Suscríbete

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Sense pèls en la llengua

Carles Cortés

Escriptor

Paciència!

Paciència!

Paciència, Carles, paciència! Has d’esperar que passe un temps abans de decidir o de prendre una decisió! Aquesta és la frase que tantes vegades he escoltat al llarg de la meua vida i, molt especialment, en el temps de gestió compartida amb algun col·lega com Jesús Pradells. Paraules sàvies que potser no vaig acabar fent-li cas però sí que em van fer entendre el valor de la paraula. Escoltar abans de resoldre o de tancar un problema, buscar totes les opcions possibles i, una vegada analitzades, decidir. Quants verbs enmig d’un procés de reflexió! Escoltar, decidir, esperar, ser pacient...

En les lectures de la meua vida n’he trobat molts exemples. Ja sabeu que tinc la dèria de trobar en la literatura els exemples que millor em poden servir per al meu aprenenatge permanent. I no sols en la lectura, sinó en les biografies dels escriptors; sabeu que J. K. Rowling, l’autora de la saga de Harry Potter va rebre la negativa de 12 editorials per publicar la seua obra? Sabíeu que Stephen King, el rei del terror, no va rebre l’interés editorial fins la seua quarta novel·la, Carrie, del 1974? I que la primera edició de 50 ombres de Grey, d’E. L. James, va ser una autopublicació? Van tindre paciència en trobar el seu camí literari.

Però què significa tenir paciència? Diuen que és una mena de capacitat mental que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta a pesar de les dificultats. Sí, també vaig escoltar quan era jove i ens impregnaven de models educacionals religiosos que era una mena de virtut per als bons cristians. Com sabeu, de religiós, en tinc ben poc; però m’agrada recordar alguns dels exemples dels llibres antics com l’Antic Testament. Així, recorde l’expressió “té més paciència que un sant” o “té la paciència de Job”. Segons sembla, sant Job presentava una actitud pacient davant la successió d’adversitats que havia de fer front; tot plegat era com una mena de prova permanent que Déu li havia planificat per demostrar la bondat del seu caràcter. Una vegada havia acceptat amb resignació totes les desgràcies, li va ser retornat tot el que havia perdut i, en compensació, va tenir una llarga vida: 140 anys i un final ple de pau i d’alegria.

No sé si he arribat a ser pacient o si alguna de les meues amistats, les que em coneixen bé, han conegut un canvi en la meua manera d’actuar davant de la vida. De moment, ningú m’ha comparat amb algun dels models de paciència santificats. No, no ho espere; em sembla que vaig nàixer actiu i amb ganes de canvi i de transformació del meu entorn. Si no, que li ho diguen al meu marit, Santi, que és testimoni diari de la revolució constant que provoque cada dia que m’alce. En tot cas, sí que he descobert que cal formar-se per oferir coneixement, que cal planificar per no improvisar, que cal analitzar els resultats abans d’iniciar un canvi en un projecte.

Sempre he valorat la improvisació, la capacitat d’adaptar-se als canvis constants del nostre món. Es tracta, sense dubte, d’una virtut que el ser humà té, a diferència dels animals, i que ens permet sobreviure als colps sobtats que la vida ens dóna. Dedicar-me a escriure, tant articles d’investigació literària com prosa de ficció, m’ha servit per a entendre que cal planificar per a transmetre les reflexions, les anàlisis o fins i tot les emocions que pretens en els objectius inicials. Amb la gestió, també he aprés que és bo comparar models, contrastar opinions, preguntar als tècnics experts en la matèria. Abans de decidir, per tant, cal tenir les coses clares i tenir un projecte d’actuació contrastat.

Si l’altre dia escrivia sobre la sensació de sentir-me orfe, sense referents, avui he trobat que amb nosaltres mateixos podem engegar els motors. Cal actuar amb uns objectius i unes previsions inicials. Ben cert és que la vida ens depara sorpreses, de vegades gratificants i en altres ocasions tot el contrari, que ens serveixen per a redefinir el punt de partida. De moment, escric una novel·la, sense pressa, perquè ja fa més de tres anys que treballe amb ella. I encara que no semble cap sant, continue aprenent i mostrant la meua estupefacció per la poca paciència que té la gent que conec. Vivim en el món de la immediatesa, dels canvis traumàtics per no saber dur endavant les transicions lògiques davant de les transformacions imparables de la nostra societat. I diuen que jo no tinc paciència! Us puc assegurar que conec molt poca gent pacient. I això sí que m’entristeix, els autors i les autores que malbaraten el seu llibre en falses editorials que els ofereixen el miratge de la fama a canvi de pagar una edició que acabarà dins dels contenidors de reciclatge de paper en el millor dels casos. Sigueu pacients! Viureu més feliços! Jo ho he aprés.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats