Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Sense pèls a la llengua

Carles Cortés

Cal tindre valor!

Retrato del escritor Enric Valor, obra de Pepe Azorín.

Diuen als diccionaris que la paraula valor vol dir qualitat o conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa siga considerada perquè excel·leix. Excel·lent és aquella persona o cosa que sobrepassa tots els altres en bones qualitats o en accions que són lloables. Lloar és el verb que usem quan volem aplaudir a algú o alguna cosa pels seus mèrits. Tres paraules que podem trobar en qualsevol de les nostres llengües oficials amb el mateix sentit: valor / excelente / alabar. Ben senzill, no? Quina sort que tenim dues variants lingüístiques del llatí tan pròximes i tan fàcils d’entendre. Imagineu-vos les dificultats que tindríem de comprensió si, per exemple, el valencià derivara de la llengua de Finlàndia, per exemple.

És per això que en els últims dies he pogut sorprendre’m de la falta de comprensió cap a l’altra llengua que parlem un bon grapat d’alacantins i d’alacantines –habitants de l’anomenada admnistrativament província d’Alacant– i que no necessàriament viuen a poblacions menudes. Recorde fa uns anys, quan vaig començar a fer els estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, que una caixera d’un gran supermercat em va demanar, quan em va escoltar parlar en valencià amb un amic que m’acompanyava –tot ficant-se en la nostra conversa privada–: “y vosotros, ¿de qué aldea sois?”. En aquell moment em vaig sentir ferit, incomprés, perquè no podia entendre per què ella ens mirava malament i amb un to de superioritat. Sí, els qui coneixem les dues llengües oficials no som “aldeanos”, com ens va dir. Tenim la sort de ser competents en coneixements de dos sistemes lingüístics i, fins i tot, en alguns casos, en altres.

Potser per això, durant més de vint anys vaig decidir viure a Alacant. Per intentar entendre la falta de comprensió i d’interacció entre els habitants de la capital i la resta de les comarques. Em vaig sentir molt a gust, m’hi vaig fer alacantí de residència. Ara no, potser perquè vaig trobar el company perfecte de vida, tot i ser un castellanoparlant d’origen –més concretament de Madrid–, vaig entendre que es pot ser feliç parlant qualsevol llengua, viure en una població menuda, residir en el camp i no sentir-me “aldeano”, com deia aquella caixera.

Potser també per això –i de vegades també pense que és perquè vaig fent-me gran– em quede encara més estupefacte quan trobe situacions tan estranyes com les viscudes en aquesta setmana. Vaig dir de seguida: “cal tenir valor!”. Sí, la meua exclamació anava amb l’estranyesa que em va recórrer el cos i la ment quan observava la falta de coneixement i de sentit comú davant de la voluntat d’un municipi de traure del seu mapa de carrers el nom de l’escriptor que va nàixer ben prop d’on visc jo i que va recórrer les serres que ara passege amb els meus gossos: el Maigmó. Jo mateix vaig tenir la temeritat d’escriure una novel·la l’any passat ambientada en la terra que Enric Valor passejava.

Recorde l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant del 5 de novembre de 1999. El rector era Andrés Pedreño que va llegir un discurs en valencià en homenatge a l’autor. Les paraules que apuntava en la laudàtio Jordi Colomina, que havia sigut professor meu en la Facultat, ens van emocionar: “la Universitat d’Alacant tenia un deute amb Enric Valor”. Més encara perquè sabíem que era un dels últims reconeixements que l’autor de Castalla rebia en vida, després que altres universitats valencianes l’hagueren investit també. Ell no va venir, el seu fill va llegir el seu parlament; l’autor moria dos mesos després.

Ens vam equivocar a la nostra Universitat oferint un reconeixement, el més important, a l’escriptor fill de Castalla? Qui va avalar aquella investidura pensava que algun dia per l’arbitrarietat que els municipis poden tenir puguen esborrar del seu mapa de carrers el seu nom? Quin és el problema que genera el nostre escriptor estimat vint anys després de la seua desaparició? Algú, de veritat, se sent ofés perquè la seua casa es trobe en un carrer o avinguda Enric Valor? Jo no conec ningú que pense així, de veritat. Per això, vaig pensar de seguida, cal tenir valor per traure el nom de Valor! I us ho dic en el sentit de l’expressió més irònica i cínica. No amb el valor de la valentia, no, sinó amb el valor de qui no té vergonya ni la coneix. Creieu-me, no trobe cap argument que em convença. Seguiré passejant pel Maigmó i rellegint les seues fantàstiques històries. Són una autèntica meravella!

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats