Suscríbete desde 3,99€/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Estic insuportable, i què?

Estic insuportable, i què?

Estic insuportable, i què?

- Es creu que pot insultar-te quan li abellisca?- va preguntar-me la mare.

- Sembla que sí.

Li acabava de contar que Fran no feia més que fotre'm. Estàvem en sisé de Primària i ells es burlava quan li abellia i m'insultava sense pietat. L'havia presa amb mi, i la resta de companys li reien el que deia. O miraven cap a una altra banda, com si no passara res. Aquell mateix matí, jo corregia un exercici a la pissarra, però m'equivocava sense adonar-me'n. Aleshores, Fran va amollar un comentari burlesc, i tota la classe esclatà a riure. El professor li cridà l'atenció i tots van callar, però jo em moria de vergonya. Sol davant de cinquanta ulls que em miraven sense dissimular, pensant com de graciós era Fran... i com de ridícul em sentia jo! Ja no vaig encertar ni una resposta més de l'exercici, i el mestre m'envià al meu lloc amb una mala nota. No sé com vaig aguantar fins a l'hora d'eixir. Mentre tornava a casa, vaig plorar sense poder ni voler evitar-ho. Només quan hi entrí, em vaig torcar la cara, però la mare m'ho va notar. Li vaig contar el que havia passat i li preguí que no li ho diguera al pare, però no em va fer cas. A poqueta nit, ell em va cridar. El cor se'm va posar a cent per hora. Em va preguntar què havia passat aquell matí i li ho vaig explicar.

- I perquè Fran t'ha dit que ets més curt que el mànec d'una lupa has tornat plorant a casa?

- És que tots s'han rigut molt perquè des d'un dia que vaig dur una lupa a classe de Naturals, m'anomena «Lupeta» i a tothora es burla de mi.

- I tu què fas? Per què no et defens?

No vaig contestar. Què volia que li diguera? No hi vaig respondre, lluitant sense èxit perquè no se m'escaparen les llàgrimes.

- Sergi, ets un home i no pots comportar-te com una xiqueta plorona. La pròxima vegada li plantes cara. Insulta'l tu també, o pega-li un parell de galtades, encara que te les torne. Has de fer-te respectar, perquè si acatxes el cap, estàs perdut.

Des d'aquell dia, cada vegada que Fran es clavava amb mi, jo m'ho passava molt malament. A més dels insults, que ja em fotien bastant, ara tenia en la consciència la veu de mon pare demanant-me que reaccionara. Quan s'acostava el canvi de classe, em posava molt nerviós, el pols se m'accelerava i notava una pressió en el pit que em dificultava la respiració. Aquell malestar em durava uns minuts eterns, fins que entrava el professor, i jo recuperava la tranquil·litat durant una hora. Vaig seguir així tot el curs i també els dos següents, ja que en passar l'ESO, Fran caigué també en la mateixa classe que jo. Vaig tindre un poc de sort, perquè en començar aquella etapa van incorporar-se alumnes nous i el meu assetjador disposava de més preses per a importunar. Tanmateix, el sentiment d'impotència no va minvar, perquè era incapaç de reaccionar quan Fran se'n burlava. La mare em preguntava si seguien molestant-me, ja que si era així, aniria a parlar amb la directora. Jo estava atemorit i no feia més que mentir-li perquè no volia que anara a l'escola a queixar-se. Al pare ni li mentia ni li deia la veritat. No hi havia ocasió. No solia interessar-se pels meus assumptes, i jo em cuidava de no plorar davant d'ell, encara que no sempre ho aconseguia.

Pel que fa als mestres, tampoc vaig tindre sort. Un dia, en acabar la classe d'Educació Física, vam anar als vestidors a replegar les nostres coses. Vaig entrar dels últims i Fran em va barrar el pas.

- Ei, Lupeta, açò és teu? -em va preguntar, sacsant la meua motxilla a mig metre de mi.

- Sí.

- Doncs agarra-la.

La va deixar caure en el mateix moment en què acostava la mà. Hi hagué rialles a l'instant, que es multiplicaren quan Fran va fer-li un puntilló i la motxilla va volar uns metres. Ràpidament, un altre company la va replegar i me l'oferí. Novament, quan estava a punt d'agarrar-la, la va passar arrere, com si jugara al rugbi. Immediatament, uns altres començaren a seguir-li el joc, proferint crits i aplaudint cada vegada que canviava de mans. Vaig deixar d'intentar recuperar-la. Em sentia com un titella que feien anar d'ací cap allà mentre es burlaven de mi. El rebombori que es va armar feu que aguaitara el professor.

- Què vol dir aquest escàndol?

- És un entrenament especial -va contestar Fran-. T'hi apuntes?

Ràpidament, un company va llançar la seua motxilla a un altre i així van seguir el teatre. El professor va manar que es detingueren i va demanar que deixaren de fer el bèstia. Qui tenia la meua motxilla l'havia deixada caure. Jo vaig replegar-la sense que ningú m'ho impedira i sense que el mestre poguera imaginar el que realment havia passat. Vaig eixir de pressa dels vestidors i correguí a refugiar-me a la biblioteca, que era al costat del gimnàs. Afortunadament, encara hi era l'encarregat atenent els alumnes que tornaven o s'enduien algun llibre.

Extret de: Estic insuportable, i què?

Autor: Vicent Sanhermelando

Il·lustrador: Pere Fuster

Editorial: Bromera (Col·lecció: Espurna )

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats