Mon pare va morir el 1991, ja fa un bon grapat d’anys, de mort natural, als 78 anys. Sí, jo vaig ser fill de pares majors i això, us ho puc ben assegurar, no m’ha generat cap trauma. Però potser tots hem patit la mort d’altres pares, d’aquells que han exercit en la nostra vida com a tals. Ens han fet créixer, aprendre; ens han renyat i corregit. En definitiva, hem aprés d’ells. És d’aquest segon tipus de pares dels qui vull parlar.
Haver llegit en els últims dos mesos la novel·la de Karl Ove Knausgård, La mort del pare, m’ha servit, no sols per al títol d’aquest article, sinó per entendre què va moure a l’escriptor norueg a escriure sis volumens de novel·la autobiogràfica, el primer dels quals és aquest. Knausgård va perdre el seu pare deu anys abans de l’inici de la redacció de la novel·la i, de manera contrària al que podríem imaginar en començar la seua lectura, del pare se’n parla poc. El novel·lista necessita despendre’s dels records del pare, de les circumstàncies difícils que van compartir, per entendre els motius de la seua lluita personal. En definitiva, cal que acabe amb el seu passat per fer front al futur. Trenca amb els lligams del passat per a reprendre una vida lliure sense cap mena de tutelatge. Aquest és el sentit que m’interessa reflexionar en aquest text: el de la necessitat o no que el pare o tutor desaparega, per causes naturals o per decisió particular del fill o de la filla.
No us penseu que em referesc a la mort per assassinat; ningú dels qui em coneix podria pensar que estic referint-me a la necessitat d’arribar a circumstàncies tan dràstiques. En algun cas, algun novel·lista ha plantejat aquest alliberament per la defunció dels seus progenitors; així, per exemple, podem recordar Albert Camus amb L’estrany, amb aquell inici cèlebre “Avui ha mort la mamà. O potser ahir, no ho sé.”. Camus va representar per la nostra generació el triomf del desencís, de l’expansió de l’existencialisme.
Però deixem de parlar de literatura per reprendre el fil de l’inici. Quantes vegades hem desitjat de joves que els nostres pares o els nostres germans majors ens deixaren de tutelar la vida quotidiana! Ser lliures per tenir el dret d’equivocar-nos o d’encertar en les nostres pròpies decisions. En quantes ocasions hem patit allò de ser fills o filles de, això és, de la vinculació familiar, laboral o intel·lectual! I hem esperat a trobar el nostre moment per tenir un patró propi, per traçar el nostre propi camí, tot i la incomprensió del nostre entorn. No obstant això, en algunes ocasions, no podem esperar que arribe el nostre temps i planegem l’al·legòrica mort del pare. De vegades hi ha gent que en parla de traïció, però els qui ho fem ho justifiquem amb la defensa que ja em tocava prendre a mi la iniciativa davant d’un pare que no em deixava créixer i que no respectava la meua decisió.
Fa un temps vaig escoltar un pare sorprés que la seua filla ja no l’agafara del braç com abans i que ara ho fera amb els nous amics o amigues. Fugia del pare? L’havia matat? En tot cas, podem analitzar-ho des de fora com un tema de fidelitat o de delicadesa davant dels nostres mentors, però sobretot com un tema de sensibilitat i d’educació. Potser tots recordem circumstàncies pròximes on ens hem avergonyit de qui ens ha exercit de pare o de superior o potser hem contemplat com algun fill l’ha assassinat per sentir-se alliberat.
Us heu sentit còmplices? I, en el cas contrari, com a pares, heu acabat amb algun fill o deixeble? L’heu assassinat o apartat de la vostra vida? Jo sí, de fills, me n’he tret algun. Potser me n’estic cansant de fer de pare. I us puc dir, sense cap tipus de sentit tràgic, que he trobat un cert alleugeriment en la meua acció. I m’he sentit lliure i feliç. Sona sàdic això? Però tranquils, de fills naturals, no en tinc. Ara sí que us he embolicat!
Acabem. El que més estupefacció m’ha creat ha sigut presenciar soterraments recents d’algun pare fet amb escarni i sense contemplacions. Sense la més mínima voluntat de reconéixer el progenitor i rebutjant qualsevol mena d’herència rebuda. No, els meus fills no m’ho han fet, no m’he sentit traït per cap d’ells. Jo he donat el primer pas: els he fet for a. Potser som així de cruels els humans? És llei de vida? Potser sóc filòleg i no entenc ni de psicologia ni dels processos de selecció natural de la natura; per això, em quede amb una de les frases que més m’han agradat de la novel·la de l’escriptor norueg: “La literatura sempre ha estat emparentada amb allò utòpic, de manera que quan allò utòpic perd el seu sentit, també el perd la literatura”. Quina mala sort, no ens queda ni la literatura per alleugerir les nostres consciències perverses!
