos demane és que els personatges siguen companyes o companys de la classe.
Robert, quan escolta la veu de Hanane, recorda que ahir va eixir disparat de la biblioteca i li va tirar tots els llibres a terra. Es disposa a demanar-li disculpes però, en això, sona altra volta la cançó: «Tu teeeeeens la clau, parla la teua llengua, tu...». Les classes per hui s'han acabat. Tots els companys s'alcen fent un rebombori de mil dimonis.
Aquesta setmana a Robert no li agrada massa la cançó. És molt lenta i no té guitarra elèctrica! Ell vol propasar la setmana vinent la de Tomaques assassines de Tincladilles. Eixa sí que és bona! Tan sols d'imaginar-se la cara d'una tomaca assassina es parteix de riure.
Robert no ha pogut anar a buscar el llibre perquè en tot el dia no ha tingut temps ni de pixar.
Tan ràpid com pot arreplega la taula, els papers del terra, el material de plàstica, es posa la caçadora i espera a la fila. No pot perdre ni un minut; just a les 17:05 tanquen les portes de la biblioteca i fins al dia següent no està oberta. Demà es disculparà amb Hanane.
-Robert! Per favor, queda't un moment que vull parlar amb tu -li diu la mestra amb to seriós.
-Glup! No! Ara, no! Li ha caigut el món damunt. -Pau! Vés a la biblioteca i agafa prestat un llibre de color taronja que hi ha la secció de Geografia i Història.
-Taronja? Geografia i Història? -Pau no entén res de res.
-Robert, tanca la porta per favor el torna a cridar la mestra mentre obri la seua agenda.
-Corre, vés, au! -li diu impacient a Pau.
-Sí, sí ja vaig!
Pau arranca a córrer. A cada pas que avança, alguna cosa li cau a terra. La motxila, la caçadora, la carpeta, tot es queda enrere.
Ell no es gira, corre desesperat; tant de misteri l'ha angoixat. Aquell corredor fins arribar a la biblioteca mai li havia resultat tan llarg. Passa el corredor, gira cap a l'esquerra tan sols li falta girar cap a la dreta per arribar però quan està a punt de fer-ho sent com una veu atronadora el crida per Carrere.
-Pau Sanchís! Vine ací inmediatamente -es la cap d'estudis, no sap com se les fa però sempre l'enxampa.
-No es pot córrer pels corredors! Què no ho saps encara? -li diu feta un pollastre.
-Sí ja ho sé, però?
-I totes aquestes coses? Els folis, la carpeta i la caçadora, són teues?
-Sí, és que volia arribar a la Biblioteca abans que tancaren i per això anava amb tanta pressa.
-Per favor, arreplegar-ho tot i després, sense córrer, vas on vulgues!
Pau veu que estan apagant els llums de la biblioteca. Desganat, es posa la jaqueta amb la supervisió de la cap d'estudis, agafa els folis, la carpeta, mentre escolta com tanquen amb clau una porta. En girar-se, comprova que, efectivamente, la biblioteca està tancada. Un mestre acompanyat d'una alumna han sortit de la biblioteca.
-Adéu, Pau, tin en compte que qui molt corre poc camina! -li diu Remei, la cap d'estudis. Mentrestant arriba en Robert molt satisfet.
-Què volia dir-te Remei?- li pregunta Robert.
-No res, no res, coses de la mestra Remei -sospira Pau.
-Saps, Pau? La senyoreta Neus m'ha dit que no avisarà a meus pares, que em dóna una altra oportunitat. I també m'ha dit un truc perquè no oblide la motxilla a casa..
-Sí? Quin truc? -li pregunta sense alè i amb poc d'entusiasme.
-Que tots els dies he de deixar-me la motxilla preparada a la porta. Segur que així no l'oblidaré. He, he, has vist? És genial!
-Hala, hala! No em digues! -li contesta Pau burleta-. Això és el que vinc fent jo desde que tinc motxilla. Si és que en aquest món ha d'haver de tot.
-I per què dius això?
-No ho sé. És el que em diu la mare cada vegada que guarde dintre de la nevera el torrapà.
-He, he, entre els dos no en fem un. I tu, has aconseguit el llibre!
-T'ho pots creure, que encara no he arribat a la biblioteca?
-Bé, no passa res, ara ja està tancada. Demà serà un altre dia, al cap i a la fi. A qui pot interessar un llibre d'Història? Segur que no l'agafa ningúi estarà allí tot per a nosaltres -conclou molt segur de si mateix.
Mentre caminen, Robert conta a Pau tot el que va llegir al llibre toronja. Pau, estupefacte, fa uns ulls oberts com dues mandarines. Tot el que li està contant el fascina però també l'angoixa, perquè hi ha massa casualitats.
Una vegada a la porta, Pau, amb desgana, s'acomiada de Rober. Se'n va a classe de trompa. Ara Pau s'havia apuntat a Música i no sempre podia jugar amb ell.
-Adéu, Pau! Recorda, no li ho dius a ningú -li adverteix amb veu misteriosa-. Fins demà!
Robert continua el seu camí pensatiu. Necessita organitzar-se perquè demà no pot fallar.
Aquesta vesprada, Robert, després de fer els deures, ha decidit escriure en un dietari tot el que li està passant. Huí, entre altres coses, ha dissenyat el pla perquè demà isca tot com té planejat.
Extret de: Robert, el del desert
Autora i il.lustradora: Merxe Ferri
Carbonell
Editorial: Edicions 96
