Heu tingut alguna vegada por a la cultura? Sí, això vull dir, haver de pensar-t’ho dues vegades abans d’anar a una activitat programada: una conferència, una exposició, una obra de teatre, un concert. Espere que la vostra resposta siga no. Un no ben gran, en majúscula. Del contrari, estaríeu donant la raó a alguns responsables de la gestió cultural que, amb l’excusa de la pandèmia que vivim, allarguen i allarguen la seua programació amb el que ja he esmentat en anteriors articles com el seu fons d’armari i restes que troben al seu arxiu i que instal·len en la web.
La cultura no contagia. Tantes vegades hem escoltat això als productors culturals que, sense tenir la força de la gent de l’hosteleria i de la restauració, com a base econòmica de moltes de les nostres comarques, es troben orfes i desnortats. Sense oïts que els escolten i sense un suport decidit que possibilite la concreció dels seus projectes. Cal fer-se escoltar amb força, no n’hi ha d’altra. Cal saber-se adaptar, entre la presencialitat i la programació en xarxa, per deixar ben clar que estem davant d’un dels punts ferms d’una societat culta i lliure com la nostra.
Sí, hem llegit amb esperança algunes notícies recents, com l’adjudicació recent d’ajudes de la Generalitat Valenciana, a través de la Conselleria corresponent, a les dues universitats que tenim al nostre territori per dur endavant activitats culturals. Un colp de mà important, sense dubte, com ja fa succeir l’any passat i que pot facilitar la continuïtat de tants projectes que des del món universitari han estat pioneres en la nostra societat. Sabíeu que durant anys l’única esperança per a molts creadors i nous adeptes a la cultura eren aquestes institucions? Amb el pretext de la crisi econòmica, amb els canvis polítics de molts ajuntaments, hi havia productes culturals que només trobaven el seu lloc de realització en el Campus de Sant Vicent del Raspeig. Sou joves i potser no ho recordeu…
Ara són altres els factors que provoquen aquesta por a la cultura. Sí, tenim més temps per consumir, sobretot des de casa, amb els confinaments que hem patit. Però l’oferta per a aquest públic, amb l’excepció de les plataformes digitals de cinema, de música i de literatura, no ha fet sinó minvar. No hem sabut adaptar-nos als nous temps que, com bé diuen els reponsables sanitaris, ha vingut per a quedar-se. El pretext del perill del contagi o la manca de pressupost no és suficient per justificar el que en definitiva és una manca de creença de la necessitat de la cultura com a pilar bàsic de la formació i de la raó de ser de nosaltres. Amb menys cultura, menys coneixements, menys esperit crític i, en definitiva, més dòcils i atemorits.
Deia la gran Isabel-Clara Simó: “l’ésser humà no és natura, sinó cultura […] som història, som projecció del passat i projecte del futur i, en això, som una espècie única”. Una afirmació de fa més de vint anys que escrivia en un article i que no podia ser més certa. Els humans som experts en anar en contra nostra i en acabar rebutjant el que ens fa diferents. Sí, de vegades tenim por a l’altra cultura, siga oficial o no, perquè la desconeixem i la veiem com un enemic. Sí, de vegades tenim por a no tenir pressupost i deixem de programar amb el pretext que ja vindran temps millors. Sí, de vegades aturem els nostres projectes creatius per por a la manca de suport i de subvencions. Sí, de vegades deixem d’assistir a un acte cultural per por al contagi o per la peresa de traslladar-nos i d’eixir de casa. Sí, de vegades tenim por per existir com a humans, d’haver de pensar, de reflexionar, de ser crítics o que ens critiquen. La por ens ofega i deixem de ser lliures. Per què no ens queixem o lluitem contra aquesta tendència? Jo ja he començat a rebel·lar-me, no vull callar-me. Vull consumir cultura, en la xarxa, en els espais corresponents, perquè vull ser lliure i sobretot feliç. Vull ser, com diu la Simó, membre d’una espècie única: un ésser humà realitzat.
