Podem gestionar els silencis? Què és el silenci? Sí, ho reconec, he agafat l’expressió de la novel·la Ignot de Manuel Baixauli (2020): “parlar amb Crisòstom exigia calma i destresa en la gestió dels silencis, dels silencis llargs, opacs”. Potser la seua lectura, en una història que ens fa reflexionar sobre la creació, m’ha portat a la ment la importància de saber entendre i acceptar els silencis.
Qui no s’ha quedat amb una pregunta a la boca sense tenir resposta? Qui no ha experimentat la por a parlar en públic i no saber què dir? Silenci, mut i sense veu. De vegades és la nostra manca de pràctica, la vergonya de saber que t’escolten. En altres ocasions ho fem perquè no volem ser clars i sincers; pensem que si no diem res, no ferirem els altres. No, la concepció que tenim del silenci no és bona, tot i que, davant del soroll incessant de la ciutat, la tranquil·litat ens pot emocionar. No debades la meditació tant present en diverses cultures i religions s’entén com un punt de culminació de l’individu.
Però deixem de banda aquesta concepció quotidiana del silenci. Abordem el cas de l’aspecte més dolorós de la manca de resposta; això és, de quan ens ignoren i no ens responen. Potser perquè els dol la pregunta, perquè es desdiuen del que van dir, en el cas dels governants, quan es presentaren a unes eleccions. O potser per prepotència, perquè consideren que qui els fa la qüestió no està a la seua alçada social o intel·lectual. A aquest sentiment és al que em vull referir: al menyspreu per l’altre. Perquè de vegades, davant de la nostra incompetència, rebutgem la conversa amb qui considerem que està menys preparat o qui ens ha ferit. Construïm una cuirassa que pensem ens fa més forts i ens neguem a comunicar-nos. La història de la humanitat està plagada de silencis que acabaren amb desgràcies: els governants que no escoltaven el poble, el poble que no acceptava els governants. Per què l’orgull i la vanitat, la rancúnia i la por, ens fa fugir del debat i de la conversa?
Conversar i compartir experiències i punts de vista sempre ha de ser un element base en la construcció dels projectes. Disculpeu-me, per tant, si torne a referir-me al món de la cultura. Si bé l’altra setmana em referia sobre la gestió cultural en temps de pandèmia, en aquesta ocasió he escoltat diversos comentaris posteriors a la meua reflexió. En moments de crisi, les persones busquem solucions compartides, suport dels altres. I em deien, amb tota la raó, que no saben amb qui fer-ho. El silenci torna a ser la resposta de les seues queixes.
Amb qui pot parlar el músic que ha creat les seues cançons i no troba el lloc per actuar? I l’escriptora novella que durant el seu confinament ha acabat un poemari produït des de l’angoixa d’una jove que no sap com publicar-ho i compartir-ho? I l’escultor consagrat que no troba l’espai físic per mostrar les darreres peces construïdes? Silenci des de l’administració i des de les empreses privades que s’hi dediquen; novament un silenci que no sabem gestionar. Ben cert és que amb les tecnologies podrem oferir noves vies d’expressió, però com apuntava el pintor Joan Hernández Pijuan (que, per cert, té a la Sala Sempere del MUA una interessantíssima exposició fins al 14 de març): “a la creació es respon amb emocions, no amb idees”. Haurem d’aprendre a transmetre sentiments a través de les tecnologies i, tot plegat, a gestionar els silencis de la nostra vida, com també els de la societat. I, sí, certament, a no tenir por a debatre i escoltar, a respondre qüestions i buscar solucions.
