Quan George Meredith, novel·lista anglés del segle XIX, va enviar al seu editor l’original de L’egoista, va comentar a l’amic i escriptor Robert Louis Stevenson “it is a Comedy, with only half of me in it, unlikely to take either the public or my friends”. Per sort, amb totes les seues prevencions per la força del seu missatge, l’editor va publicar la novel·la el mateix any de l’escrit al qual em referisc, el 1879. Què hi ha en la seua història perquè manifestara aquestes prevencions davant del seu possible públic i fins i tot dels seus amics? Que el protagonista, sir Willoughby Patterne és un membre d’una rica i noble família que es presenta com un egoista i presumptuós. Tot això portat a extrems impressionants on les persones del seu entorn es converteixen en titelles de les quals ell movia els fils.
Però, vegem, què és un egoista? La definició simple del concepte fa referència a la persona que posa per davant el propi interés al dels altres, encara que els perjudique. La procedència llatina de la paraula, a partir de l’arrel “ego”, o siga “jo”, és òbvia. Si apliquem la definició a una altra persona, tots tenim la tendència a entendre-ho com un insult o amb un sentit pejoratiu del seu caràcter. “El meu amic és bona persona, però és tan egoista! Només pensa en ell.” Un exemple d’ús del terme que no diferencia entre els conceptes d’egoisme moral i egoisme irracional que delimiten els filòsofs. Per la seua banda, també es pot parlar d’egoisme psicològic, en tant que aborda la conducta autointeressada del ser humà, tot relacionant altres conductes com són l’egotisme, l’egocentrisme i les conductes asocials. Així, és l’egoisme, sense dubte, un concepte complex.
Tenia raó Meredith en predisposar-nos en contra del seu protagonista. A diferència d’altres novel·les seues, l’escriptor voreja el naturalisme que s’estenia en les lletres europees de la segona meitat del segle XIX. Així, s’interessava per l’estudi de l’ànima humana, per la tendència als vicis establerts per la pressio del medi que determinava l’acció dels personatges. Sí, entenia l’egoisme com un defecte, com un entrebanc entre la relació entre les persones. S’adscrivia sense dubte al sentit més negatiu del terme: si ets un egoista, vas en contra dels altres.
Amb totes aquestes prevencions, amb el mestratge que la vida m’ha donat a partir de l’educació familiar i dels estudis, de les lectures i de les reflexions posteriors, no puc negar que m’he sentit darrerament atret pel concepte. Sí, sempre he lluitat contra l’egoisme, contra la tendència innata dels humans a donar prioritat a un mateix davant dels altres. Allò de “donar una colzada i posar-se en primera línia” que tantes vegades, a partir dels morats simbòlics que la vida m’ha fet a les costelles, he hagut de sentir contra mi. Algunes persones són autèntiques expertes en el fenomen “colzada”! He tingut tantes prevencions per retenir les meues tendències animals a favor de l’egoisme que potser per això he aprés que hi ha una manera positiva d’entendre el terme.
Pensar en un mateix, això és, sentir que és compatible ajudar als demés, fer la vida més fàcil i agradable a tothom, amb les atencions corresponents a la pròpia persona. Mai entendré qui prefereix salvar-se sol, sense companyia, que tenir un grup, un col·lectiu, que navegue en la mateixa barca. L’espècie humana va nàixer per a viure en grup, com fan tants altres mamífers, i el respecte mutu és fonamental per fer compatible la convivència i el progrés. Tot això no és incompatible en prendre les decisions per si sols: no cal que tinguem vergonya per prendre les pròpies opcions, encara que no siguen del gust del nostre entorn.
Respecte, això és, el que hem de demanar els qui hem descobert un nou sentit de la paraula “egoista”. Potser el que decidim no siga favorable al que la majoria de qui ens coneix espera de nosaltres. Però si no tenim cura de nosaltres mateixos, si no estem bé, com podrem ajudar i facilitar la vida dels altres? Per què quan apostem per una opció ens acusen d’egoistes? Som egoistes per ser autònoms, per dir prou en algun moment de la nostra vida? Amb el pas dels anys ho he aprés, perquè tenia les prevencions que Meredith tenia en la seua història. I em vaig rebel·lar contra els meus temors, perquè vaig decidir un dia que era perfectament compatible estar pendent dels demés i de mi mateix. I així, com que soc un agosarat, he decidit canviar l’epitafi del preludi de la novel·la de l’escriptor anglés: on ell deia “es va matar a si mateixa per estimar-se tant”, ara escric “es va estimar a si mateixa per estimar tant a tot el món”. Sí, soc un egoista, perquè m’estime i, amigues i amics, també us estime, per sempre.
