Quines coses té el llenguatge! Dir prou, per qui està començant a aprendre el valencià pot crear-li el dubte de si volem referir-nos a parlar unes quantes coses sobre un tema o, al que em vull referir, a frenar una acció o inèrcia. Ja està bé! Això és, aquest és el meu crit d’aquesta setmana. En resum, n’estic fart, no puc més, estic fins els collons/ovaris (poseu el que vulgueu), punt i final. Diverses expressions per concretar el meu desencís, el meu malestar, perquè aquells qui ens considerem persones afables i educades, que sempre estem a la disposició dels altres, que actuem de bona fe i que intentem que tot el món siga el més feliç possible. Qui tenim aquest caràcter –en el meu cas, em diuen, potser herència educacional de ma mare– de vegades hem d’escoltar que som uns bledes o, els més moderns, que som uns “happy”. Tot bonic, tot innocent, com si no ens adonàrem de res, que ens prenen el pèl i ho deixem fer.
Això porta a la situació, com recentment m’ha passat, que arriben a escriure al teu mur de les xarxes socials i arriben a exigir-te què has de dir i què no has de dir, fins i tot, sobre quin tema has d’escriure en el que m’han comentat el meu “minialtaveu”, o siga, la secció on incorpore aquest article setmanal. He dit prou, sí, encara que alguns es puguen sorprendre. Sé que és marca de la casa, o siga, meua, ser educat, un pèl irònic, amb amabilitat, obert a la confrontació, a la conversa, al intercanvi d’opinions. I entenc el debat, la contrastació de punts de vista, però no les imposicions a costa de la meua pretesa innocència. Creieu-me, als meus 53 anys, de bleda no tinc ni un pèl! Per això, com comentava l’altre dia amb una col·lega de batalles passades, tot el que faig o he fet ha estat perquè he volgut. Per què quan algú que coneixem no actua com volem al nostre interés tenim tendència a afirmar “a aquest l’han manipulat i no se n’ha adonat!”. No, amigues i amics, alguns fem el que volem per decisió pròpia, encara que no complisca les expectatives de qui no ens coneixien, no cal que ens renten el cervell.
No oblide, però deixa d’importar-me aquelles sentències o preguntes retòriques que he escoltat al llarg de la meua vida: per què dónes suport a un candidat o a un altre? Per què vas com a independent en aquella llista electoral o en una altra? Per què escrius en una llengua o en una altra? Per què tens aquesta parella o una altra? Per què no m’havies contat això o allò altre? Per què t’has tallat els cabells així o d’una altra manera? Per què fas això d’amagat i no en públic? Per què et relaciones amb aquesta gent i no amb altra? Resposta única: perquè sí, perquè defense la meua capacitat d’equivocar-me o no. En tot cas, prenc jo la responsabilitat única de les meues accions, vaja errat o no.
He dit prou a les converses malintencionades, he dit prou a les amistats per interés unidireccional, he dit prou que el meu entorn pense que soc d’una manera o altra –imperfecte o meravellosament perfecte–, he dit prou a l’ús intencionat de la meua persona, he dit prou a intentar transmetre felicitat i bonhomia. He decidit ser jo. Potser perquè la famosa cita de Flaubert quan li preguntaven per l’existència d’una autèntica Madame Bovary l’he feta meua: sí, Carles Cortés “c’est moi”. I, per això, avui faig un cant a l’autèntica identitat, al respecte que tots hem de demanar a cadascun de nosaltres, amb les virtuts i els defectes, sense valorar-les ni justificar-les per pressions o accions d’altres. Avui defense la lliure evolució de cada humà.
A les meues classes sobre literatura modernista sempre he explicat la trascendència per la cultura contemporània europea del filòsof alemany Friedrich Nietzsche. Més enllà de l’ús que la història ha fet d’ell, li reconec algunes reflexions que, de manera involuntària, m’ajuden a entendre la meua defensa d’avui de la mortalitat de l’humà i de la confirmació que només existim per a ser superats i, fins i tot, equivocar-nos: “l’home és una corda estesa entre l’animal i el superhome –una corda sobre un abisme–“. Així és, els sers humans som un pont, no una meta. Aquesta és la màgia de la nostra existència: som una transició, en evolució constant i en aprenentatge perpetu, i un ocàs. Naixem, creixem i morim. I sí, podem encertar en la vida en les nostres decisions i també errar-ne. I de tot això, n’aprenem, sense dubte. Jo mateix ho faig cada dia. I em sent feliç, molt. Potser perquè he aprés a dir prou. Us apunteu al desafiament? Creieu-me, paga la pena!
