El més bell llibre de fotografia que aconseguiré fer mai. Caminar les sendes que voregen els tallserrats de la Marina i abocar-se en silenci al precipici per escoltar la veu de la mar alimenta l’esperit; igualment l’alimenta passejar algunes platges de la Safor on les marjals i els cordons dunars encara romanen vius, o bussejar els alguers allà on encara abunden, o guaitar l’horitzó des d’una torre costanera, o bivaquejar furtivament en alguna cala perduda, o pescar de nit sobre un canyís al capdavall d’un penya-segat –sí, en ple segle XXI!–, o acariciar els peus dels gegants de pedra que amollonen la mar: del cap d’Or, del de Sant Antoni, la Nau, el morro de Toix o del mateix Ifac, mentre navegues la mar silent i encalmada.

Palejar arrimat als penyasegats, admirar el que queda de les antigues pesqueres de canyís i cingle, endinsar-se en les mateixes coves que amagaren pirates i contrabandistes, o fondejar a recer del vent en un portitxolet o una caleta, i tot açò fer-ho en solitud o acompanyat d’un bon amic, en temporada baixa, aprofitant les encalmades hivernals, ha sigut d’allò més emocionant i enriquidor.

No, no caben més emocions al cor i en la mirada d’un enamorat de la mar.