Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Sense pèls a la llengua

Carles Cortés

Escriptor

Saber qui som

Saber qui som

Saber qui som

Vaig estar de jurat del XIX premi Paco Mollà 2020 que convoca l’Ajuntament de Petrer. El poemari guanyador tenia el títol que utilitze, amb permís de la seua autora, M. Josep Juan Ballester, per a aquest article. Un conjunt de quaranta-quatre poemes que m’ha servit per a reflexionar, com ella mateixa ho ha fet en les seues composicions, sobre un dels dubtes existencials més antics de la humanitat. Ja fa més de vint anys que vaig llegir El món de Sofia de Jostein Gaarder, un excel·lent llibre de divulgació de la filosofia, on l’autor concloïa amb una expressió ben clara i concisa: “necessitem saber qui som i per què estem ací”.

És obvi que els humans no hem pogut trobar la resposta al nostre origen i a la nostra existència. Les diverses religions, de manera més o menys afortunada, ho han intentat explicar, sense que, en el meu cas, haja trobat una resposta que no em plantege encara més qüestions. És ben difícil trobar una resposta col·lectiva que puga omplir les expectatives que tot el món tenim. Cada individu ha de descobrir el sentit a la seua pròpia existència, sense dubte, perquè sentim que formem part d’alguna cosa misteriosa i voldríem saber com funciona. Heu pensat alguna vegada en el mateix concepte d’infinit? Sí, ens han explicat sempre que l’univers és així, infinit, però com pot ser, en el nostre procés lògic de pensament, concebre que una cosa no s’acaba mai? Quantes tertúlies o converses s’han fet al llarg de la història de la humanitat amb aquest tema com a centre de debat! Infinites, sense dubte.

El científic Stephen Hawking va intentar trobar una explicació que servira per la nostra comprensió. Així, va dir que el nostre univers és un entre molts, però que el nombre total d’universos és finit i que els múltiples universos existents són similars entre ells. Una visió final del cosmos que va desenvolupar en els últims mesos de vida i que es va publicar poc després. El seu treball, fet amb el deixeble Thomas Hertog, es fonamentava en la teoria de les cordes de la física, que postula que les partícules elementals són en realitat com minúscules cordes que vibren, i en el concepte de multivers, que postula que hi ha múltiples universos. Traslladaven així l’estudi de l’origen de l’univers íntegrament al camp de les ciències naturals i executaven una revolució en el pensament d’una de les dèries que continuem sense tenir una resposta contundent.

Potser us sorprendreu del tema que avui us plantege. Tot i ser home de lletres sempre m’he sentit atret, com a observador de la realitat humana, per l’origen de la nostra existència i de l’evolució que hem anat fent com a espècie animal que som. La història de la literatura està farcida d’autores i d’autors que s’hi ha preocupat. Recorde, per exemple, una novel·la publicada el 1973 i reeditada en castellà el 2009 de Herbert Wendt: Tras las huella de Adán. Una aventura dels exploradors de cavernes que provoca en el lector diverses reflexions sobre quins són els nostres orígens i els motius de l’existència de la nostra espècie. Tot plegat perquè som animals racionals a diferència de la resta i hem desplegat un llenguatge i unes habilitats socials que ens fan ser una espècie única. Pensem, reflexionem i actuem. Aquesta és la victòria de l’ésser humà.

Tot això perquè, en teoria, estem capacitats per entendre qui som, per reconéixer la nostra pròpia identitat i aprendre constantment sobre les nostres possibilitats. Però, sabeu, potser com tantes vegades comente, siga una cosa de l’edat: no deixe de sorprendre’m de la manca de sinceritat que tenim en nosaltres mateixos. Mentim als altres sobre qui som, donem una imatge vaga o frívola del nostre comportament, per intentar superar les nostres mancances. Tenim por de reconéixer els nostres defectes, fugim de demanar disculpes i oferim una imatge altiva que arriba a imposar el nostre punt de vista sense donar peu al debat o a la contrastació d’idees. Ens considerem perfectes i no entenem que, com a espècie animal que som, tenim el dret a equivocar-nos i a estar aprenent tota la vida. Per la meua banda, us ho puc confirmar, fa temps vaig aprendre que volia continuar descobrint-me mentre tinga les capacitats que ho permeten. Davant de la dificultat de trobar la resposta col·lectiva a saber qui som, com a mínim, vull aconseguir entendre qui soc i quina és la meua funció en aquesta existència. Això em fa feliç, perquè sé que m’equivocaré i demanaré disculpes, que aprendré, sense dubte, que ningú tenim mai la veritat absoluta i que el repte de la nostra vida és apassionant. I escoltaré les crítiques al meu comportament, a la meua manera d’entendre el món. Una expressió localitzada erròniament al Quixot que sembla que procedeix d’un poema de Goethe i que va popularitzar Rubén Darío diu: “ladran, luego cabalgamos”. Tot i els lladrucs que escolte, continuaré cavalcant pel meu camí. Sense pressa, però sense pausa: és marca de la casa!

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats