Una bona amiga recuperava en el seu mur d’una xarxa social el debat sobre quin mitjà de lectura és millor per a l’ésser humà: el paper o el digital. En l’article es comentava que el nostre cervell és capaç de percebre un text en la seua totalitat, com si es tractara una espècie de paisatge físic, de manera que quan llegim estem construint una representació mental del text en qüestió. Quan passem una pàgina física, entrem en un procés automàtic on els nostres dits deixen la marca d’un camí amb un ritme i una cadència concreta. Una mena de melodia silenciosa que va en paral·lel a la comprensió del llibre que anem tenint.
El debat es reprodueix constantment entre les nostres amistats i els companys de treball. Més encara si et dediques, com és el meu cas, a l’ensenyament. Hi ha una mena d’acord on tot docent ha de defensar el paper com a mitjà de lectura, davant de la fredor i la impersonalitat del llibre digital. Jo he escoltat una varietat infinita de comentaris despectius contra la lectura pixelada: falta d’atenció del lector, tendència a no acabar el llibre, fatiga de la visió, impersonalitat de la lectura, tendència a l’obtenció de llibres amb la vulneració dels drets d’autor, entre moltes altres.
Per contra, la lectura en paper obté les millors valoracions: pots fer-ho en qualsevol lloc, permet subratllar físicament allò que t’interessa, conceps el llibre en la seua totalitat, major comprensió del text i d’altres aspectes que reforcen el sentit romàntic d’un llibre físic entre les mans. Tot plegat estem davant d’un tema que s’ha plantejat amb força en els últims anys davant del pas inaturable del format digital, al mateix temps que s’ha avançat en la regulació de l’obtenció dels llibres per aquest mitjà. A l’igual que en la música, ja és possible obtenir –a un preu més reduït que el producte en paper– l’arxiu corresponent i, fins i tot, la subscripció quasi bé il·limitada de plataformes de lectura.
A més, la millora de les condicions físiques i econòmiques d’alguns llibres digitals han fet possible la popularització d’aquestes eines que permeten tenir diversos exemplars en un mateix indret, tot facilitant el seu transport i la concreció de l’acte de llegir en qualsevol espai que ens vinga de gust. Amb tot, un dels punts que la tècnica no ha aconseguit superar és el fet de “passar pàgina”, això és, l’aspecte sensorial de la lectura en paper que sembla important tant a les persones que es veuen immerses en aquest procés. El so distintiu de passar una pàgina, la possibilitat d’aturar-se, de subratllar o prendre nota, l’opció per doblegar una pàgina, no tenen opció possible en el llibre digital.
Jo mateix m’he trobat en la situació d’haver de fer compatibles els dos sistemes. I, si us soc sincer, no tinc clar per quina opció decidir-me. Una vegada més defense el meu dret a quedar-me amb els dos. Reconec els avantatges de l’un i de l’altre, per això, no vaig entrar en el debat encetat per la meua amiga i col·lega. No tinc cap resposta clara, només sé que m’agrada llegir i que tant el llibre digital com el físic m’ho permeten. A l’igual que en la fotografia i en la música, fa temps vaig fer la transició al suport informatitzat. Sí, he perdut la possibilitat de tenir entre els dits la imatge impresa, les cançons en un vinil o en un CD, però he guanyat en immediatesa i, perquè no, en l’abaratiment del producte. Amb el llibre, tot fa pensar que es faran simultanis els dos mitjans durant molt de temps. Perquè serà difícil que la sensació de “passar pàgina” es puga obtenir amb el llibre electrònic –per molts simuladors que plantegen els tècnics–. Sempre he defensat aquest terme en el sentit general de la seua concepció: donar una cosa per acabada i deixar-la enrere. Que el passat no ens pese en el present, que la nostra vida avance sense el pes de les experiències viscudes, que puguem passar pàgina en el llibre de la nostra vida, tot això amb el símil de la lectura. L’escriptor basc Ramiro Pinilla afirmava que “és hora de passar pàgina, sí, però abans cal llegir-la”. Així és la lectura i així és la vida, un repte apassionant.
