L’arribada del Liam a classe sacseja la Mila. No para de fer-se preguntes… Té un embolic increïble i no sap ben bé què ha de fer. I és que el Liam és un noi molt especial. Diu i fa sempre el que li dona la gana, té un sentit de l’humor més que recargolat, la seua mascota és un porc nan vietnamita… Conèixer el liam l’ha fet adonar que les seues amigues no són tan amigues com sembla i que, de vegades, cal lluitar contra el que es considera normal per sentir-se bé amb un mateix.
El primer dia que el vaig veure, la xarleston el va fer seure al meu costat. Sense dir-me ni ase ni bèstia, va ocupar la cadira de la Victòria que, un matí més, arribava tard a classe. Vaig clavar els ulls a la pissarra, tot i que en moria per fixar-los en ell.
Sentia els murmuris dels companys ballant-me al clatell. Als del darrere no els calia dissimular, feia estona que escanejaven el perfil del nouvingut I comentaven la jugada.
-Obriu el llibre per la pàgina seixanta-dos! –va ordenar la Xarleston, molesta pel lleuger xivarri.
Aleshores, el vaig mirar de cua d’ull. Tenia un nas increïble, amb una gepa al mig que s’erigia com una muntanya boteruda. Tot plegat, nas i gepa, era enorme, molt més gros del que m’havia semblat quan la xarleston l’havia presentat de pressa i corrents davant nostre. De l’ensurt de veure’l tant a prop, una fiblada em va travessar l’esquelet i el llapis em va lliscar de les mans. Rodolava del pupitre, sense esma, com si la visió del nas l’hagués ferit de mort. Quan estava a punt d´’estavellar-se a terra, el nassut el va enxampar en ple vol.
-És gros, eh?-em va dir donant-me l’Staedtler de ratlles negres i grogues.
Me’l vaig mirar confosa un microsegon, fins que vaig entendre que no es referia al llapis, sinó al nas, el qual jo mirava descaradament tot i voler evitar-ho. Aleshores, les galtes se’m van encendre en senyal d’alarma. Les orelles em bullien i sentía el cor bategant-me als morros sense pietat.
-No pateixis. Tothom reacciona igual quan el veu de prop la primera vegada-va fer assenyalant-se el nas amb el dit índex-,Jo en dic la teoría del DiMiFu; potser algun dia te l’explicaré.
Vaig ser incapaç de pronunciar cap mot. Cap ni un, ho ben juro. No sabia què dir: disculpar-me, somriure, compadir-lo? Així que, amb el cap cot igual que fa el Beagle del tiet Santi quan el renyes, vaig recuperar el llapis i em vaig deixar engolir per la cadira.
El timbre em va despertar de la letargia, i abans que fos capaç de bellugar cap múscul, el nou va marxar cames ajudeu-me amb el nas encapçalant la fugida. La camisa de quadres que duia descordada li va voleiar com dient-me adeu, i una fragància verda em va envair les fosses nasals.
El Liam feia olor de menta fresca.