Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

UN CUENTO

La mare

L'amenaça de les grues

La mare i jo havíem acabat de sopar i ens trobàvem en el jardí, tot i que hi feia un poc de frescor. En aquell moment era el perfum de la mareselva el que hi donava. Jo el vaig aspirar profundament i després vaig mirar cap al cel. La nit era clara. Les estreles brillaven. Semblaven cuquets de llum que, penjats del firmament, escortaven una mitja lluna en fase creixent. «Les nits de Dénia-vaig pensar-.Com són de boniques les nits de Dénia...!». Hi manteníem un silenci que vaig trencar jo.

- Mare, recordes que ahir Vicent em va comentar que ací estaven passant moltes coses i no totes bones?

- Sí. Recorde que va dir alguna cosa així.

- I a què creus que es referia?

- Probablement es referia al robatori que van fer al meu despatx, dos dies abans de vindre tu.

- Un robatori?

- Sí. A la nit algú va assaltar el despatx i es va endur tot el que hi havia.

- No me n’havíeu dit res!-vaig protestar.

- Si no hi ha hagut temps...!

- Però jo pensava que tu ja no treballaves en aquell despatx. No havies deixat l’estudi d’arquitectura?

- Havia deixat l’equip d’arquitectura, sí. Però segui utilitzant el despatx per a d’altres feines perquè també es meu. Jo havia pagat la part corresponent quan el vam comprar.

- Ja, però què feies allí? I què té a veure tot això amb Vicent? (...).

La mare va iniciar un llarg monòleg que jo vaig escoltar sense parpellejar (...).

Doncs, els primers anys, el treball a l’estudi va anar molt bé. Érem quatre arquitectes amics i formàvem un bon equip. Tots els projectes que elaboràvem i dirigíem eren del nostre gust. No acceptàvem encarregar-nos de cap construcció si hi havia alguna cosa que no ens agradava. És cert que un dels companys, Teodor Sanchis, el recordes, no? doncs ell, de vegades posava objeccions perquè era partidari d’acceptar molts més encàrrecs, ens agradaren o no, per tal de guanyar molts diners i donava tanta importància a la qualitat del treball. Però la resta no hi estàvem d’acord i Teodor, al final, havia de cedir als nostres plantejaments. El que passa és que aquests darrers anys les coses han canviat molt. Es construeix en excés però per totes bandes hi en fan tants negocis a la construcció, que en molts casos s’ha convertit en una feina poc rigorosa, que ni respecta el paisatge ni té en compte el medi ambient. Estem arribant a una situació que no és sostenible. S’estan fent malbé molts espais de muntanya i de costa. I tots volen construir de pressa i enriquir-se ràpidament.

- Això ja ho he observat. És una exageració el que passa. Fa autèntica ràbia.

- Doncs sí. I per això, dos dels companys arquitectes, només van trobar una oportunitat per continuar una tasca que els satisfera més, van deixar l’estudi de Dénia i jo em vaig quedar sola amb Teodor Sanchis, que s’assembla més a una màquina de fer cases que no un professional creatiu i rigorós. Fa un temps s’incorporà a l’estudi un altre home, Bernat Castelló, que no és arquitecte sinó que treballa per a una promotora, Construccions Santamaria SA. De fet, gairebé tots els projectes que realitzàvem ens els demanava ell i eren per a la promotora aquella. Bé, no t’avorriré entrant en detalls. El cas és que jo també vaig abandonar aquell treball.

- Però els vas deixar així...? Vas dir «me’n vaig» i, au?

- El motiu concret va ser que em vaig negar a fer un projecte. Es tractava dels plànols d’una urbanització a la falda d’una muntanya, un lloc poc adequat per la manca d’aigua i que, a més, eliminava vegetació necessària per a evitar l’erosió del sòl i protegir l’entorn. Un projecte que per a mi era una aberració. I ja sé que hi ha moltes altres aberracions com aquella, però no seré jo qui contribuirà a fer-les.

- Molt bé, mare, així m’agrada-vaig dir orgullosa.

- Després em van plantejar que si no elaborava jo el projecte el farien altres però que jo l’havia de signar perquè ja saps que tots els plànols han d’anar firmats per un arquitecte que és qui se’n fa responsable.

- I això per què? Per què volien que els signares tu?

- Supose que els plànols no eren originals. Segurament eren els mateixos que tenien ja d’altres urbanitzacions i algú els havia adaptats a l’espai nou. Actualment, la majoria d’urbanitzacions s’assemblen molt i les cases pareixen calcades les unes de les altres. I, clar, em vaig negar en redó al que ells volien. Ho van intentar per tots els mitjans: a les bones, oferint-me més diners, i a les males, amenaçant-me. Aleshores vaig dir que els deixava. No saps com ha sigut de desagradable.

- Vaja, mare. T’ho deus haver passat molt malament.

- Sí. Ho vaig passar malament. Però per sort tenia uns altres projectes. No són projectes urbanístics, són iniciatives agrícoles i turístiques que porten endavant els teus amics Maria i Vicent. Feia ja temps que jo havia començat a col·laborar amb ells i m’il·lusionaven molt (...). Per això, després d’haver deixat de treballar amb els meus anteriors socis en l’estudi, vaig continuar utilitzant el despatx per als meus nous treballs perquè ja t’he dit que jo conserve una part de la propietat del despatx (...).

- Ja. I aleshores, quan fa uns dies van entrar a robar al despatx, tot el que se’t endur estava relacionat amb la nova faena, no?

- Sí. S’ho emportaren tot: tots els documents, plànols, permisos, factures, tot. (...) Bé, he anat recuperant algunes còpies que tenia a casa, altres papers els estic fent de nou i altres..., en fi, espere que la policia ho trobe.

Vaig guardar silenci mentre escoltava la mare. El seu rostre, abans seré, dibuixava un gest de crispació apenes perceptible. En situacions complicades ella solia prémer els llavis quan acabava de parlar. I això volia dir que es mantenia ferma en les seues decisions.

Extret de: L’amenaça de les grues

Autora: Carme Miquel Diego

Editorial: Bromera ( Col·lecció: Espurna núm. 81)

1. La mare i els millors amics de Sara, la protagonista de la novel·la, volen obrir a Benissa una casa rural i posar en marxa una cooperativa de productes ecològics, Per la qual cosa, s’enfrontaran a persones mogudes per l’ambició i els diners per defensar el desenvolupament sostenible basat en el respecte a la natura. Creus que són necessàries les campanyes per conscienciar a la població de la importància de protegir la natura i el medi ambient?

2. El 22 d’abril celebrem el Dia internacional de la Mare Terra. Busca a internet els motius pels quals celebrem aquest dia. Com pots contribuir tu a la protecció del nostre planeta?

3. Escriu un conte o poema i envia’l per correu postal amb un dibuix, amb el vostre nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon a Grupo Leo, apartat 4042 (03080 Alacant). Podrà ser publicat al nostre bloc.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats