“Cal documentar-se!” Quantes vegades hem escoltat aquest imperatiu a l’escola, a l’institut o a la universitat? Qui ens ho deia, és evident que considerava la documentació com a punt essencial en tot procés d’aprenentatge o científic. Ben cert és que tota anàlisi d’un aspecte de la nostra realitat parteix d’una certa dosi d’intuïció –entendre cap a on ha d’anar la hipòtesi–, però ningú negarà que cal una tasca inicial de revisió de les investigacions prèvies en la matèria i del context en què es mou l’objecte d’estudi. Podem entendre, per tant, la necessitat de combinar el procés casual de la investigació i les fases en què aquest es divideix: coneixement, conceptualització, enjudiciament i difusió.

El científic, a no ser que actue com un filòsof, utilitza lícitament les conclusions elaborades i les adopta com a base de la teoria. Tot plegat dins d’un marc infinit de matèries d’investigació que, com diria Nietzsche “l’ànima humana té unes possibilitats no esgotades”, en tant que l’ànsia de coneixement de l’ésser humà és inaturable. D’aquesta manera és obvi que l’eficiència del treball investigador es manifesta, entre altres elements, pel bon ús de la documentació. Sense una bona base d’estudi contextual, l’anàlisi realitzada queda reduïda a l’assaig i fora dels límits del rigor científic. Tot això quan, depenent de la temàtica seleccionada, la tasca pot ser infinita, atenent a la gran quantitat d’estudis a analitzar prèviament.

La documentació té, per tant, un paper transcendental en la fase prèvia de la investigació. En algunes ciències com la històrica o la jurídica és l’única font de coneixement; en general, en les ciències socials i humanístiques és una peça fonamental en la construcció de l’anàlisi. Per contra, en les ciències experimentals es converteix en un element més que partirà bàsicament de l’estudi del fenomen seleccionat i de la contrastació empírica d’aquest.

Amb tot, no us penseu que avui volia centrar-me en els processos d’investigació i en les recomanacions que, com a professor que soc, faig al meu alumnat quan inicien la seua recerca. Va ser la lectura de les memòries de Madeleine Albright, qui va ser la primera dona secretària d’estat en els Estats Units, que em va aportar una frase que m’ha provocat la reflexió anterior: “com a líder has de tenir l’habilitat d’assimilar informació nova i entendre que pot haver un punt de vista diferent”. Es tracta d’aquelles frases que ningú pot negar en una primera lectura però que, en tantes ocasions, se’ns oblida. Tan de bo l’haguera llegida en els meus anys de gestió i, molt especialment, quan vaig iniciar la meua trajectòria com a docent!

És obvi que com a professor et documentes, prepares i adaptes la matèria al nivell del teu alumnat. No hem d’oblidar però, que cal actualitzar la nostra documentació, que hem d’estar oberts a rebre “informació nova” i escoltar algun que altre “punt de vista diferent”, si parafrasegem la política nord-americana d’origen txec. Quantes vegades m’ha tocat preparar una nova classe d’una nova matèria que no controlava del tot i, quan pensava que tenia tota la documentació preparada, una mínima pregunta d’un alumne m’ha trencat la lògica i l’evolució del meu discurs? Cal saber improvisar i adaptar-se als laberints infinits de la ciència i de la divulgació que fem els docents.

És per això que, des dels meus temps com a alumne, sempre he pensat que el millor professor no és qui més coneixement té, sinó qui sap adaptar la seua transmissió a l’alumnat que té davant. No és qüestió només d’habilitats comunicatives –que també són importants–, sinó de voluntat d’adaptació i de selecció de la documentació prèvia a la seua tasca. Potser per això m’ha sorprés sempre la rigidesa del docent que porta un guió invariable en les seues classes que deixa de banda qualsevol modificació, suggeriment o dubte del públic que té davant.

Potser per això, si fem abstracció al món de la gestió i de la política, no deixa de sorprendre’m l’actuació d’aquell que es considera “líder”, tot usant de nou un terme analitzat per Albright, i es nega l’opció d’obtenir informació nova i de conéixer altres punts de vista sobre la matèria de la qual és responsable. Per què tenen por a demanar-la i analitzar les diverses opcions que presenta la seua responsabilitat? Per què no inicien un procés de documentació que amplie la seua visió sobre la matèria? Sí, creieu-me, de vegades al·lucine quan he contemplat pretesos líders que guien una reunió de treball sense tenir els mínims coneixements contextuals sobre l’objecte de discussió i de reflexió. Em deixen perplex i, com no podia ser d’una altra manera, em ve a la ment la frase que he escoltat des de ben menut en boca de diversos professors i professores dels quals tinc la millor opinió: “cal documentar-se”.