30% DTO ANUAL 24,50€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Catedràtic d’Educació Secundària. Doctor en Filologia Anglesa

El castellà, llengua oculta

COMUNIDAD VALENCIANA.-El PSPV pide en Les Corts un plan de fomento de la lectura que promueva encuentros entre alumnado valenciano y autores

COMUNIDAD VALENCIANA.-El PSPV pide en Les Corts un plan de fomento de la lectura que promueva encuentros entre alumnado valenciano y autores

A l´Església valenciana, del llatí, una llengua que marcava distàncies i resultava misteriosa a la litúrgia, es va passar al castellà amb el Vaticà II, però no al valencià, perquè el castellà era la llengua de l´imperi amb la qual vam conquerir Amèrica i estava ben arrelada. A Franco, a més a més, per tal de tindre´ns ben controlats, li agradava que tots parlàrem castellà en tots els àmbits: administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc., és a dir, la llengua amb què Espanya es va donar a conéixer arreu del món i amb la qual es va evangelitzar els infidels. Qui norecorda aquell temps en què Estat i Església anaven agafats de la mà? Qui no recorda aquell temps en què Franco també proposava a Roma una terna per al nomenament de bisbes, i els sacerdots interioritzaven en silenci la situació favorable en què, acabada la guerra, el país s´havia instal.lat. Ara resulta que, segons Mario Vargas Llosa (El País, diumenge 6 de desembre de 2020), l’espanyol és “una lengua disminuida, silenciada, preterida ante lenguas locales que son habladas por minorías”. Doncs sí que estem apanyats! Fins ara jo tenia entés que la llengua minoritzada era el valencià, la llengua que em va ensenyar la meua mare i que la meua generació només va poder fer servir a l’àmbit familiar i al carrer fins que Franco va morir.

Ja a la Facultat de Filosofia i Lletres a mitjans dels anys setanta, veia don Manuel Sanchis Guarner —reconec la meua ignorància i ceguesa— com un element esotèric i pintoresc quan ens explicava el seu llibre La llengua dels valencians en un dels dos cursets que havíem de fer a la llicenciatura de Filologia Moderna. El franquisme havia fet el seu treball. Era tal la nostra desorientació que la majoria ens preguntàvem a qui podria interessar allò quan la majoria de nosaltres havíem de ser professors d´idiomes (anglés o francés, sobretot), de la qual cosa també es reia el profesor Manuel Ángel Conejero Tomás, recent doctorat, com si volguera incitar-nos a mirar més enllà de les muntanyes que s´alçaven davant dels nostres ulls. “Study English: you´ll have your bread and butter”, ens deia un dia i un altre, o “¡Qué triste ser profesor de idiomas!”. De qualsevol manera, la dimensió dels departments de llengües modernes (dada prou significativa) no era més gran que una conillera, amb perdó, i això que ja érem a l´avinguda del Mar, en aquell edifici nou i tan modern. En un corredoret per on no cabien dues persones teníem per aquest ordre els departaments-conillera d´italià, francés, alemany, i al fons, valencià. Anglés, en una altra planta, tenia dos seminaris. El castellà, amb l´únic catedràtic de les filologies modernes, arribat a mitjan curs 1973-74, era el més privilegiat: tenia diversos despatxos.

Ara, quan ja han passat tants anys i pràcticament ha passat la vida, m´alegre de saber que gent como Antoni Ferrando (de la mateixa edat que l´actual arquebisbe), que encara estudiaria la llicenciatura al carrer la Nau, tot i haver estudiat la mateixa carrera que jo amb pràcticament el mateix professorat, tinguera una visió tan avançada i capdavantera d´una banda i, d´altra, tan ferma i dignificadora, com el temps i la seua llarga trajectòria de recerca acadèmica han demostrat.

Però l´Església sempre ha fet el seu camí, i els aspirants a preveres no xafen les Facultats de Filologia sinó les de Teologia i la línia marcada des de després de la guerra continua exactament igual de recta fins al present, i aquell qui gossa qüestionar-la és “decapitat”, defenestrat o fet fora del sistema. També s´observa que el valencià tampoc ha entrat en el jutjtats, notaries o registres de la propietat; que li ho pregunten a la consellera de Justícia Gabriela Bravo, nascuda a Rafol de Salem, poble d´una comarca valencianoparlant.

Sembla que, tot i que la situació ha canviat molt des de finals dels anys setanta, parlar castellà continua sent signe de distinció i de distànciament; parlar valencià, de poble i de segona divisió. He dit finals dels anys setanta perquè a l´institut d´Albaida (València), on jo era professor aleshores, veia com venien professors de la Safor a fer cursets de valencià. La Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada a primeries dels anys vuitanta no pareix que haja afectat l´Església, la Conselleria de Jústicia i altres àmbits; i així, tot el que s´avança en una etapa queda paralitzat en la següent o s´aparca per a quan vinguen millors temps i s´aclarisquen sobre quin valencià hem de fer servir. Al final, la Batalla de València continua vigent i la ferida no acaba de cicatritzar. 

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats