Voilà. Heu escoltat la cançó que enguany representarà França al Festival d’Eurovisió? Coneixeu la seua intèrpret? Barbara Pravi. De segur que l’heu escoltada perquè un documental –si així es pot definir el producte que una cadena privada ha explotat fins a la sacietat– l’ha utilitzat com a banda sonora. No, no penseu que la vaig conéixer a través del programa de televisió, en el meu cas, vaig tenir la curiositat de saber què hi havia de bo en la música europea actual i, vés per on, vaig trobar-me aquesta petita joia. Quina llàstima que en el nostre país la peça s’associe a partir d’ara al documental del cor esmentat. La cançó amaga una lletra interessant, d’aquestes que transmeten sentiment i reflexió, una força infinita que ens transporta a les millors melodies de la chanson française dels cantautors de la segona part del segle XX. Sí, digueu-me enyoradís o malencònic, però així ho sent. Fixeu-vos: “Me voilà dans le bruit et dans le silence”.
Sempre he sentit adoració per aquesta paraula voilà. Amb una difícil traducció en la resta de llengües –això és, seria la traducció més pròxima–, es converteix en una exclamació amb una força expressiva impressionant, de les que superen fronteres i que aconsegueixen l’adaptació fonètica en els altres idiomes: ualà. Bé, em permetreu que avui faça de lingüista quan realment el que m’interessa d’aquesta expressió és el sentit d’immediatesa i de decisió: és el que tenim els enamorats de la literatura. Dues característiques precises per entendre les qualitats de lideratge. I, d’exemples, en la literatura universal en tenim molts, però això avui no toca. Avui parlem de gestionar i de dirigir projectes.
Sí, d’acord, em direu com és que relacione les facultats d’una persona que lidera amb els sentiments i les sensacions que em transmet aquesta cançó. Ara m’entendreu; si ens deixem portar pels prejudicis, un líder exerceix el poder o l’acció de dirigir des de la més absoluta manca de sensibilitat i d’atencions a les persones que reben les seues ordres. La directora, el president, el cap, la governant –poseu-li el substantiu i l’article que més us interesse– ha de saber transmetre els valors que interessen a la seua entitat i, per descomptat, als subalterns. Això és el que es diu treballar en equip, la clau perquè els projectes que un líder ha de conduir arriben a bon port.
Sempre he pensat que dels dos models de gestió, el vertical i l’horitzontal, són un eufemisme per amagar els líders mediocres. Dos models? Només en veig un. Si no tenim decisió, si no estem capacitats per a la direcció, la tendència de les misèries humanes ens porta a exercir amb autoritat i menyspreu. No escoltem els suggeriments, rebutgem l’assessorament i ens creiem que tenim la veritat absoluta. Voilà! Heus ací l’equivocació. Per a manar, cal escoltar i aprendre, estudiar totes les opcions possibles i fer partíceps qui ens acompanyen en la feina, tinguen o no una categoria laboral o una situació intel·lectual per damunt o per davall nostre. Escoltar i no tenir por a les paraules. Cal dialogar, conversar i debatre.
Sí, així és, en un article anterior abordava la por al silenci i com no podia ser d’una altra manera, podem aplicar-ho a la por a les paraules, als comentaris. He tingut un grapat d’anys d’experiència en la gestió i he pogut comprovar com un equip que se sent partícep de les decisions, que se sent implicat en el nivell que li pertoca, es converteix en un exèrcit cohesionat i imparable. Potser he optat sempre pel sentit horitzontal del lideratge, on totes les persones implicades, des de dalt a baix de l’organització se senten igual. Potser jo també soc un mediocre… I, el més important, cal que tothom perceba la il·lusió pel projecte, sense temor a envair les competències de l’altre, en tant que tots formen part de la mateixa xarxa que fa possible la resolució dels conflictes i l’assoliment dels objectius. Tot això amb espontaneïtat i optimisme, amb il·lusió i felicitat, amb un somriure, perquè liderar o dirigir no és sinònim de jerarquia ni d’imposició, sinó de seguretat i d’empenta. D’aquesta manera, cada persona troba el lloc que li pertoca a partir de les seues qualitats. Voilà! Sí, aquesta és la clau, l’esència mateixa de la gestió: la pèrdua de la individualitat i l’assoliment del grup. Potser en el fons el lideratge, com les bones cançons, han de saber transmetre la passió pel que fan i, sobretot, el respecte pels qui l’acompanyen, amb independència del lloc que ocupen en l’equip.
