El més bell llibre de fotografia que aconseguiré fer mai. Caminar les sendes que voregen els tallserrats de la Marina i abocar-se en silenci al precipici per escoltar la veu de la mar alimenta lesperit; igualment lalimenta passejar algunes platges de la Safor on les marjals i els cordons dunars encara romanen vius, o bussejar els alguers allà on encara abunden, o guaitar lhoritzó des duna torre costanera, o bivaquejar furtivament en alguna cala perduda, o pescar de nit sobre un canyís al capdavall dun penya-segat sí, en ple segle XXI!, o acariciar els peus dels gegants de pedra que amollonen la mar: del cap dOr, del de Sant Antoni, la Nau, el morro de Toix o del mateix Ifac, mentre navegues la mar silent i encalmada.
Palejar arrimat als penyasegats, admirar el que queda de les antigues pesqueres de canyís i cingle, endinsar-se en les mateixes coves que amagaren pirates i contrabandistes, o fondejar a recer del vent en un portitxolet o una caleta, i tot açò fer-ho en solitud o acompanyat dun bon amic, en temporada baixa, aprofitant les encalmades hivernals, ha sigut dallò més emocionant i enriquidor.
No, no caben més emocions al cor i en la mirada dun enamorat de la mar.