Ala segona meitat del segle XIX, Elx començà a ser visitada per viatgers francesos, anglesos, suïssos i alemanys sobtats pels seus paisatges, com una avançada europea del que podrien trobar al nord de l'Àfrica. Molts d'aquestos paisatges foren fotografiats: horts de palmes, camins, runes de torres i antics castells, esglésies i places. Entremig es posaven personatges encuriosits que passaven casualment pel carrer, xiquets descalços, algun carruatge... Els primers turistes, enlluernats per l'exotisme de la ciutat i els voltants, enviaren als seus familiars i amics moltes d'aquestes imatges, convertides en postals. Una bona part tornaren a Elx a través de la seua compravenda feta arreu d'Europa pels col·leccionistes dels nostres dies. Un Elx desaparegut que es recuperava en cartolina per a curiositat dels mateixos elxans, que assistien com a viatgers del temps al descobriment del que havia estat, no feia molt, la seua pròpia ciutat. Elx, "la ciutat més pintoresca de tot el litoral llevantí", deia una postal de propaganda feta per atraure el turista alemany. L'Hort del Cura, el situava en un paisatge "purament oriental", comparat amb els jardins de l'Alhambra i del Generalife. Un turista francés escrigué als seus familiars de París: "Observa els dàtils que porten les palmeres, són un important aliment per a aquest país torrat pel sol, sense aigua, que avança el desert" (1903).
La força d'aquesta visió no venia donada només per un paisatge peculiar. Molts visitants venien amb una imatge prèvia, induïda. Feia temps que als països rics d'Europa s'havia dissenyat un particular orientalisme des del qual es reforçava l'occidentalitat, com una manera de guanyar força i identitat a base de contraposar-s'hi. El clàssic treball d'Edward Said ho explica amb detall.
Han passat més de cent anys, tres generacions. La ciutat ha passat de 27.000 habitants a més de 200.000, una part considerable de la qual, prop del 12%, és d'origen estranger. A més, des de l'època de les primeres fotografies i postals fins als nostres dies, la ciutat ha perdut molt del llegat històric que aquelles postals mostraven, al descobriment del qual els primers fotògrafs contribuïren i uns pocs elxans, com Aurelià Ibarra (1834-1890) i Pere Ibarra (1858-1934), heroicament defensaren. Des d'aquells temps, una considerable part del patrimoni urbanístic ha estat arrasat i encara està sense assumir políticament i socialment com a desfeta pública que caldria haver evitat. S'hi inclouen els horts de palmes urbans, molts d'ells mutilats i alterats fins a no reconèixer-los, hui dia ocupats per fàbriques, xalets, escoles o urbanitzacions. És llarga la llista d'horts destruïts a l'últim segle i molt ampla la de places, edificis i trames urbanes desaparegudes per la incúria, la ignorància i l'especulació. No s'ha entés, per exemple, que no es tracta sols de conservar palmeres, abundants en moltes ciutats mediterrànies, sinó els horts de palmes i les infraestructures que els acompanyen. És en aquest aspecte on Elx sí que presenta un tret més particular. I què em diuen de la llengua pròpia, proscrita, sense la qual és molt difícil entendre la ciutat?
Creiem que Elx no pot identificar-se solament amb la imatge orientalitzant dels viatgers del segle de les revolucions liberals, sempre que no siga exclusivament sol i platja el que volem, amb els perills mediambientals i patrimonials que han patit ciutats i pobles propers. La llarga història i els recursos culturals d'Elx que s'hi volen potenciar s'avenen malament amb l'oasis amb què es vol encapsular novament la seua imatge. I malament també amb la seua genèrica mediterraneïtat, ja que qualsevol de les ciutats que voregen aquesta ampla conca marítima -amb uns paisatges, una arquitectura i un urbanisme històric probablement millor valorat i conservat que el nostre?, poden reclamar aquest títol com a segell identitari.
I és que l'expressió elegida per promocionar la ciutat passa de puntetes per sobre d'un greu problema: el desconeixement i la falta de cura pel patrimoni. Preguntes com ara què hem perdut, què hem heretat i què podem fer per mantenir el que encara queda, haurien de formar part d'un debat indefugible i imparcial respecte de la ciutat que tenim. Possiblement haguera estat millor fer-ne les consultes pertinents per aconseguir formular entre tots una altra expressió que faça justícia a una ciutat socialment i cultural tan fragmentada i complexa com la que habitem.
De ben segur que una frase com Elche, oasis mediterráneo, elegida amb la millor voluntat, s'hauria confós entre les que es van escriure espontàniament per aquells anys de finals del segle XIX i començaments del XX. La seua lectura, tot i això, sembla portar-nos a un passat etern, fossilitzat, amb uns trets afectats, immutables, que no donen compte de les transformacions de la ciutat present i tanquen possibilitats per a futures promocions que volgueren destacar-ne altres aspectes. I, encara que tinga un objectiu turístic, el lema difícilment podria funcionar i transmetre's també de manera espontània a través dels mateixos il·licitans, perquè un bon nombre de veïns no s'hi identificarien. La "marca" possiblement es transmetera més i millor si atrapara de la mateixa manera a veïns i turistes. Amb el lema elegit, una bona part d'aquells tindrien difícil assumir la ciutat de sol, platja i palmeretes que es vol vendre.
Elche, oasis mediterráneo, per tant, és un espill massa menut perquè la ciutat puga veure's completa, disposta a presentar-se amb la personalitat que li cal. Un oasi? Potser, però dit així, transmet una vacuïtat que haguera pogut evitar-se amb altre lema menys tòpic i provincià. L'orientalisme afectat que va atraure els primers turistes al·ludits, difícilment podrà seduir els seus descendents si no es valoren altres aspectes que, hui per hui, amb Dama o sense, estan per desenvolupar.
