Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Una llengua residual?

No m’agraden els discursos victimistes, ni en la cultura ni en la llengua; deteste el sentit localista de plorar i llançar les culpes als altres

Dos alumnos asisten a clase de Valenciano en la academia Montessori de Orihuela. TONY SEVILLA

Hem seguit amb estupefacció els comentaris d’alguns companys relacionats amb el món de la cultura a Alacant en aquest mateix periòdic on es parla del valencià com a llengua residual a la ciutat i del cabreig que els qui la parlem tenim. Mire, bon senyor, he viscut més de vint anys a la capital de l’Alacantí i no, no estic cabrejat per usar la meua llengua i la dels meus pares i la dels meus avis. Cada vegada que la use en la ciutat que visite quasi diàriament se m’ompli l’orgull de pensar el mèrit de la pervivència de la llengua i de la cultura que els nostres avantpassats van usar amb plena normalitat.

No m’agraden els discursos victimistes, ni en la cultura ni en la llengua; deteste el sentit localista de plorar i llançar les culpes als altres. Cal dir les seues coses amb el seu nom. Diglòssia, pobresa intel·lectual, baix nivell cultural, prepotència, egocentrisme. De vegades, per aconseguir lectors i lectores dels teus textos, tot no val. Polèmiques barates, tan sovintejades en les xarxes socials dels darrers anys per obtenir una mica de reconeixement. Per això no cite el seu nom ni el seu article, per no donar més publicitat al qui la busca amb provocacions gratuïtes, a mena de polèmiques estèrils de programes televisius d’actualitat que, tot cercant l’eufemisme, els anomenen reality show. Em quede amb la pronúncia que faria ma mare realitixou, així, un nom ben estrany i en llengua estrangera. No, amb mi no compten per parlar d’una llengua o d’una cultura amb criteris de menyspreu.

Tot rellegint Mercè Rodoreda, en el recull de relats “Flors de debò”, trobe un relat ben singular: la “Flor sense Nom”. Una petita joia d’una flor que cada dia ho estimava tot, però la seua bona intenció no evita que cada dia el vent la destruesca i desaparega per sempre. Potser per això l’escriptora de Barcelona, des del seu exili a Ginebra pels anys 50, va pensar en aquesta flor, sense denominació, amb la timidesa de qui estima i aprecia sense res a canvi. Molts artistes plàstics –potser massa– opten per no titular els seus quadres, sempre m’ha emprenyat, perquè ens retiren la possibilitat d’iniciar la seua interpretació amb la denominació de la seua obra. Potser per això, un pintor ben pròxim nostre, Antoni Miró, va iniciar en el segle XXI una col·lecció ben prolífica amb el nom de “Sense Títol” quan conté quadres que tenen títols ben concrets. Aquesta és la ironia, no dir les coses pel seu nom, però fer-ho, incloure un sentit ben crític i lúcid sobre la realitat. Així hem d’entendre el relat de Rodoreda i els quadres de Miró.

Així és com entenc que hem de reaccionar davant d’atacs pelegrins com el referit a l’inici del meu article. Dir les coses pel seu nom, queixar-nos, sense donar-los publicitat que no es mereixen. Estem davant d’una gran dosi de cretinisme, això és, de persones que no entenen que una llengua forma part d’una cultura, la parlem o no. Que hem d’estar ben orgullosos de poder entrar-hi en contacte. I que en la cultura, com en la vida, cal ser respectuosos i no valorar amb prejudicis l’existència de l’altre, de qui no té la teua llengua o no la coneix. I, sí, senyor meu, una llengua no és una estadística; parlar-la representa un plaer, una manera de dir a l’altre que l’estimem, que estem orgullosos dels avantpassats de qui la vam heretar. I, sí, senyor meu, que vosté no la parle no m’importa, que no l’entenga –cosa que ho dubte–, no m’afecta. Només vull que entenga que les llengües van nàixer per a entendre el món, per a dir les coses pel seu nom, per a compartir-les, per a posar-les en contacte. Perquè la major riquesa que tenim els humans és la possibilitat de la parla, perquè la de la comunicació ja la tenen tots els animals. Parlem per a entendre, per a comprendre, per a ser feliços, per a estimar. No per a cabrejar-nos i insultar. No hi ha cap llengua al món que siga residual, en tot cas sí que hi ha mentalitats retrògrades i reduïdes que tenen por a la diversitat i a la comunicació. Si és així, jo també em considere un residual, una persona que no pensa com vosté: quina sort!.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats