Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bartolomé Sanz Albiñana

George Steiner i la llapissera

George Steiner

La lectura de l’obra de George Steiner (Neuilly-sur-Seine, 1929-Cambridge, 2020), premi Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades en 2001, m’ha acompanyat des de l’època universitària. A vegades resulta difícil d’explicar per què connectes amb un crític literari, i amb un altre no. En el meu cas, potser siga conseqüència de la meua atenció a l’univers de la traducció. Steiner era un teòric de la traducció, i ha deixat per a la posteritat el seu estudi de referència After Babel. Aspects of Language and Translation (1975), a més dels seus innumerables articles i assajos dedicats a la matèria.

No debades el lema de la meua tesi doctoral és una cita seua: “Sense la traducció habitaríem províncies confrontants amb el silenci”; com també podia haver estat la de Milan Kundera: “La cultura occidental existeix gràcies als traductors”.

Les dues frases són fàcils d’entendre, però no sé si els addictes a la lectura s’han parat alguna vegada a reflexionar sobre el fet dels llibres que llegim mitjançant traduccions i la poca importància i rellevància que donem a aquesta ciència, i fins a quin punt ignorem el treball dels traductors. Dit d’una altra manera: la major part de la recepció de les obres literàries en diverses llengües té lloc, arreu del món, a partir de traduccions, ja que molt poca gent és poliglota.

I ja que he nomenat la paraula tesi, cal recordar que les tesis són generalment uns patracols que, si et cauen damunt del peu, te’l poden espatlar; amb uns textos infumables per als no experts en la matèria. Però que si s’escriuen amb honradesa i esforç, difícilment els membres d’un tribunal et podran rebatre res. I qui n’escriu una, arribat al punt final, sap més que ningú d’allò que ha redactat. Això sí, en el llarg procés haurà de llegir molt en el seu camp de treball, no siga cosa que al final del camí fet amb tant esforç descobrisca la mar Mediterrània, per a fer servir les paraules que li vaig sentir allà pel 1975 al professor don Manuel Sanchis Guarner. És a dir, en primer lloc cal llegir i després fer-li punta a moltes llapisseres. Açò, és clar, és aplicable a qualsevol treball.

Repassant les llibretes que al llarg del temps he anat acumulant amb tota mena de notes, m’he trobat amb dues cites de George Steiner, especialista també en literatura comparada. La primera diu: “Un intel·lectual és senzillament un ésser humà que quan llig té una llapissera en la mà”. La segona és conseqüència de la condició de Steiner de fill de jueus vienesos que van fugir del nazisme, primer a París i després a Nova York: “Un jueu és un home que, quan llig un llibre, ho fa amb una llapissera en la mà perquè està convençut que en pot escriure un de millor”. Desconec la distància temporal entre les dues cites, però advertisc en el malaguanyat crític una obsessió per la llapissera i tot el que en puga eixir.

Pense que a més de la importància indiscutible de la cadira per a la humanitat, també cal fer punta a les llapisseres de tant en tant. D’aquesta manera, crec que la gran escultura de José Díaz Azorín, d’una mà amb una llapissera, que es troba al campus de la Universitat d’Alacant en un dels seus accessos, té una càrrega de simbolisme que passa inadvertida per a la majoria dels qui caminen pel seu costat dia rere dia i any rere any, cadascú capficat en el seu maldecap diari. Si algun dia es destrueix aquesta escultura, cosa improbable, suggerisc que la reemplacen per una cadira i una llapissera gegants. O millor dit, li podien encomanar a l’artista esmentat aquesta nova escultura per a un altre dels seus accessos. Però la llapissera no hi pot faltar mai.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats