Aquest cap de setmana he rebut un correu electrònic d’una alumna del grau d’Educació Infantil que portava en el text del missatge la pregunta que utilitze com el títol del meu article: “Una ciutat universitària?”. Em permetreu que amague el nom de qui me l’envia, un petit luxe que faig servir en tant que, com aprenent de periodista, sé que les fonts no s’han de fer públiques. Des de l’inici podia anar imaginant el que ella em volia transmetre. Desassossec, incertesa, desconfiança. Sí, dol que una alumna que ha localitzat el meu contacte i que no conec personalment em faça arribar aquests sentiments. Recordeu la novel·la d’El perfum de Patrick Süskind? Quin és el mèrit d’aquella història? Que ens conta la història d’un assassí amb unes condicions olfactives impressionants? El seu interés és, sense dubte, com l’autor ens transmet la força dels olors sense usar el sentit de l’olfacte, només amb les paraules.
En el cas del correu rebut, puc llegir com l’autora em parla de la utopia que dues institucions van saber-li vendre quan es va matricular en aquest grau en una ciutat a cinquanta quilòmetres de la seua població. D’una ciutat mitjana que ja tenia una altra universitat, amb estudis politècnics, i que se li obria als seus divuit anys com un espai mític on créixer i aprendre. Amb unes instal·lacions que prometien anar creixent enmig del centre històric, amb un professorat animat pel repte d’iniciar un projecte de la mà de la universitat que l’oferia i l’Ajuntament que regia aquella ciutat.
En el seu escrit no incloïa el lloc imaginari sobre el que escrivia. L’alumna semblava retre un homenatge a la Vetusta de Clarín, la Comarquinal de Miquel Llor, o Macondo de García Márquez. Parlava d’una ciutat d’interior, amb passat industrial i vocació de capital de comarca i de serveis. No penseu que la meua condició d’alcoià de naixement va sentir-se ferit en cap moment només vaig localitzar d’on em parlava. No tinc ben bé les dades actuals de la seua preocupació, però les puc entendre i percebre. Cada frase del seu escrit transmet la fragància de cada frase de la novel·la de Süskind. La subtilitat de l’interrogant final de la frase del missatge del text, Una ciutat universitària?, m’havia posat a l’aguait, tot esperant alguna resposta en el seu missatge. No, no vull contestar-li; com tants missatges anònims o sense emissor conegut, em reserve el dret al silenci; però sobretot, entenc que aquella alumna no espera de mi cap resposta.
En l’escrit fa referència a diversos punts de l’Estatut de la nostra Universitat, també s’ha preocupat per llegir el conveni entre les dues institucions. Comptat i debatut, està amoïnada per si no pot acabar el grau a Alcoi, que, en el seu cas, li seria difícil per incrementar la distància del seu lloc originari de residència. Que no entén perquè una universitat té por de fer créixer la seua presència en el territori. Que no entén com aquell ajuntament no mostra el seu desacord. Que no entén perquè no es troben solucions positives i que facen possible el que va nàixer com un somni.
Bé, la veritat, és que no sé ben bé per què he rebut aquest correu. Potser em va conéixer en algun acte o reunió. Potser sap que sóc un il·lusionat, un ferit a mort per l’extensió universitària, un boig per lluitar pels projectes complexes, indistintament del lloc on es realitzen. Potser sap que m’agrada trencar esquemes i motles, sobretot el que porten ciment a les portes d’un campus. Una cosa és segura: com a lector, m’agraden totes les novel·les que emocionen. D’igual manera em passa amb els textos que saben atraure la meua atenció. Si volem formar el nostre entorn, si volem ser més feliços, no cal trencar somnis, sinó crear il·lusions perquè puguem respondre qüestions com la que em plantejava aquesta alumna. Si voleu respondre-li, no ho dubteu: us passe el correu rebut. Sé que l’autora ho entendrà. En el meu cas, faig ús del meu silenci.
